Font del Rector
| 41.6572,2.2224Clica per veure la ubicació. | |
| 247 m | |
| Lliure | |
| Natural | |
| Ben conservada | |
| Condicionada a les pluges | |
| Setembre-2013 |
Situada al barri de la Sagrera, a uns 175 metres al nord-oest de l'església parroquial de Santa Eulàlia. Per accedir-hi agafem un ample camí planer que surt del darrere de l'església, a l'altra banda de la carretera de la Sagrera, que marxa en sentit nord-oest i ens condueix directament a la font.
La font queda en una petita esplanada, recollida i mig amagada en aquest petit racó del Vallès. Un gruixut mur de pedra lligada reté les terres del talús i fa de frontal a la font. La sortida d'aigües, per mitjà d'un tub de ferro encastat al frontal, queda per sota del nivell del sol i cal baixar un parell d'esglaons de maons per abastar-la. Al frontal hi ha una llosa amb la inscripció "Font del Rector, Setembre 1962", probablement l'any de l'última remodelació. A l'esquerra de la font hi trobem un alt mur de pedra en angle recte que acull el conjunt, amb un bancal que ressegueix tot el contorn del mur que li fa de respatller.
Aquesta font té una llarga història: Fa centenars d'anys, quan l'aigua era un bé escàs i preciós, i sobretot força costós d'aconseguir, els veïns de la Sagrera i el rector d'aleshores, mossèn Esteve Conill, se'n van disputar la seva possessió en un llarg plet, vers l'any 1669. De fet, les disputes entre els habitants d'aquest barri i el rector de l'església han perdurat fins aquest segle, com recorden molt bé les persones grans. Són els mateixos avis del poble els que parlaven de la font del "Senyor" Rector. El Concili Vaticà Segon, però, va portar nous aires i, sobretot, un intent d'adaptar l'església a un món canviant. És per això que, quan fa uns anys es va restaurar la font, el rector va perdre el seu títol de "Senyor", guanyat a pols com a una autoritat local durant un munt de temps. Avui ja no hi ha disputes sobre l'aigua de la font. Afortunadament, tots els qui volen gaudir d'aquesta aigua ho poden fer, quan raja, tot i que algun cartell municipal anuncia la seva escassa solvència sanitària. Fa uns anys, aquest inconvenient no existia. Aleshores, al mes de Setembre, quan calia aplegar les avellanes dels camps veïns, quan els dies encara eren calorosos, l'aigua de la font del Rector era una benedicció per a les goles i els cossos assedegats dels veïns del lloc. La suau marinada que bufa a les tardes d'estiu movia les branques dels pins i de les alzines de la vora, així com les dels ametllers, avellaners i oliveres de les feixes de terra. Seure sota un arbre de la font, amb el so constant del raig d'aigua i la visió apartada de l'església i el campanar, proporcionava a tothom un instant de repòs i de pau, un d'aquells instants que tant s'agraeixen després que el cansament hagi debilitat les nostres forces. És com si el temps s'aturés per un moment, un moment que voldríem fer etern. En l'actualitat aquests moments són més difícils de trobar.