Font encaixada a la llera esquerra de la riera de Marfà, a només 125 metres a ponent del santuari de la Mare de Déu de la Tosca que resta a l'altra banda de la riera i a escassos 150 metres al nord-oest de la font de la Tosca.

Per accedir-hi ho fem per la carretera C-59 que duu de Castellterçol a Moià. 600 metres abans d'arribar a les primeres cases de Moià, uns 200 metres després d'haver travessat el pont sobre la riera de Castellnou, trobarem a la nostra dreta la depuradora. En aquest punt trenquem a l'esquerra per una ampla pista de terra que marxa en sentit sud-oest, creuant els horts anomenats del Castell. Al cap de 750 metres passem a frec de la Roca de la Falzia, una formació rocosa ideal per iniciar-se en l'escalada. Seguim per la pista que de mica en mica es va adreçant al nord-oest, alhora que ressegueix la riera de Castellnou. Després de 1,2 quilòmetres defugim un brancal a l'esquerra i un centenar de metres més endavant abandonem la pista que dúiem i trenquem a l'esquerra, per una altra també ampla, anomenada Camí de Moià a Marfà. De seguida travessem el torrent i just a l'altra banda, a mà esquerra, trobem un pal informatiu que ens diu que som al costat del salt Candeler. Mirem d'estacionar el vehicle en un racó que no faci nosa.

A peu seguim la pista i alhora el GR-3 durant quilòmetre i mig, fins que siguem en una cruïlla de pistes forestals. Aquí deixem el GR-3 a la dreta que continua cap a Monistrol de Calders i agafem el camí de l'esquerra que agafa la marcada direcció del fons de la gorja. Al cap de mig quilòmetre passem a frec del santuari de la Mare de Déu de la Tosca que deixem a la dreta i cent metres més avall travessem la riera de Marfà, ho hem de fer a gual, donat que molts dels pilons habilitats a modus de passera han desaparegut. Si no baixa gaire plena no tindrem problemes i la creuarem amb total facilitat. Un cop a l'altra banda, el primer que veiem és la font de Marfà, adossada al marge.

En aquest punt, 5 brocs de ferro (ara son 4, doncs el cinquè ha desaparegut) encastats al marge encaminen l'aigua cap a sengles piques quadrades obrades amb maó i pedra.

La font de Marfà és l'aiguaneix més occidental d'aquesta zona. Fins no fa gaire, la font estava molt perduda, difícil de veure sense conèixer la seva ubicació exacta i amb un raig escanyolit. Avui no és que estigui massa cuidada, ha perdut un dels brocs i està començant ha envair-la la vegetació.

Que lluny queden els dies on s'anava a fer fontades!! En altre temps hi havia una taula amb bancs de pedra per a seure moltes persones, fins i tot, llavors hi havia una llarga passarel·la per a creuar el riu (molt ample aquí) a l'alçada de les fonts, de la que només queden alguns blocs de formigó espaiats. La gent hi anava a berenar per ser un lloc agradable al costat del riu, amb aigua i ombra. Res queda de tot això. Costa de creure que una font tan coneguda i en altre temps tan visitada arribés a ser ignorada fins i tot pels mapes excursionistes.
Entre aquesta font i la de la font de la Tosca hi ha diferents aiguaneixos per on l'aigua brolla de manera dispersa, això en episodis humits, no pas avui. Es reconeixen pel fangueig que trobem en el terreny.

Enfront de la Mare de Déu de la Tosca, a l'altre cantó del riu, damunt d'aquesta font, hi ha una cinglera de roca calcària del Bartonià, ben visible.
Les calcàries tenen a la seva base unes margues impermeables, de manera que l'aigua subterrània ha de brollar a l'entorn del contacte entre ambdós materials. Així, en un tram d'uns 100 metres de llarg, paral·lel a la riera, trobem diferents fonts i aiguaneixos, com també diferents afloraments de roca tosca.
Sempre que trobem a la muntanya roca tosca, podem afirmar que per allà brolla aigua o que ha brollat en temps passats. La roca tosca deu el seu origen a l'existència d'aiguaneixos. L'indret, doncs, és ric en aigua.
L'aigua subterrània que circula a través de roques calcàries se satura de carbonats, i quan brolla a l'exterior es troba amb una atmosfera que té una concentració de diòxid de carboni (CO2) molt inferior a la que porta la mateixa aigua. Per una raó d'equilibri químic, part del diòxid de carboni que porta l'aigua passa a l'atmosfera, la qual cosa provoca la precipitació de carbonat càlcic. La precipitació es fa a la surgència mateix o al seu entorn, i va cobrint, el terra, com també els branquillons o les fulles que s'hi troben. Per aquest motiu, la roca tosca és una roca porosa en la qual sovint podem reconèixer formes vegetals petrificades.
La roca tosca pot assolir un volum considerable, prestant-se també a formar cingleres. I d'aquesta es poden desprendre grans blocs, com el que hi ha enfront de la Mare de Déu de la Tosca, on es troba la cova i la font. El bloc és conegut amb el nom de roc de la Tosca o, senzillament, la Tosca. Per això, la capella de la Mare de Déu es diu de la Tosca.