La font es troba dins la finca Ca les Monges, situada als afores d'Alella pel nord-est.

L'aproximació la fem des del quilòmetre 3 de la carretera BP-5002 que duu a Vallromanes. En aquest punt arrenca una pista forestal de terra en direcció est. Deixem unes pistes de tennis a l'esquerra i una casa a la dreta, a continuació rebutgem un camí que surt per la dreta i poc després comencem a descriure un revolt de dretes. Doncs en aquest punt, just 135 metres des de la carretera, cal abandonar la pista i continuar recte per dins el bosc durant uns 15 o 20 metres, després fem un gir a l'esquerra i anem a buscar un petit torrent. A l'altra banda del torrent hi ha la tanca de pedra que delimita la finca i a l'altre costat el templet que acull la font.

El templet, de planta quadrada, s'obre en forma de porxo mercès a un arc carpanell i està cobert amb una volta de creueria, a la clau de la qual hi ha esculpit l'escut del llinatge dels Castellvell. Una teulada a dues vessants cobreix el conjunt i l'interior queda protegit per una reixa de ferro. La font és al fons, en posició central, l'aigua brolla per diferents forats en una roca coberta de formació tosca. Les dues parets laterals fan de respatller a dos bancs per seure. A fora hi ha un pati empedrat de traçat trapezoïdal amb una bassa circular al mig i bancs de pedra adossats als murs perimetrals.

Damunt del brollador hi ha un interessant plafó ceràmic que representa la Mare de Déu de la Salut. Es tracta d'una obra formada per trenta rajoles. Sobre la imatge de la Verge amb el nen a coll hi ha un colom blanc i als costats un sol i una lluna. El plafó és encerclat per una complicada sanefa barroca. Aquesta garlanda fou malmesa a l'extrem inferior esquerre en un intent de robatori en què es s'endugueren algunes peces. Per tal de dissimular el buit, van reposar les peces extretes per d'altres que no segueixen el dibuix original (les afegides mostren soldats al camp de batalla o personatges propis d'una cacera, i fins i tot alguns músics).

Normalment, els dibuixos dels plafons representaven festes populars i solien ser ampliacions de petits gravats o auques encarregades pels escudellers i realitzades per un artista pintor. En aquest cas, les rajoles semblen ser obra d'algun dels mestres del taller de Llorenç i Pau Passoles, ja que la sanefa és la mateixa que es pot observar a d'altres obres signades per ells entre els anys 1670 i 1710, com l'arrambador de la Casa de la Convalescència de Barcelona o la capella del Roser de Valls, entre d'altres.

Tot i que l'estil arquitectònic del templet de la font pot ser de mitjan segle XVII, entre les rajoles de l'arrambador que hi ha a cada costat del brollador hi figura la inscripció "Any 1710". Segurament va ser Francesc Amat i Planella qui vestí llavors les parets amb aquestes decoracions ceràmiques.

En les parets laterals es podien veure dos plafons més que van ser extrets i no tornaren mai més a Alella; primer passaren al fons del Museu d'Art de Catalunya, que s'acabava de fundar, i més tard es van traslladar al Palau Nacional de Montjuïc. Avui es poden veure al Museu del Disseny de Barcelona, a la plaça de les Glòries Catalanes.

Aquestes composicions posaven de manifest el contrast entre els rics i els pobres; aquests plafons reben els noms "dels grassos" i "els prims" i consten de 63 rajoles cadascun. Les escenes són similars pel que fa a la composició, però volen ser el reflex de les grans diferències socials existents a l'època: mentre les classes benestants gaudeixen d'un agradable dia de festa al voltant d'una taula amb vi, pernil, olis i d'altres delícies, els prims tan sols tenen verdures, bacallà i una cassola. Hi ha altres elements que es repeteixen mantenint aquest matís diferenciador: un gos famèlic amb els prims i un que corre feliç entre els grassos; l'arbre pelat dels prims vessa de fruites en el cas dels grassos; i la mansió dels rics no té res a veure amb la cabana enrunada dels pobres. I això no és tot. Per fer palès l'abús dels uns respecte dels altres, a la primera placa apareix un personatge prim que s'ha escapat del seu món i que, violentament, en rep les conseqüències. A sobre d'aquests plafons n'hi havia encara dos més; els famosos de "La xocolatada" i "La cursa de braus". El 1888 el marquès de Castellbell, que formava part de l'Asociación Artístico-Arqueológica Barcelonesa, va fer-los arrencar per exhibir-los a l'Exposició Universal de Barcelona: "el marqués de Castellbell ha cedido dos grandes cuadros oblongos de medio punto, hechos de azulejos, representando costumbres españolas, siglo XVIII, y una magnífica carroza de la propia época".

El nom de Ca les Monges prové del fet que, cap a finals del segle XVII, la filla de Felicià Galvany, Serafina, que havia estat novícia, llegà la casa a les monges de l'Estonnac. La finca es va fer popular pels berenars i balls que hi tenien lloc a la font. Era típic beure un bon got d'aigua d'aquesta font per calmar la set que produïa la ingestió de xocolata desfeta amb melindros.