Font d'en Pericot


Girona (Gironès )
Coordenades GPS:41.9876,2.8332 Clica per veure la ubicació.
Alçada:98 m
Accés:Lliure
Tipus:Natural
Estat:Ben conservada
Cabal:Raja
Última visita:Octubre 2020


Emplaçada a la Vall de Sant Daniel, per damunt de la riba esquerra del riu Galligants i a l'alçada del monestir de Sant Daniel.


Des de la ciutat de Girona cal seguir els indicadors que ens assenyalen la Vall de Sant Daniel. Un cop hem deixat el monestir de Sant Pere Galligants a mà dreta engeguem pel carrer de Sant Daniel, el qual marxa en sentit est. Al cap de 400 metres passem a frec del pont i la font del Bisbe que ens queden a la dreta, uns 200 metres més enllà rebutgem el carrer de l'esquerra que duu al monestir de Sant Daniel i seguim recte escassos 50 metres, fins que siguem davant del restaurant El Cul del Món, on podem estacionar el vehicle, si hi ha lloc. Del costat dret del restaurant arrenca un caminet ascendent que en 75 metres ens duu a la part de dalt de la font, on hi trobem un cartell que ens l'anuncia i unes escales de fusta per baixar-hi.


Tanmateix us recomano que us hi atanseu des de la plaça dels Jurats, des d'on arrenca un agradable camí de passejada molt ben arranjat i assenyalat que circula per dins el bosc en sentit est tot remuntat el riu per la seva riba esquerra i que, poc més de 350 metres més enllà, mena a la font del Bisbe, molt recomanable de veure. Vista la font del Bisbe, travessem el pont medieval i fem a la dreta pel carrer de Sant Daniel en sentit sud-est durant només 200 metres, fins que trobem a mà dreta el pont d'en Pericot. Baixem doncs els 10 esglaons de pedra i travessem el pont. Un cop a l'altra banda només cal seguir un caminet que surt per la dreta en lleugera pujada i en una quarantena de metres serem davant la font.


La font queda a la part baixa d'una casa de pedra, Can Pericot, aixoplugada sota un arc de mig punt i barrada amb un enreixat de ferro.

Dins podem veure una petita estança rectangular, enclotada dos pams respecte la petita esplanada del davant. Té les parets laterals de pedra i el sostre de volta de canó, fa metre i mig d'amplada per no més de dos de llargada. La paret del fons està arrebossada i és on s'hi ubica la sortida de l'aigua mitjançant un broc de pedra centrat. A sota un bassal arran del sol recull l'aigua. Damunt del brollador hi ha dos forats quadrats que desconec la seva funcionalitat.

A la dreta de la font hi ha unes escales de fusta que pugen a un camí per on podem anar als Jardins dels Alemanys i a la Torre Gironella.
L'aigua prové de l'escolament de la vall de les Creus, el que fa que, a causa dels habitatges i hortes que hi ha a la zona, l'aigua no sigui apte pel consum de boca.

Es diu que és la font més antiga de la vall i ja va ser coneguda amb el nom de font Romana fins el segle XVIII. Després es va construir la casa que avui es troba prop de la font i va ser ocupada per la família Pericot, d'on prové el seu nom actual.

L'indret on es troba la font del mateix nom va ser conegut fins el segle XVIII amb el nom de Font Romana. El 1730 Francesc Vives va vendre els terrenys de la font al monestir, i el 1738 es va construir una casa, a prop de la font, que uns quants anys més tard va ser llogada a Domingo Pericot. Aquesta família emprava les aigües de la font per regar les terres del voltant; amb el temps aquest paratge i la font va acabar anomenant-se d'en Pericot.

L'excursió tradicional dels gironins a la font d'en Pericot solia formar part d'un recorregut que s'iniciava a la font del Bisbe per finalitzar a la del Ferro o bé seguir cap a la d'en Fita i acabar a la dels Lleons.

Sobre aquesta font rau la llegenda de l'anomenada Serp de la Font d'en Pericot: 'Diuen que això va passar temps enllà, molt enllà, quan d'aquesta font no en rajava aigua, sinó oli i del més fi. Però també deien que ningú no gosava anar a cercar-ne per por a una espaordidora serp, gelós guardià de la font prodigiosa. Un bon home passava un dia per l'indret, quan va sentir un estrident xiulet. Esguardà temerós i veié davallar pels marges la temuda serp fent via cap a la font. Quina va ser la seva sorpresa quan va veure que la bèstia, que feia ben bé vuit canes de llarg, portava a la boca una pedra de belles irisacions!
Sorgí el desig d'apoderar-se'n, però la por guarda la vinya, i la por va guardar el bon home. I tot caminant, caminant, va començar a rumiar. L'home tingué una pensada: aconseguiria una bota de regular cabuda i hi clavaria de dins a fora un bon nombre de claus ben llargs, que talment semblés un eriçó, i a les fustes del fons hi faria una portella que es tanqués i obrís per dins, per on pogués passar el braç.
Una matinada va portar l'artefacte al costat de l'indret on la serp deixava la pedra per anar a beure oli, i s'hi ficà a dins. La serp no trigà gaire a baixar pels marges fins a la font, afanyosa de tastar l'oli que regalimava i, confiada com sempre, deixà la pedra sense prendre cura de la bota que hi havia. Mentre la serp s'abeurava, l'home obrí la portella, allargà la mà, agafà la pedra cobejada, i tornà a tancar-se dins. Quan la serp tornà de la font i no va veure la pedra, va fer uns xiulets tan esgarrifosos que l'home tremolà. Aquell tremolor va fer trontollar la bota, i aquell moviment va revelar a la serp la causa de la seva fúria. L'animal es cargolà a la bota, amb esbufecs de ràbia i dolor que feia quan els claus li perforaven la pell cada vegada que estrenyia.
Serp i bota en un sol cos començaren a rodolar d'un costat a l'altre; pujaven costes, saltaven marges i, mentrestant, aquell infeliç, esglaiat i creient arribada la seva hora, no feia més que encomanar-se a la Mare de Déu, demanant-li ajut i prometent oferir-li la pedra si el deslliurava de la bèstia furiosa. Després de rodolar pel pendent fins el Galligants, la bota s'esclafà. L'home s'aixecà esverat i veié que la serp havia mort rebentada; l'home s'agenollà i de tot cor ho va agrair a la Mare de Déu. L'endemà anava a ofrenar-li la pedra preciosa.' (Extret i adaptat de J. Gibert, obra referenciada a la bibliografia)

Asseguts en la bancada que la flanqueja podem llegir la versió que de la llegenda ha reescrit Carles Vivó, una evocació de les passejades que hi devia fer Prudenci Bertrana, el poema de Tomàs Garcés que tracta d'anar a collir violetes a la vall de Sant Daniel i, finalment, un breu fragment de Narcís Comadira que assevera sobre el mestratge "estètic" que la vall i les fonts inocularen en la seva sensibilitat tendra.

El pont que trobem uns metres per sota la font i que salva el riu Galligants fou construït el segle XIX en substitució d'unes antigues palanques, és d'arc rebaixat de pedra picada, formant una estructura antiga, amb baranes d'obra sense remolinar, de construcció actual i amb un terra de formigó. S'hi accedeix des del camí de Sant Daniel baixant deu graons de pedra de Girona.