Localitzada a l'extrem nord-occidental del terme municipal de Santa Maria de Martorelles, a peu del Camí del Fondo, sota la masia de Can Matons de qui rep el nom, entre aquesta i una vinya.

Si pugem cap al nucli urbà de Santa Maria de Martorelles per la carretera BV-5006, quan siguem a l'alçada del quilòmetre 2 veurem uns indicadors que assenyalen Can Girona a l'esquerra. Doncs abandonem la carretera i trenquem a l'esquerra. 135 metres més endavant anem a petar a un carrer que ens talla i que fem a la dreta. Una trentena de metres després cal prendre un camí de terra que arrenca per la dreta, és l'anomenat camí del Fondo. Seguint-lo durant uns 125 metres serem al costat de la font que ens queda a mà esquerra, a l'ombra d'un majestuós plataner.

Recentment la font ha estat arranjada. Fins no fa gaire temps la font consistia en una senzilla estructura d'obra sense arrebossar per on rajava l'aigua a través d'un tub de plàstic i omplia dues rudimentàries basses situades arran del terra.

Ara s'ha construït un mur de pedra amorterada que reté les terres, de dos metres d'amplada per metre i mig d'alçada, amb l'espai immediat empedrat i un banc o lleixa de pedra a l'esquerra. A la part baixa és on hi trobem la sortida d'aigües mitjançant un gruixut broc de ferro. L'aigua cau a un primer bassal quadrat arran del paviment.

Uns cinc metres més avall hi ha una bassa quadrada bastida en pedra que s'alimenta amb l'aigua sobrant de al font mitjançant una canonada soterrada. Aquesta bassa actualment fa les funcions de resclosa. Des d'aquest safareig, l'aigua passa a la gran bassa situada al costat, bastida amb totxana lligada amb ciment i delimitada per un filat metàl·lic.

Excepte en èpoques de molta sequera, acostuma a rajar amb un bon doll.

A principis del segle XX, en Joan Matons, propietari de la masia de Can Matons, va fer construir una mina al torrent de Can Gurri, a l'alçada de la masia de Can Girona i de la font del Racó, amb la intenció de fer arribar l'aigua a les masies i els horts inferiors. Sota la masia de Can Matons, a l'altra banda de l'actual carrer del camí de can Girona, va fer construir la font, el safareig i la bassa que l'acompanyen. Posteriorment, l'any 1933, aquesta aigua també fou conduïda fins a Mollet del Vallès per abastir d'aigua aquesta població. L'Ajuntament de Mollet del Vallès va cedir tota la xarxa al de Santa Maria de Martorelles l'any 2001. En l'actualitat, la conducció alimenta a la font i als horts del seu voltant.

Hi ha qui la coneix amb el nom de font dels Porcs. Sembla ser que durant un temps, els propietaris de la masia de Can Matons van tenir porcs a l'edifici que hi ha al costat de la font, motiu pel qual va prendre aquest sobrenom. L'aigua de la font va estar prohibida per la contaminació de purins.

L'aigua d'aquesta font prové de la Mina de Can Matons, situada a la banda de tramuntana del terme municipal, entre les fonts del Racó (per sota de can Girona) i de Can Matons. Presenta un recorregut d'uns 1200 metres i segueix el traçat del torrent de Can Gurri fins a la font de Can Matons. En total hi ha 8 pous de registre, cada 50 metres aproximadament, i una caseta de decantació i cloració situada aproximadament sota el carrer Can Flor, a la llera del torrent. Els pous de registre més destacables (en total 5) estan situats a l'aiguabarreig entre el torrent de Can Gurri i un altre torrent, per sota de les finques del Castell Sant Foix i Can Girona. Estan formats per una caseta de planta quadrada d'1x1 metres, amb coberta a quatre aigües i bastida amb maons. Presenten una única obertura, en l'actualitat tapiada amb totxos. Pel que fa a la caseta és de planta rectangular, amb coberta d'un sol vessant de teula i obertures rectangulars. A l'interior presenta uns compartiments rectangulars superposats, utilitzats per decantar la sorra i els cossos sòlids de l'aigua. La instal·lació per a la cloració es troba en desús. Des d'aquesta caseta, l'aigua surt canalitzada per una conducció d'uns 20 centímetres que la finalitza a la font de Can Matons. Entre les estructures de la font destaca el pericó, que presenta dues tapes de formigó i serveix per desviar l'aigua per regar els horts de la zona.
El 14 de març de 1933, el propietari de la mina Jaime Subirà i Baró la va vendre a l'alcalde de l'Ajuntament de Mollet del Vallès, Feliu Tura i Valldeoriola, que volia portar més aigua cap al seu municipi per tal d'abastir la seva creixent població. La intenció era construir una caseta per protegir el punt de captació de l'aigua i una canonada d'amiant i ciment que la portaria fins a un dipòsit situat prop de la Torre dels Galls de Martorelles. Les obres van anar a càrrec de l'Ajuntament de Mollet del Vallès. Pel que sembla, el subministrament es va abandonar pel trencament de l'antic pont sobre el riu Besós i pel millor i major abastiment per part de la Xarxa ATLL. Posteriorment, el 25 de setembre de l'any 2001, el consistori molletà va aprovar la cessió de la mina i totes les seves instal·lacions a l'Ajuntament de Santa Maria de Martorelles, que l'acceptà el 27 de febrer de 2002. La mina ha rebut diverses denominacions amb el pas del temps: mina de Can Coll, mina de Can Subirà i mina de Can Font. Les casetes dels pous de registre són prefabricades i, en origen, comptaven amb portes metàl·liques. Foren tapiades per evitar accidents un cop la mina va deixar de subministrar aigua a la població. En l'actualitat, la mina no abasteix a cap població i la seva aigua s'aprofita per regar els horts dels voltants.