Clica per tornar a la pàgina de Caminades.

Caminada I-188 (Vallès Occidental)

Itinerari:

0 0h
0 Km
653 m
41.6221,1.9548Clica per veure'n la ubicació. Aparcament de la Casablanca de l'Obac (Vacarisses)

Comencem pujant per unes escales de fusta que surten de l'aparcament on hem estacionat el vehicle. A mitja pujada trobem un cartell que ens assenyala La Pastora a la dreta i la Casanova de l'Obac a l'esquerra; prenem el camí de l'esquerra que en pocs metres ens porta davant de la Casanova de l'Obac (41.6218,1.9541)Clica per veure'n la ubicació. .

És un edifici d'estructura italianitzant amb esgrafiats representant dos rellotges a la façana principal; un de sol i l'altra de corda. La casa es va començar a construir el 1804 però no es va finalitzar fins l'any 1823. La capella annexa es va fer l'any 1817. La casa fou moblada estil Imperi i se n'han salvat alguns petits mobles avui a Barcelona. Durant la guerra dels Carlins (1836), aquests van intentar cremar-la, arrencant tota la fusta i cremant-la en l'entrada, però com que els baixos eren coberts de volta, la casa no s'encengué i només saltà la llinda de pedra de l'entrada i el balcó del damunt. Per això ara aquest balcó és d'obra i no de pedra com els altres. El 1996 va ser reutilitzat com a equipament de muntanya i actualment disposa de diverses sales per informació, exposicions i programes culturals. Ofereix també espais per a seminaris i reunions de treball.

Continuem ara per un camí que passa a frec de la casa en sentit nord. Just passada la casa el camí es bifurca, davant nostre ens queda una gran era enlairada; obviem el que marxa per la dreta i seguim pel de l'esquerra, on un pilonet ens indica que anem bé per anar a l'Obac Vell i la font de la Portella, els nostres immediats objectius. A la dreta i enlairada ens queda l'actual restaurant La Pastora i antic forn de vidre (41.6228,1.9541)Clica per veure'n la ubicació. .

Sembla ser que en aquest indret hi havia hagut un antic forn de vidre, construït el 1737 per en Josep Ubach i Prat i ampliat posteriorment l'any 1804. El vidre s'obtenia de fondre pedra foguera del pinyolenc, abundosa a l'Obac. La pedra primer es trinxava amb moles de pedra de Montjuïc (per portar les moles es va tenir que construir el camí vell de Terrassa a l'Obac que passant pels caus pujava per la serra Llarga). Es van construir tres naus i una casa pels obrers (avui La Pastora). El 1804 es va renovar i es van començar a fabricar ampolles de vidre per els licors que s'exportaven a Amèrica. Quan el forn de vidre va deixar de funcionar, les naus van passar a ser corrals per les ovelles i la casa era pel pastor. La tradició popular diu que hi havia una pastora anomenada Pepa. Finalment les quadres es van enrunar l'any 1969.



Seguim el camí indicat que està cimentat, assenyalat amb franges blanques i verdes corresponents al sender SL-C 63. El començament d'aquest camí està adaptat per a persones amb mobilitat reduïda, és molt planer i ben arranjat amb travesses i baranes de fusta. De tant en tant se'ns obren a l'esquerra bones vistes de Montserrat al fons.












Al cap d'un 500 metres ignorem un camí que surt per l'esquerra (per on vindrem a la tornada) i poc més de 50 metres més tard som a l'Obac Vell o Casa Vella de l'Obac. El barri de ferro que hi ha al costat esquerre de la torre acostuma a estar només ajustada i ens permet accedir al seu interior.






1 20'
1 Km
663 m
41.6266,1.9567Clica per veure'n la ubicació. L'Obac Vell o Casa Vella de l'Obac
L'origen cal trobar-lo al segle IX amb la ràtzia d'Ayzun, quan l'Obac es va transformar en frontera i s'hi va construir una torre de defensa amb casella. La torre inicialment rodona que s'endevina avui en la seva base de ponent, es converteix desprès en una cisterna cilíndrica. Al segle XII, les restes es van convertir en una masia important doncs hi van excavar en la roca viva una cisterna que més endavant els permet lliurar-se de la pesta negra. També s'hi pot observar uns colomars típics de l'època. Al 1500 la masia agafa forta empenta i es construeix un cos de 3 plantes amb dues finestres de pedra picada amb festejadors en les dues superiors. L'any 1710 es construeix la capella i segurament la torre que forma arc sobre el camí, amb l'objectiu de defensar-se del bandolerisme que seguí a la Guerra de Successió. Una nova cisterna més gran i un corral van ser construïdes l'any 1777. La masia fou destinada a masoveria el 1812 i cremada pels carlins el 1836. Es pot observar la imatge de la Mare de Deu del Roser. El pou de glaç de l'Obac Vell es va construir l'any 1760 i és un dels més petits de tot el massís.

Els orígens de l'Obac Vell es remunten al segle IX, quan el Senyor del Castell de Terrassa va ordenar construir una torreta de vigilància i una casella pels soldats al camí que unia Vacarisses amb la ciutat egarenca, davant del Paller de Tot l'Any. La seva funció era protegir la frontera sud de la Catalunya Vella enfront als freqüents atacs dels sarraïns. Al Segle XII el Castell de Terrassa va permetre a una família de pagesos provinent del Besòs que visqués a la torrota ja desocupada. Sembla que va ser aquesta família qui va decidir edificar la casa al costat de la torrota. El primer document que acredita la seva existència està datat en el 1133.La nissaga dels Ubach, propietaris del mas, va demostrar el seu esperit innovador ben aviat. Una novetat de la casa era una cisterna de pedra que s'omplia amb aigua de la pluja. En aquell temps l'aigua encara s'obtenia dels bassals. Aquesta tècnica va demostrar els seus beneficis un temps més tard, quan els habitants de l'Obac Vell van ser els únics de la zona que es va lliurar dels efectes d'una greu epidèmia de pesta. No obstant, si que van patir la manca de mà d'obra. Fins i tot, l'abat de Sant Llorenç els va permetre l'any 1424 no pagar cap tribut perquè tenien els camps sense conrear per manca de pagesos. De fet, aquella epidèmia va provocar un despoblament del Massís de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac. Aquest fet va facilitar l'expansió dels dominis de la casa, que va passar ràpidament a tenir en propietat 1500 hectàrees i annexionar-se altres masos de la zona, com la Calsina o la Portella. Com a reflex d'aquesta etapa de prosperitat la casa s'amplia a tres plantes i alguns membres de la família comencen a tenir nous oficis, com a notaris i jutges. Al segle XVIII els Ubach demostren tenir força emprenedora en quatre àmbits: Substitueixen els conreus tradicionals per vinyes amb l'objectiu d'entrar en el comerç d'aiguardents i vins, concedeixen l'explotació dels seus boscos als carboners, construeixen dos pous de glaç per comerciar amb aquest producte durant l'hivern (El primer va ser el pou de l'Estepar-1706 i el segon el de la Portella-1760) i finalment obren un forn de vidre al lloc que avui ocupa la Pastora. L'activitat vinícola va incrementar la prosperitat de la família, per això, el 1786 Jaume Ubach va decidir iniciar (uns 600 metres cap a l'est) la construcció d'una nova casa, més gran i millor preparada per a la producció de vins i aiguardents. El 1812 la família es va traslladar a la Casanova i va deixar la Vella a uns masovers. Poc temps després, el 1836, els carlins van incendiar l'antic mas perquè el seu masover es negava a pagar una penyora.
Entrant en el mon de les llegendes, n'hi ha una que assegura que el bandoler Capablanca va morir a l'Obac Vell ofegat en una bota de vi.






















Sortim del recinte, traspassem la portalada per sota la torre, deixem enrere la capella i continuem pel camí que segueix amb el mateix sentit que dúiem, nord-est. Als 350 metres abandonem un moment el camí principal i ens desviem a l'esquerra tot baixant per unes escales de pedra que ens porten en pocs metres a una petita esplanada dins el bosc per conèixer el Pou de glaç de l'Obac o de la Portella (41.6283,1.9595)Clica per veure'n la ubicació. .

Tot i ser gran és el més petit dels diversos que hi ha al massís. Se sap que va ser construït el 1760 i era propietat de l'Obac Vell. Aquest pou, conegut com el de la Portella, va ser el segon que van fer construir els Ubach, família amb empenta que havien posat en marxa, des d'inicis de segle, la substitució de conreu cap a la vinya i l'explotació del bosc per fer carbó d'alzina, així com la construcció del forn de vidre del que ja hem parlat.











Tornem al camí principal i el reprenem allà on l'hem deixat fa una estona. El camí ara fa un gir a l'esquerra però només 150 metres després es torna a encarar al nord-est, just on rebutgem un corriol a l'esquerra que porta al collet dels Pals i des d'on tenim molt bones vistes de Montserrat a ponent i del vermellós turó Roig davant nostre.














Al cap d'uns 250 metres el camí es bifurca; aprofitem per seguir el que surt per l'esquerra i que en menys de 75 metres ens porta a la base del Turó Roig (41.6316,1.9608)Clica per veure'n la ubicació. .


Un petit turó de color vermellós que s'eleva vertical uns pocs metres del terra. Per pujar-hi, s'ha de grimpar amb molta cura des de la esplanada que hi dona accés. Des de dalt del turó o des de la mateixa esplanada podem gaudir de bones vistes del torrent de la Saiola i dels turons dels entorns, Roca Salvatge, Paller de tot l'Any, Castell de Bocs.
Des del Turó Roig és fàcil imaginar que tota la gran acumulació de sediments que formava el massís, en algun moment es devia ensorrar, resultant la depressió que es veu al voltant. Realment, entre els Alts de La Pepa a l'est, la serra del Paller de Tot l'Any al nord i la carena del collet Estret al nord-est, queda una olla evident només trencada per la Roca Salvatge.


Tornem a la bifurcació anterior i ara sí agafem el camí que surt per la dreta, inicialment en direcció sud-est. Anem planejant per dins el bosc, a estones amb excel·lents vistes que se'ns obren a l'esquerra on podem reconèixer clarament el turó Roig, la Roca Salvatge i el Paller de Tot l'Any.



Uns 250 metres més enllà de l'última bifurcació i serpentejant una mica, arribem a la font de la Portella, la primera de les fonts que avui coneixerem.

2 40'
2 Km
661 m
41.6308,1.9626Clica per veure'n la ubicació. Font de la Portella
La font de la Portella és un dels indrets amb força encant dins el parc de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac. El conjunt el formen un gran mur d'obra vista rectangular i adossat al marge, del que sobresurt la pica quadrada que descansa a terra i una gran bassa a l'altre costat del camí que s'omple de l'aigua del desguàs de la font. L'aigua és regulada per una aixeta. El lloc és feréstec amb una vegetació força important i la font es troba molt ben conservada. Pels costats de la font i la bassa hi ha rocam cobert de molsa, alzines i, com a nota característica, tres grans plataners. Per darrere dels arbres es pot veure el turó Roig.
El nom de la font prové d'un antic mas, que va quedar deshabitat arran de les epidèmies de pesta i els seu terrenys van passar a ser propietat de l'Obac Vell. El mas estava situat en una portella que s'obriria a la carena del turó Roig que donaria pas al camí de Vacarisses a Mura. El 1261 ja surt un tal Arnau de Sa Portella com a titular de la masia.


Continuem pel mateix camí que passa per la font. Al cap d'una cinquantena de metres abandonem el camí que segueix el SL-C 63 i trenquem a l'esquerra per un corriol que surt per l'esquerra i baixa en forta pendent però sense problemes en direcció nord-oest. Anem davallant per dins el bosc. El camí està força tapat per la vegetació però a l'estar molt trepitjat és fàcil de seguir. Uns 250 metres més endavant arribem a una bifurcació; ignorem el que se'n va per l'esquerra cap al collet dels Pals i continuem pel de la dreta. 200 metres més avall arribem al torrent de la Saiola (41.6345,1.9616)Clica per veure'n la ubicació. que creuem a gual. Un cop a l'altra banda, per sortir de la llera del torrent, hem de pujar un petit talús de roques on caldrà utilitzar les mans, res complicat. A continuació sortim a una petita tartera de pedra fosca amb la proa de la Roca Salvatge a sobre nostre.










Anem vorejant la tartera tot resseguint un clap d'arbres que ens queden a l'esquerra. Quan els arbres s'acaben el camí fa un tomb a l'esquerra, encarant-se a ponent alhora que deixem a la nostra esquena la Roca Salvatge. Les vistes de Montserrat a la llunyania son esplèndides.














De seguida entrem al bosc i anem circulant planerament durant prop de 400 metres més, fins que anem a petar a un camí ample que ens talla; davant nostre ens queden les ruïnes de la Calsina.

3 1h
3 Km
552 m
41.6362,1.9573Clica per veure'n la ubicació. La Calsina

Es tracta d'un mas abandonat que va ser construït l'any 1674 per Josep Ubach i Falgueres, després d'haver aconseguit participar en part del comerç d'or i plata que arribava d'Amèrica. La masia fou habitada i les seves terres conreades fins a mitjans del segle XIX. Actualmemt pertany a la Diputació de Barcelona.


Un cop visitada l'enrunada masia i els seu entorns reprenem la caminada per un caminet que surt de la part del darrere de la casa. El camí marxa en direcció nord, guanyant alçada lentament, sempre per dins el bosc, remuntant el torrent de la Font del Solitari que portem a l'esquerra però que els arbres no ens permeten veure. Quan portem uns 450 metres caminats abandonem el camí principal (ja continuarem després) i trenquem per un corriol que arrenca a la nostra esquerra, marcat amb un pilonet de pedres. Uns 70 metres després el camí es bifurca; agafem el de la dreta que en no res ens porta davant del petit forn de calç del Solitari (41.6396,1.9608)Clica per veure'n la ubicació. .














Tornem a la bifurcació anterior i ara prenem l'altre camí que ara ens queda a la dreta. Seguint el corriol que està ben fresat, una cinquantena de metres més endavant, un altre pilonet de pedres ens assenyala un caminet a la dreta que baixa a buscar el torrent on ens espera la bonica font del Solitari que resta a escassos 25 metres.

4 1h 15'
3,7 Km
584 m
41.6394,1.9598Clica per veure'n la ubicació. Font del Solitari
Erigida a la mateixa llera dreta del torrent de la Font del Solitari. Un mur de pedres adossat al marge acull la font, a la part baixa del qual un frontal fet amb maons vistos mig coberts de molsa i emmarcat per un arc de mig punt. Una vella aixeta s'encarrega de tancar el pas de l'aigua que cau a un bassal quadrat arran de terra per on desguassa a través d'una rasa al torrent. Al capdamunt del frontal hi ha collada una placa de marbre amb el nom de la font gravat, l'any i el nom del constructor. A pesar de que la font es troba al mig del torrent no raja massa sovint.
La font va ser construïda el 1949 per en Gregori Soler (Gori), conegut també com El Solitari. El Gori va descobrir l'antic rec que aprofitant els degollats de la roca baixava fins on és ara la font, el va netejar i el va refer amb les teules que encara quedaven de les restes de la Calsina i tot seguit va construir la font. Se sap que aquest home va viure tretze anys desterrat en aquestes muntanyes, després d'haver passat vuit anys a la presó acabada la Guerra Civil acusat de roig, cosa habitual a l'època. Vivia entre la Calsina i el Camí Ral, en una caseta de carboner que ell mateix s'havia construït dalt la carena, treballant de carboner per la Casa de l'Obac. Sembla que s'hi va estar entre el 1946 i el 1959, quan va considerar que ja no tenia perill abandonar la muntanya i va tornar a Terrassa, ciutat on morí el 1986 a l'edat de 90 anys.













Desfem les últimes passes pel corriol fins retrobar de nou el camí principal que reprenem a l'esquerra, en direcció nord, amb moderada però constant pujada. Transitem per dins el bosc, fent alguna ziga-zaga alhora que guanyem alçada ràpidament, a recer de la Roca Salvatge que ens queda a la dreta. A l'esquerra, a l'altra banda de la canal de la Calsina (o torrent de la Roca Salvatge) tenim el Paller de Tot l'Any que podem veure en alguna clariana del camí.










Finalment, uns 600 metres des que hem reiniciat aquest tram, anem a parar a un camí planer que ens talla, el Camí Ral de Manresa (41.6428,1.9631)Clica per veure'n la ubicació. ; a la dreta aniríem a Castellsapera i els colls de Tres Creus i d'Estenalles, nosaltres el prenem a l'esquerra, en direcció oest cap a Rellinars.

Él camí que ara estem fent és el Camí Ral de Manresa, tan caminat i molt freqüentat anys passats per bandolers. El bandolerisme, que tenia arrels populars i també aristocràtics, va arribar al punt màxim a la baixa edat mitjana, entre el 1540 i el 1650. El més llegendari era potser en Capablanca, del qual no se'n sap quasi bé res i ben bé podria ser una llegenda. La seva característica és que actuava en solitari i es creu que s'amagava en algunes balmes de sota la carena per la qual hem pujat, on s'hi despenjava amb una corda per la vertical. El sobrenom prové que portava una capa blanca que deixava estesa al camí i quan arribava l'infeliç l'amenaçava des de dalt d'un arbre amb el trabuc i li feia deixar el que portava a la capa. Tampoc no se sap quin va ser el seu final i n'hi qui diu que va morir ofegat bevent vi d'una bota de la Calsina, encara que altres diuen que va ser al mas la Teuleria i uns altres a l'Obac Vell.


Anem caminant en direcció oest resseguint les marques blanques i vermelles corresponents al GR-5. Abans de 150 metres som al Collet Gran (41.6430,1.9618)Clica per veure'n la ubicació. , moment que defugim un corriol que se'n va avall per l'esquerra. Un centenar de metres després abandonem provisionalment el Camí Ral i ens desviem a l'esquerra per un caminet ascendent que, seguint-lo en sentit sud-oest durant menys de 200 metres, ens porta als peus del Paller de Tot l'Any (41.6415,1.9586)Clica per veure'n la ubicació. , des d'on gaudirem de molt bones vistes.

Sorprenent formació geològica que arrenca de la carena del camí Ral. Per la seva cara sud-est, la seva paret baixa verticalment fins el mateix torrent de la Roca Salvatge. La seva forma arrodonida i punxeguda de la qual n'obté el nom de Paller, fa que aconseguir arribar fins el punt més alt, només sigui possible per escaladors. És un autèntic mirador de la Roca Salvatge i dels turons més alts d'aquesta zona del Parc. Es recomanable vorejar-lo per un fàcil camí que hi ha a la seva base. Ens sorprendrà el contrast de la vegetació que l'envolta: A la part sud, assolellada i seca, podem trobar-hi pins i estepa blanca, a la part nord, més humida i ombrívola, hi veurem boixos i orella d'ós adherida a la roca.


Desfem els prop de 200 metres que ens separen del camí Ral i el reprenem tal com l'hem deixat, a l'esquerra i en direcció clarament oest. Planegem per dins el bosc. Al cap d'uns 175 metres sortim a una gran clariana on el camí queda un xic desdibuixat però que fàcilment retrobem doncs un parell de biguetes de ferro amb els senyals blancs i vermells ens orienten el camí a seguir. Des d'aquí tenim una nova perspectiva del Paller de Tot L'Any.











Entrem novament al bosc, continuant pel Camí Ral, perdent alçada poc a poc. Cal que estiguem alerta, doncs uns 125 metres més tard hem d'abandonar el camí principal i trencar a l'esquerra per un corriol descendent. Compte amb aquest nou camí ! als pocs metres trobem una gran roca que cal baixar, sort que hi ha collats uns petits esglaons que ens ajuden prou. Un cop salvada la roca segueix un caminet de suau baixada que en menys de 15 metres ens condueix sota una bonica bauma on hi trobem la font del Lladre, el punt més allunyat de l'excursió.

5 1h 55'
5,4 Km
724 m
41.6428,1.9569Clica per veure'n la ubicació. Font del Lladre
La font es troba sota una bonica balma, just en una gran escletxa que formen dues roques. Una petita paret d'obra arrebossada on hi ha encastada una aixeta per on raja l'aigua que cau directament al terra. Al damunt de l'aixeta hi ha collada una rajola amb el nom de la font. La font, degut a la alçada on es troba, només raja en èpoques de pluja.
Segons diu la llegenda, en aquesta balma s'hi amagaven els bandolers en l'època en que el Camí Ral era freqüentat pels traginers.




















Tornem enrere, desfent els prop de 2 quilòmetres que ens separen de la Calsina. Cap comentari a fer, doncs ja hi hem passat a l'anada, només vigilar de no relliscar en els primers metres del camí de baixada, (un cop haguem abandonat el Camí Ral).



Un cop a la Calsina, deixem les ruïnes a la dreta i de seguida ignorem el caminet per on hem vingut al començament des de la font de la Portella i que ara ens queda a l'esquerra. Ara continuem recte avall per un camí carreter que de moment marxa en direcció sud-oest i lleugera baixada. Només 30 metres després, a la dreta del camí i amagada darrere d'uns matolls, trobem la font del Clot.

6 2h 25'
7,1 Km
543 m
41.6358,1.9567Clica per veure'n la ubicació. Font del Clot
Es tracta d'un petit mur de pedra lligada adossat al marge. A la part baixa una aixeta a un pam d'alçada s'encarrega de regular-ne el pas de l'aigua i a sobre un broc de ferro colzat que serveix de sobreeixidor. Quan raja, l'aigua cau a un bassal quadrat arran de terra. Al capdamunt del frontal hi ha una placa de marbre amb el nom de la font gravat i la data de 1953, possiblement la de la seva construcció. Segons diuen no acostuma a rajar massa sovint.



























Emprenem la tornada. Continuem sense deixar el camí carreter que baixa suaument. Uns 250 metres més avall i després d'una petita marrada creuem per segon cop avui el torrent de la Saiola (41.6350,1.9559)Clica per veure'n la ubicació. , moment que canviem el sentit del nostre caminar, adreçant-nos cap a la dreta, al mateix temps que comencem una lleugera però constant pujada. El camí marxa zigzaguejant en direcció més aviat sud, molt assolellat, agradable de fer però un xic ensopit. Quan portem caminant 800 metres des que hem creuat el torrent de la Saiola anem a parar a una pista ampla que ens talla i que fem a l'esquerra, però escassos 40 metres després trenquem per un caminet ascendent que surt per l'esquerra. A partir d'aquí anirem serpentejant però resseguint per sota d'una línia elèctrica durant prop de 300 metres fins que sortim a una altra pista ampla que ens talla amb una torre d'alta tensió a l'altra banda, som al collet dels Pals (41.6301,1.9548)Clica per veure'n la ubicació. .


Prenem la nova pista forestal a l'esquerra. De seguida defugim un camí que per l'esquerra se'n va cap al turó Roig. La pista serpenteja durant 450 metres en direcció sud-est, moment en que fa un tomb a la dreta encarant-se al sud-oest. Aviat som a l'alçada novament del pou de glaç de l'Obac, veiem unes escales de pedra a l'esquerra que ens hi atansarien. La pista circula ara en paral·lel amb el camí que hem fet a l'anada, el que ens ha dut de l'Obac Vell al pou de glaç. Uns 350 metres més endavant, a mà esquerra i enlairada sobre el marge tenim l'última de les fonts del dia, la font de l'Obac Vell.

7 32h 10'
9,3 Km
657 m
41.6265,1.9564Clica per veure'n la ubicació. Font de l'Obac Vell
Es tracta d'una petita construcció de pedra i obra, en forma de caseta amb teulada a dues aigües. En una de les cares queda el marc de ferro de l'antic registre i a dins s'hi pot veure el forat del broc o aixeta per on sortia l'aigua. La font està totalment abandonada i coberta d'heures, sembla ser que fa temps que no raja aigua.













Seguim pel mateix camí. Només 25 metres més endavant enllacem a la dreta amb el camí cimentat que hem fet al començament. Ara només ens queda continuar per aquest camí a l'inrevés que a l'anada, passant per la Pastora i, un cop siguem a frec de la gran era que ens queda a l'esquerra, baixar per unes escales de fusta que comencen davant nostre i que ens condueixen a l'aparcament, punt on hem començat aquesta entretinguda excursió i que donem per finalitzada.

F 3h 15'
10 Km
653 m
41.6221,1.9548Clica per veure'n la ubicació. Aparcament de la Casablanca de l'Obac

Inici i final de la caminada.