Itinerari:
En aquesta esplanada on som hi havia hagut la fàbrica de Cal
Tàpies. A començament del segle XIX hi havia una autèntica febre per
disposar de l'aigua dels rius per regar o fer moure màquines de filar.
La gent de Navarcles va encarregar a Sebastià Tàpies que anés a Madrid
a demanar l'aigua del riu Calders per regar els horts. Aquest, però, no
va demanar l'aigua pel poble, sinó per a ell mateix, la qual cosa li
comportà un llarguíssim plet amb el poble. Finalment, la justícia va
donar la raó a Tàpies, qui, quan va tenir l'aigua, va construir una
fàbrica tèxtil l'any 1889 que perdurà fins al 1971 amb el nom de José
Raventós, S.A. Poc després de tancar va ser enderrocada. El 1982, Adrià
Passarell, qui l'havia adquirida juntament amb altres terrenys per
urbanitzar, va cedir el canal de Cal Tàpies a l'Ajuntament. Avui dia el
canal de l'antiga fàbrica s'aprofita per portar aigua fins a la planta
potabilitzadora i d'aquí es bomba als dipòsits generals de Navarcles.
Estem situats al pla de Cal Tàpies, ara una àmplia esplanada de
terra a la banda est de la presa de l'embassament artificial de
Navarcles. Un plafó informatiu ens assenyala l'inici de la ruta de les
Cingleres, el PR-C-197, que és el que farem tot seguit. Ens
dirigim cap
a la presa i la creuem per un pont que la travessa i protegit per una
barana metàl·lica. Seguim en direcció nord-est pel camí de Galobard,
amb el llac a la dreta, ple d'ànecs.
Al cap de 200 metres trobem la font del Llac a peu de camí i a mà
esquerra.
Emplaçada a peus del camí de Galobard, a la riba oest
del llac de
Navarcles i a uns 200 metres de la seva presa, davant mateix d'un dels
accessos al Parc del Llac. La font queda inserida en una cavitat que
forma la paret rocallosa. El seu frontal és una llosa plana i
arrodonida al centre de la qual una aixeta de polsador regula el pas de
l'aigua que cau a una pica de pedra picada de forma rectangular i de
color vermellós que queda al mig d'un taulell de pedra. Tant la pica
com el taulell descansen en un pedestal de pedra. A la cara frontal de
la pica hi ha gravat el nom de la font i la data de la seva construcció
en números romans, 2002. El sòl immediat està empedrat i a banda i
banda hi ha dos bancs de pedra per seure.
A l'altra banda del camí hi ha una de les entrades al Parc del Llac
(41.7595,1.9095)Clica
per veure'n la ubicació. . Baixem les escales de fusta que
ens hi atansen i fem
un tomb fins la seva cua. Com podeu veure a la fotografia, la boira és
tan espessa que no ens permet veure la presa que resta a només 350
metres.
El Parc del Llac es troba en el camí del Galobard en
direcció a la
carretera que va de Manresa a Moià. El llac és un embassament
artificial del riu Calders en el moment que eixampla la sortida després
dels meandres de l'Angle. A finals dels anys seixanta del segle XX es
va construir el camí per anar a les cases de l'altra banda del riu. Va
aparèixer una platja natural que es va conèixer com a "Navarcles
Playa". Abandonada, anys després es va recuperar com a espai i es va
convertir en el Parc del Llac, any 1997. Les variades espècies d'arbres
donen a l'espai una sensació de frescor i de natura que fan del parc
del Llac un espai de passeig molt freqüentat pels navarclins. Es un
lloc preparat per escolars i també s'hi realitzen les Jornades
Recreatives de la Diputació.
Sortim del parc per les mateixes escales per on hem entrat i
retornem altre cop al camí de Galobard, reprenent-lo a la dreta,
seguint amb el mateix sentit que dúiem abans. Caminem ara per la vorera
d'un carrer asfaltat, entre cases. Quan portem uns 200 metres abandonem
el carrer que segueix recte cap al nord i girem a la dreta per un altre
carrer cimentat també. Un pal indicador a la cantonada ens ajuda a
orientar-nos.
De seguida deixem un carrer a la dreta i just després trenquem a
l'esquerra per un ample i planer camí cimentat que s'endinsa en el
bosc, en direcció nord-est al començament. Anem seguint unes biguetes
de fusta amb una fletxa groga sobre un quadrat verd que corresponen a
la "Xarxa de Senders del Bages".
Als pocs metres trobem un pilonet de pedres al mig del camí molt ben
disposat, sembla ser per que no passin els cotxes.
Mica en mica el camí es va estrenyent al mateix temps que esdevé
totalment de terra. Transitem per una pineda esclarissada. Quan portem
uns 350 metres per aquest nou camí pugem una graonada que ens fa anar a
l'esquerra i anem a parar a un sender que ens talla i que prenem a la
dreta, en lleugera pujada. En aquest punt trobem un altre pal indicador
i poc més enllà un plafó informatiu. El sender discorre pel voraviu de
la cinglera de la Deu, uns quaranta metres a plom sobre el llit de la
riera. Una mica més d'un centenar de metres més endavant creuem el
torrent de la Deu, 25 metres després ignorem un camí que surt per
l'esquerra i una cinquantena de metres més tard som al costat del
mirador sobre els meandres de la Pólvora (41.7602,1.9160)Clica
per veure'n la ubicació. , des d'on
podríem gaudir d'una magnífica vista de l'entorn si la boira no ens ho
impedís. Un plafó informatiu ens alliçona.
Abans d'arribar a Navarcles el riu ha deixat una petita
plana
enfonsada apte pel conreu. L'any 1871 Jaume Xipell va creure que era un
lloc ideal per muntar-hi una fàbrica de pólvora, ja que estava lluny
del poble si es produïa una explosió, tal com va passar el 1877. La
fàbrica va funcionar fins el 1890 i des d'aleshores aquest lloc sempre
s'ha conegut com "La Pólvora".
Es va construir la resclosa que portava l'aigua fins el molí
polvorer. El 1902 Joan Esquius i Ribera, de Manresa, va comprar aquest
salt d'aigua i també el de la fàbrica de Cal Tàpies que hi havia més
avall. D'aquests dos salts va sortir el 1910 l'electricitat que es va
consumir per primera vegada a Navarcles.
Un cop hem "gaudit" del paisatge continuem en direcció sud-est pel
sender que transcorre per la pineda. Un centenar de metres més endavant
anem a petar a una pista ampla que ens talla i que creuem. Una vegada a
l'altra banda continuem pel sender, mantenint la direcció que portàvem,
sud-est. Uns 75 metres més tard canviem el sentit del nostre caminar i
ens adrecem al nord-est. De seguida trobem un nou mirador a mà dreta.
Un centenar de metres després defugim un camí que surt per l'esquerra
alhora que ens encarem a l'est. Al cap d'uns 125 metres arribem a una
bifurcació que fem a la dreta i poc més d'un centenar de metres més
enllacem a la dreta amb un ample vial, en direcció més aviat sud. 125
metres més enllà la pista descriu un revolt de 180º. Al davant, al
caire de l'estimball, un altre mirador ens permetria veure l'entorn
dels Horts de l'Angle (41.7602,1.9160)Clica
per veure'n la ubicació. , nosaltres només veiem el plafó
informatiu.
Descrivim el revolt i només uns 25 metres després de sortir-ne
abandonem la pista per prendre un corriol de moderada pendent que
arrenca a mà esquerra en sentit sud, per dins el bosc. Al cap d'uns 75
metres sortim a un gran camp conreat. Cal vorejar-lo a l'esquerra (el
camp ens queda a la dreta) durant una mica més d'una cinquantena de
metres, fins que trobem a mà esquerra un corriol que baixa a buscar el
riu Calders que ens resta uns 75 metres més avall, just en el punt que
ens trobem amb una altra pista; som al Gual de l'Angle. Aquí cal creuar
el riu per una passera de pedres. Un cop a l'altra banda defugim el
camí més ample que se'n va per l'esquerra i girem a la dreta en
direcció sud, seguint el curs del riu que portem a la dreta. Uns 100
metres més enllà som en un bonic indret presidit per la font de
l'Angle, a l'ombra d'un majestuós roure. La font ens queda a l'altra
banda del torrent de l'Angle que salvem per un pontet de fusta.
També coneguda com a font de la Barraca. La font queda
dins una
barraca de pedra de base rectangular, d'uns tres metres de llargada per
dos d'amplada i uns altres dos d'alçada, amb el sostre formant una
volta de pedra. Només són visibles de la barraca les parets esquerra i
frontal, la resta està coberta de terra i vegetació.
Dins la barraca s'hi ubica la sortida d'aigua. Aquesta brolla per
un forat al mig de la paret del fons, és recollida per un petit broc
metàl·lic i cau a un bassal allargat i arran del sòl que està empedrat.
A banda i banda, arrambats a les parets laterals que li fan de
respatller, disposem de dos bancs de pedra. A la llinda de la porta
d'accés a la barraca hi ha gravat el nom del que fora propietari quan
es va construir la font, en Salvador Angla, i una data que no he sabut
identificar. En qualsevol cas es tracta d'una font molt antiga.
L'indret és molt interessant paisatgísticament, per la combinació
de la font dins una caseta de pedra, amb hàbitat i vegetació pròpia
d'altituds més elevades, la proximitat del riu Calders, el pontet de
fusta, els conreus i el magnífic roure que ombreja l'espai. Habitual
espai de lleure i esbarjo, on hom busca la frondositat i la remor de
l'aigua.
Continuem pujant per unes escales de fusta que surten de l'esquerra
de la barraca. A l'acabar-se el primer tram d'escales se'ns brinden
dues opcions; el nou tram d'escales que arrenquen per l'esquerra ens
pujarien al camí de l'Angle, nosaltres prenem el senderó que se'n va
per la dreta. De seguida creuem un petit torrent i als pocs metres
d'haver-lo travessat arribem a una bifurcació; defugim el caminet de
l'esquerra que puja a buscar el camí de l'Angle i continuem d'enfront,
planejant per dins el bosc, resseguint el curs del riu Calders que
portem a la dreta. Uns 150 metres més enllà ignorem un trencall a
l'esquerra (per on tornarem) al mateix temps que un rètol clavat en una
bigueta de fusta ens informa que la font del Boixar, el nostre immediat
objectiu, queda a pocs metres pel corriol de baixada, uns 30
concretament.
Bonica i alhora típica font boscana. Es tracta d'un mur
de pedra
adossat al marge de la muntanya, d'uns dos metres d'amplada per metre i
mig d'alçada. El seu frontal queda endarrerit un pam mitjançant una
volta. L'aigua brolla generosament per un broc de ferro galvanitzat
encastat al frontal i cau a una pica rectangular de pedra picada
disposada en perpendicular i a un pam del sòl que està empedrat. A
banda i banda de la pica hi ha dues lleixes de pedra per deixar-hi les
garrafes.
Sembla ser que la seva aigua és molt apreciada i és habitual
trobar-hi gent omplint garrafes per endur-se-la a casa. Un amable
senyor de vuitanta anys que s'abastia d'aigua per la setmana, fill de
Talamanca però resident a Navarcles des de fa més de cinquanta anys,
ens va explicar la font gairebé mai s'ha assecat. També se l'anomena
dels Boixadors. Cal relacionar ambdós noms amb la presència abundant
del boix, un arbust predominant en aquesta zona.
Des de la font desfem els últims 30 metres fins l'últim encreuament;
ignorem el caminet per on hem vingut que ara se'n va per l'esquerra i
agafem el de la dreta que s'enfila en direcció sud-est. Encara no un
centenar de metres més amunt sortim a una petita clariana, a l'altra
banda de la qual hi trobem una pista forestal que ens talla, és el
nomenat camí de l'Angle; a la dreta tornaríem al poble, nosaltres la
prenem a l'esquerra, en sentit nord-est.
Uns 100 metres més endavant trobem un pal indicador que ens recorda,
entre altres coses, que som a tocar de la font de l'Angle, font que ja
hem conegut fa poca estona. Per aquest camí transcorre també el GR
3.
Aquest sender de gran recorregut és un dels projectes
senderistes
més ambiciosos de Catalunya. En el futur tindrà un recorregut circular
de més de mil quilòmetres, amb inici i final a la ciutat de Lleida.
Arribarà fins als Pirineus i transitarà per la majoria de les comarques
de l'interior de Catalunya; abraçarà part de les demarcacions de
Lleida, Barcelona i Girona. Actualment, però, el tram senyalitzat va
des de Sant Joan de les Abadesses fins a Vallbona de les Monges. El
segment de GR 3 existent en l'actualitat recorre bona part
del centre
de Catalunya, des del Pirineu de Girona fins a la plana de Lleida, i
passa per zones de muntanya, boscos, conreus i grans ciutats.
Una mica més de 100 metres després deixem a l'esquerra l'entrada a
la masia de l'Angle (41.7562,1.9255)Clica
per veure'n la ubicació. .
Important masia que pertanyia a la parròquia rural de
Sant Pere de
Viladecavalls. Disposa d'una capella dedicada a Sant Josep. La masia
està encarada a migdia. En un principi constava d'un sol cos
rectangular, amb el carener paral·lel a la façana. Una porxada de pedra
sosté la galeria del primer pis, avançada respecte la façana. La porta
d'entrada és adovellada, de mig punt. L'entrada és enllosada, amb
quatre portes laterals adovellades, rectangulars que condueixen als
estables i al celler que encara es conserva. El primer pis serveix
d'habitatge i el segon són golfes. Al 1830 s'hi afegeix un altre cos a
la part de llevant que consta de corts als baixos, capella i galeria al
primer pis, i golfes al segon. El material constructiu és el reble,
excepte els portals, finestrals i arestes que són amb carreus ben
escairats.
Al cap d'uns 200 metres anem a parar a l'encreuament de les Saleres;
aquí abandonem definitivament el GR-3 que se'n va per
l'esquerra cap a Monistrol de Calders i agafem el camí de més a la
dreta, en direcció més aviat sud i lleugera pujada al començament. A la
dreta ens queda el serrat de l'Angle i a l'esquerra el gran pla de
l'Angle.
Uns 400 metres després som en una altra cruïlla; la pista ampla que
ens talla és el camí de la Fontcalda que prenem a la dreta, en direcció
a Navarcles. Caminem planerament per la pista, serpentejant en direcció
ponent, amb camps de cols a banda i banda. Passem a frec de dues
antigues cisternes de recollida d'aigua pel reg i més endavant, a mà
esquerra i enmig d'un camp, veiem la barraca de Solervicens. També
albirem a ponent el poble de Navarcles i un xic a l'esquerra el Mas de
Solervicens (41.7497,1.9181)Clica
per veure'n la ubicació. , aquest enlairat.
És una construcció de planta irregular, amb diferents cossos
adossats: galeria, cobert amb premsa, celler, masoveria i estables. Els
murs són fets amb pedra petita excepte totes les obertures i
cantonades, construïdes amb grans carreus de pedra tallada. Coberta amb
un teulat a doble vessant i tres pisos. Així, trobem la galeria del
segle XVII amb pilars de pedra, les tines i estables del segle XVIII i
l'oratori dedicat al Sagrat Cor de 1924. L'interior conserva una gran
sala, una de les més grans de la comarca. El mas es troba citat per
primera vegada l'any 1170 amb el nom de Soler i almenys des de 1253 ha
mantingut el nom de Solervicens. El mas era un alou del proper monestir
de Sant Benet de Bages. La part més antiga de la casa sembla que és
l'actual celler. Als Segles XVI i XVII s'eixamplà de forma considerable
(Sala, galeria). Al XVIII s'hi feren les tines, habitacions del primer
pis i estables als baixos.
Quan portem caminats uns 850 metres des de l'última cruïlla entrem
en un pronunciat revolt a la dreta, a la meitat del qual ignorem un
camí que se'n va per l'esquerra cap al Mas de Solervicens. Descrivim el
revolt i només 25 metres després de sortir-ne trenquem vers l'esquerra
per un corriol descendent que baixa a buscar la riera de Navarcles. Una
cinquantena de metres més avall anem a petar amb un caminet planer que
ens talla; després el prendrem a la dreta però ara el fem a l'esquerra
els escassos 50 metres que ens separen de la font de Solervicens.
Es tracta d'un robust mur fet amb carreus de pedra bens
escairats i
adossat al marge de la muntanya. A la meitat del mur sobresurt una
petita construcció en forma de capelleta amb teulada a dues vessants,
dins la qual s'hi ubica la sortida d'aigua per mitjà d'un bonic broc de
pedra. L'aigua cau a una pica de pedra disposada a mitja alçada i
desguassa per la part baixa a través d'una canal oberta que travessa
l'esplanada. Font important i molt antiga, malgrat que no se'n coneix
la data exacta de la seva construcció. Tot i que al capdamunt del
frontal hi ha una llosa de pedra amb el nom de la font i l'any 1818
esculpit, es creu que la seva construcció és anterior.
Tornem enrere els últims 50 metres fins situar-nos altre cop al
trencall per on hem vingut. Rebutgem el camí de la dreta i continuem de
pla pel corriol que marxa en direcció nord-oest per dins el bosc,
paral·lels a la riera que portem a l'esquerra.
Al cap d'uns 325 metres el camí s'encara al sud-oest al mateix temps
que sortim del bosc i passem a frec d'una cabana de pedra seca que ens
queda a mà dreta. Caminem ara entre un camp que portem a la dreta i la
riera a l'esquerra. Uns 225 metres més endavant anem a petar a una
ample vial que ens talla, amb un pal indicador i un pou d'aigua
municipal al costat; a l'esquerra aniríem al Mas Solervicens, a la
dreta ho faríem al polígon industrial, nosaltres no fem cas dels rètols
informatius i creuem la pista. Un cop a l'altra banda continuem recte
per un corriol que voreja un camp, amb aquest a la dreta i en paral·lel
a la riera que ens acompanya a sota a l'esquerra. Uns 250 metres més
tard el caminet que seguim fa un gir a l'esquerra i circula a frec del
polígon industrial que ens queda per damunt a la dreta. Al cap d'uns
200 metres entrem al parc de la Font Nova on hi trobem la font que dóna
nom al parc.
Emplaçada al bell mig del parc de la Font Nova, situat
als afores
del nucli urbà, a l'extrem sud-oriental del municipi, al costat de la
riera de Navarcles. L'espai és fresc i obac, amb una gran esplanada
arbrada amb taules i bancs per poder-hi fer pícnic.
La font és una construcció isolada, feta tota ella de pedra i
plantada al mig de l'esplanada sobre un replà rectangular i empedrat.
Consisteix en un gruixut mur de pedra, d'uns quatre metres d'amplada
per uns tres d'alçada, rematat amb una teulada de teules àrabs a una
vessant amb embigat de fusta sustentada per dues pilastres de pedra
arrambades al mur. L'aigua brolla per dos brocs d'acer inoxidable
encastats al mig del mur central, disposats al mateix nivell i a uns
tres pams de distància l'un de l'altre. Una pica rectangular de pedra
picada que descansa directament al terra rep l'aigua. Damunt de la
sortida de les aigües hi ha una finestra de forma semicircular i a
banda i banda disposem de dos bancs per seure.
La construcció de la font tal com la coneixem actualment es va fer
a finals dels anys 70 del segle XX. L'aigua d'aquesta font prové dels
pous de Solervicens i es barreja amb la que ve de la Font Calda. En
aquest indret antigament hi havia hagut la font del Juncà.
L'aigua de beure a Navarcles:
A finals del segle XVIII, el creixement de Navarcles va crear un
problema nou; faltava aigua per beure. Des de sempre s'havia fet servir
l'aigua de la riera de Merdaenllà que hi neix amb abundància (la font
Vella, la font de la Mina, la font de Santa Margarida...) i pous que la
gent tenia a les cases. Va ser l'any 1900 quan es va fer la primera
portada d'aigües, obrint un pou on avui hi ha la Font Nova i estenent
una xarxa de fonts per a tot el poble. Avui encara se'n conserva
alguna, com la del carrer Ubach, la del carrer Nou, la del carrer
Ametller... Els navarclins tenien ja l'aigua més a prop, però encara no
en tenien a casa.
Va ser el 1929 quan van decidir construir un dipòsit i
estendre una
xarxa a la que els veïns s'hi poguessin connectar i pagar l'aigua a
través d'un comptador. Però va començar a aparèixer un nou problema:
els vells pous de Solervicens no donaven prou i, tot i que es van
ampliar, el creixement del consum d'aigua i l'arribada de més població,
convertien el tema de l'aigua en un autèntic maldecap per l'Ajuntament.
Va ser aleshores quan es va pensar que l'aigua per beure s'hauria
d'anar a buscar més lluny i es va pensar en una surgència impressionant
d'aigua que hi havia a tocar el riu Calders, sota el mas Llucià i
coneguda des de sempre per la Font Calda. La dificultat és que estava a
cinc quilòmetres i el cost era inassolible per l'Ajuntament. L'any 1955
es va demanar a l'Estat una subvenció per finançar la portada d'aigües
i la bona nova va arribar el 26 d'abril de 1959 quan es rebia la
notícia de que 3.069.599 ₧ vindrien a Navarcles per la portada
d'aigües. El cost total era de 3.410.666 ₧. El 28 de març de 1961 es
van adjudicar les obres a l'empresa Casamar de Sabadell i van començar
el mes de maig de 1962, amb tanta mala sort que les inundacions del
novembre d'aquell any es van endur part de l'obra feta i refer-la va
costar 345.671 ₧. L'obra es va acabar el 15 d'octubre de 1963, ja fa
més de cinquanta anys.
La importància de l'aigua que arriba de la Font Calda a Navarcles
és vital doncs aporta entre el 50 i el 70% de l'aigua que es consumeix
al municipi. El consum mig de l'aigua de la Font Calda a Navarcles
oscil·la, en els darrers anys, entre els 600 i els 850 m³/dia.
Sortim del Parc pel camí que passa per damunt i tot seguit trepitgem
definitivament asfalt. Travessem l'avinguda de la Generalitat i seguim
en direcció nord-oest cap al poble, sempre resseguint la riera pel camí
de Solervicens. Al cap d'aquest carrer hi trobem la font dels
Sobreeixidors.
La trobem dins el nucli urbà, en una petita zona
enjardinada al
costat de la riera, concretament a la confluència que formen el passeig
de les Fonts, el carrer de Solervicens i la carretera BV-1221.
Es tracta d'una bonica construcció tota ella feta de pedra, amb
base rectangular, teulada de teules àrabs a quatre vessants, una
finestra en forma de volta de mig punt a cadascuna de les dues parets
laterals i una ampla arcada a l'entrada. La font queda al seu interior,
enclotada quatre esglaons per sota de l'esplanada. L'aigua raja
regulada per una aixeta de polsador i cau a una pica rectangular de
pedra picada que descansa en un pedestal de pedra. Al costat de
l'aixeta encara es conserva un antic broc de pedra. Al capdamunt del
frontal hi ha una llosa de pedra on hi figura gravat el nom de la font
i l'any de la seva primera construcció, 1902. A banda i banda i
arrambats a les parets laterals que li fan de respatller, disposem de
dos llargs bancs de pedra per seure. Una placa al costat de l'aixeta
ens recorda que l'aigua d'aquesta font prové de la Font Calda.
Quan el 1899 els navarclins van fer la primera canalització de
l'aigua al pou de Solervicenç per fer-la arribar a d'altres fonts
escampades pel poble, van haver de fer un sobreeixidor per deixar anar
l'aigua sobrant, d'aquí el nom de Sobreeixidors. Al 1902 s'hi va
instal·lar una caseta de refrescs i fins l'any 1957 ininterrompudament
cada estiu s'obria. El 1965 es va renovar la font i la caseta va
desaparèixer. La riuada de 1971 va malmetre molt la zona i el mes de
març de 1975 es va construir la font actual.
A partir d'aquesta font anirem fent un recorregut pel nucli urbà de
Navarcles que ens permetrà conèixer altres fonts alhora que també
diferents punts d'interès que us detallo tot seguit:
Si seguim el passeig Cervantes fins que trobem el carrer Torres i
Bages, veurem la font del Lleó.
Erigida dins el nucli urbà, al començament del carrer de
Torres i
Bages fent xamfrà amb el passeig de Cervantes, enfront mateix de la
plaça de l'Onze de Setembre. La font queda inserida a la paret de
carreus de pedra d'un edifici, dins una fornícula. La façana queda
delimitada per un gran arc de mig punt, donant relleu a aquesta.
L'aigua raja regulada per una aixeta de polsador que surt de la boca
d'un lleó esculpit a la pedra i cau a una gran pica de pedra picada.
L'aigua d'aquesta font prové de la Font Calda.
Un passeig pels carrers Torras i Bages i Jesús ens porta a conèixer
l'Ajuntament modernista (41.7515,1.9037)Clica
per veure'n la ubicació. , obra d'Ignasi Oms i Ponsa.
El poble creixia i l'Ajuntament havia quedat petit i
amenaçava
ruïna. Fou aleshores quan s'encarregà a Ignasi Oms i Ponsa (el mateix
arquitecte que va construir el Casino de Manresa) l'obra del nou
Ajuntament de Navarcles. Fou aixecat el 1912 segons els cànons
modernistes de l'època i ben aviat es convertí en un edifici emblemàtic
per a la població. La façana, restaurada el 1997, recull l'estètica
modernista de l'època i dona a l'edifici una gran personalitat.
Anem a buscar el carrer Jacint Verdaguer i passem a frec de
l'església de Santa Maria.
És un edifici que es divisa des de tots els racons de
Navarcles i
ha esdevingut un símbol d'identitat per a la població. Construïda a
finals del segle XVII sobre una anterior església romànica dedicada a
Santa Maria. La referència més antiga d'aquesta església romànica és de
l'any 1050, en el testament del militar Sunyer de Randulf, on llegà
l'església al seu fill Bernat.
Església de planta rectangular, amb coberta a dues vessants, amb un
campanar de secció quadrada adossat al costat de llevant. La torre del
campanar, que dona personalitat a la silueta de Navarcles, es va
aixecar el 1696, acaba en terrat amb balustrada de pedra i és feta amb
carreus de grans dimensions, així com les cantoneres i obertures de
l'església. La façana, molt austera, té una portalada amb decoracions
barroques de motius vegetals, un frontó trencat i pilastres clàssiques.
Sobre la portalada, un ull de bou i al damunt, tres petites obertures.
No és un edifici aïllat sinó que es troba immers en el conjunt del
carrer per la qual cosa té edificacions a banda i banda. Una doble
escalinata dóna accés a la portalada.
L'any 1690 els navarclins van proclamar que Sant Valentí seria el
seu patró i després de la desamortització les relíquies del Sant es
guardaren a Navarcles fins que a la Guerra l'arca amb les relíquies fou
saquejada. Actualment es guarda una relíquia del sant en una urna de
plata d'estil plateresc.
A la dreta de les escales de l'església trobem una font de ferro
forjat amb aigua procedent de la Font Calda i al seu damunt podem veure
un bonic mosaic de rajoles representant la Mare de Déu de Montserrat.
La baixada de
les fonts ens duu al parc de la Font Vella on coneixem una de les fonts
més visitades de Navarcles, la font Vella.
Erigida dins el nucli urbà, al parc de la Font Vella,
situat al
costat de la riera de Navarcles, per sota des carrers Sant Bartomeu i
del Bages. La font queda en un extrem del parc que porta el seu nom,
inserida en el mur de pedra que sosté el carrer del Bages que passa pel
damunt. El seu frontal està endarrerit mig metre respecte la façana
principal mitjançant una arcada de mig punt. La pica que rep l'aigua és
de pedra picada, allargada i descansa en un pedestal. Del frontal de
granit surten dos singulars i gruixuts brocs d'acer inoxidable, amb
dues aigües de característiques diferents: Pel broc de l'esquerra raja
aigua provinent de la seva mina i pel de la dreta i regulada per un
polsador surt aigua d'excel·lent qualitat que prové de la Font Calda.
És una de les fonts més populars i visitades de Navarcles, a més
d'una de les més antigues, doncs ja que es troba documentada des
d'època medieval. El nom, però, el va agafar el 1863 quan es va
construir la veïna font de la Mina. El 1914 la font es va reformar i es
va gravar la data. El parc i la font tal com els coneixem avui dia es
van fer el 1967.
Continuant pel carrer de Sant Bartomeu passarem a frec de la capella
homònima (41.7548,1.9059)Clica
per veure'n la ubicació. .
La capella romànica de Sant Bertomeu va ser construïda
en el segle
XII i després va patir diverses modificacions, fins a ésser abandonada
després de la Guerra Civil. En els anys vuitanta la Diputació de
Barcelona la va restaurar, consolidant els elements originals i
acabant-la amb elements moderns. Actualment és un Espai d'Art on s'hi
realitzen exposicions.
Seguim pel mateix carrer durant uns 125 metres, moment en que girem
a l'esquerra pel carrer de la Renaixença, al capdavall del qual, a
l'esquerra i al començament d'uns horts, trobem una capelleta amb la
imatge de Santa Margarida que curiosament li diuen Reina.
Defugim el carrer de la Font de Santa Margarida que se'n va per la
dreta i baixem recte en direcció als horts. Escassos 20 metres més
avall, a la cantonada esquerra hi ha la cabalosa font de Santa
Margarida.
Es tracta d'un mur transversal de pedra, d'uns quatre
metres de
llargada per dos d'alçada, i un altre d'un metre d'amplada que surt a
continuació, formant angle obert amb el principal i arrecerant la font,
ambdós adossats als horts i que alhora retenen les seves terres. De la
part baixa del mur més llarg surten tres gruixuts brocs de ferro,
alineats un al costat de l'altre, cadascun amb un bon doll d'aigua ben
fresca. L'abundant aigua que raja pels brocs cau a un llarg bassal de
pedra arran del terra i desguassa per un canal obert que circula pel
costat del camí dels horts. Enmig dels horts i uns 30 metres per sobre
de la font hi ha la mina d'on prové la seva aigua. Es pot veure amb
facilitat la seva coberta amb volta.
El nom és en honor a la Santa que es venerava a la Capella de Sant
Bartomeu. La primera noticia escrita d'aquesta font és de 1338 tot i
que segurament feia molts anys que rajava. Mn. Fortià Solà menciona les
millores del 1706 i 1818 i dues lloses al frontal mantenen gravades
aquestes últimes dates. L'aigua d'aquesta font ha estat utilitzada per
regar els horts de la zona i també per abastar els veïns del barri.
Avui dia encara serveix pel reg dels horts.
En Lluís, un amable veí, ens va explicar que el mur havia estat
molts anys arrebossat i que en fer-se obres de rehabilitació van quedar
al descobert les tres lloses de pedra amb les inscripcions que avui
podem veure. El mateix Lluís i un seu germà van ser els que van
construir la capelleta dedicada a Santa Margarida que hi ha uns metres
més amunt.
Reculem 20 metres i engeguem pel carrer de la Font de Santa
Margarida que surt a la nostra esquerra. Al final d'aquest carrer
enllacem amb el carrer de la Cura a l'esquerra i tot seguit arribem al
parc de la font de la Cura que ens queda a mà dreta, al capdamunt del
qual hi ha la font que dóna nom al parc.
El petit parc de la Font de la Cura consta de tres
parts; al nivell
més baix hi ha el pàrquing i una font d'aigua de la xarxa, al nivell
mig una zona de jocs infantils i una esplanada i al nivell més alt hi
trobem la font de la Cura, un petit saltant d'aigua i dues taules de
fusta amb els seus bancs. La zona acull també l'àrea d'autocaravanes
municipal. La font queda en una paret rocallosa plena de vegetació al
capdamunt del parc, entre un saltant d'aigua residual protegit per tres
parets d'obra que te a l'esquerra i unes escales a la dreta. A la part
baixa de la paret rocallosa brolla l'aigua a través d'un curt i estret
broc metàl·lic encastat a la roca i cau a un doble bassal allargat
d'obra arrebossada a un pam del terra.
La notícia més antiga que se'n té data de 1891, però se suposa que
existia molt abans ja que porta el nom d'un mas que hi havia a la zona.
El 1947 l'Ajuntament la va engrandir i la va arranjar per fer-hi
fontades.
Tornem al carrer de la Cura que reprenem a la dreta i ja només ens
resta fer els menys de 100 metres que ens separen del pla de Cal Tàpies
on tenim estacionat el vehicle.
Al començament de l'excursió la boira era tant espessa que no ens va
deixar fer fotografies del Llac. Com que ara el dia s'ha aixecat i fa
un sol esplèndid, aprofitarem per apropar-nos al Llac i prendre'n
alguna.
Inici i final del recorregut d'avui.