Emplaçada per damunt de la riba esquerra de la riera de Marfà, a escassos 150 metres al sud-est de la font de Marfà i a només 70 metres al sud en línia recta del santuari de la Mare de Déu de la Tosca que resta a l'altra banda de la riera.

Per accedir-hi ho fem per la carretera C-59 que duu de Castellterçol a Moià. 600 metres abans d'arribar a les primeres cases de Moià, uns 200 metres després d'haver travessat el pont sobre la riera de Castellnou, trobarem a la nostra dreta la depuradora. En aquest punt trenquem a l'esquerra per una ampla pista de terra que marxa en sentit sud-oest, creuant els horts anomenats del Castell. Al cap de 750 metres passem a frec de la Roca de la Falzia, una formació rocosa ideal per iniciar-se en l'escalada. Seguim per la pista que de mica en mica es va adreçant al nord-oest, alhora que ressegueix la riera de Castellnou. Després de 1,2 quilòmetres defugim un brancal a l'esquerra i un centenar de metres més endavant abandonem la pista que dúiem i trenquem a l'esquerra, per una altra també ampla, anomenada Camí de Moià a Marfà. De seguida travessem el torrent i just a l'altra banda, a mà esquerra, trobem un pal informatiu que ens diu que som al costat del salt Candeler. Mirem d'estacionar el vehicle en un racó que no faci nosa.

A peu seguim la pista i alhora el GR-3 durant quilòmetre i mig, fins que siguem en una cruïlla de pistes forestals. Aquí deixem el GR-3 a la dreta que continua cap a Monistrol de Calders i agafem el camí de l'esquerra que agafa la marcada direcció del fons de la gorja. Al cap de mig quilòmetre passem a frec del santuari de la Mare de Déu de la Tosca que deixem a la dreta i cent metres més avall travessem la riera de Marfà, ho hem de fer a gual, donat que molts dels pilons habilitats a modus de passera han desaparegut. Si no baixa gaire plena no tindrem problemes i la creuarem amb total facilitat. Un cop a l'altra banda, el primer que veiem és la font de Marfà, adossada al marge. Seguim el brancal que arrenca per l'esquerra en direcció sud-est i lleugera pujada. Cal anar en compte, doncs un centenar de metres més amunt trobarem a mà esquerra un corriol d'acusada pendent que baixa a buscar la riera i és on es troba la font de la Tosca.

La font de la Tosca és l'aiguaneix més oriental de la zona, una font molt arrecerada situada en un lloc encisador.

La font raja directament de la roca a l'interior de la cova a la qual dóna nom.

A la part central de la cova es troba la font. Feréstega, generalment abundosa encara que el cabal pot minvar considerablement en l'estiueig o en episodis de sequera, com l'actual (desembre 2022). L'aigua brolla directament de la roca, sense broc. Curiosament, la natura ens mostra a la font una de les seves obres: En les últimes dècades l'aigua de la font ha anat construint una pica natural de pedra calcària a manera de tub, on penetra l'aigua per a sortir per la part de baix.

Després de passar a través d'una concreció de pedra calcària que ella mateixa ha creat, continua pel terra de la cova formant uns meandres fins a sortir a l'exterior. I ho fa no per una de les dues boques, sinó per l'espai baix de sostre que queda entre la roca i el terra, desaiguant directament al toll que aquí forma la riera de Marfà. En èpoques de pluges, s'hi poden formar d'altres rierols, ja que hi ha diversos aiguaneixos temporals entorn de la boca.

Igual que la font de Marfà, aquesta font era molt freqüentada moltes dècades enrere. Encara es conserva un tram d'un mur de pedra baix, però les fotos antigues ens mostren que encara n'hi havien més, avui desapareguts. Entre aquestes fotos destaquen les postals de Lucien Roisin, que el 1913, a l'edat de 29 anys, visità la vall de Marfà amb la seva càmera per a immortalitzar indrets tan característics com aquesta cova i font o com el molí de Brotons, no gaire lluny d'aquí. El fotògraf francès Lucien Roisin (1884-1943) és conegut per la seva important obra fotogràfica, traduïda en nombroses postals d'arreu d'Espanya, però particularment de Catalunya en tenir la seva residència a Barcelona. Les fotografies de la vall de Marfà varen ser de les primeres que va fer al cap de poc d'establir-se a Barcelona.

Costa de creure que un lloc amb tant encant com aquest hagi passat desapercebut al llarg de les últimes dècades, però per a alguns això té una explicació. A la dècada de 1950 es va fer córrer la veu que la font havia desaparegut com a conseqüència d'una riuada. Diuen les males llengües que això va ser una exageració intencionada per tal que la gent no hi anés (ves a saber el motiu del perquè) de la mateixa manera que també varen derruir la taula de pedra de la font de Marfà. Sigui com sigui, la gent hi va deixar d'anar i els camins fressats que menaven a la cova i a la font de la Tosca varen ser envaïts per la vegetació.

Malgrat que la font va tenir un passat més esplendorós, continua essent un lloc amb encant, humit i ombrívol, havent estat colonitzat per la falzia, coneguda també per falzilla o capil·lera, que és una falguera que creix allà on hi ha aigua i humitat i que amb el seu color verd confereix gran bellesa cromàtica a l'indret.


La cova de la Tosca és l'espai que s'ha format entre la roca de la Tosca i el cingle sobre el qual recolza per la seva part superior. D'aquesta manera, es pot entrar a l'espai per un cantó i sortir per l'altre. Pel cantó oposat al cingle, la roca de la Tosca està en contacte directe amb l'aigua de la riera, que aquí forma un toll bastant gran i profund. De fet, en el decurs de grans riuades l'aigua pot inundar tota la cova.

La boca principal de la cova, la occidental, té uns 8 metres d'amplada i presenta una forma més o menys triangular. La boca oriental és notablement més petita i cal ajupir-se per a passar per ella. Entorn de l'entrada principal encara es conserven uns trams de mur de pedra baixos, però en altre temps hi havia d'altres murs, segons es desprèn de l'observació de fotos antigues. Desconeixem la finalitat d'aquests murs (per a fer bancs de pedra', per a fer un tancat').

Ara, el terra de la cova és un fangueig i la vegetació arriba ufanosa fins a la mateixa boca, donant un aspecte una mica descuidat. Quan era molt visitada, temps enrere, la cova semblava cuidada i ben segur que seria més acollidora. Eren els seus bon temps, quan la gent de la contrada venia a la cova i a la font a berenar i a gaudir d'un entorn que, malgrat tot, no ha perdut el seu encant.

Tantes referències a la pedra tosca en aquest indret no és casual: Salt de la Tosca, Mare de Déu de la Tosca, font de la Tosca.
Enfront de la Mare de Déu de la Tosca, a l'altre cantó del riu, hi ha una cinglera de roca calcària del Bartonià, ben visible. Les calcàries tenen a la seva base unes margues impermeables, de manera que l'aigua subterrània ha de brollar a l'entorn del contacte entre ambdós materials. Així, en un tram d'uns 100 metres de llarg, paral·lel a la riera, trobem diferents fonts i aiguaneixos, com també diferents afloraments de roca tosca.
Sempre que trobem a la muntanya roca tosca, podem afirmar que per allà brolla aigua o que ha brollat en temps passats. La roca tosca deu el seu origen a l'existència d'aiguaneixos. L'indret, doncs, és ric en aigua.

L'aigua subterrània que circula a través de roques calcàries se satura de carbonats, i quan brolla a l'exterior es troba amb una atmosfera que té una concentració de diòxid de carboni (CO2) molt inferior a la que porta la mateixa aigua. Per una raó d'equilibri químic, part del diòxid de carboni que porta l'aigua passa a l'atmosfera, la qual cosa provoca la precipitació de carbonat càlcic. La precipitació es fa a la surgència mateix o al seu entorn, i va cobrint, el terra, com també els branquillons o les fulles que s'hi troben. Per aquest motiu, la roca tosca és una roca porosa en la qual sovint podem reconèixer formes vegetals petrificades.

La roca tosca pot assolir un volum considerable, prestant-se també a formar cingleres. I d'aquesta es poden desprendre grans blocs, com el que hi ha enfront de la Mare de Déu de la Tosca, on es troba la cova i la font. El bloc és conegut amb el nom de roc de la Tosca o, senzillament, la Tosca. Per això, la capella de la Mare de Déu es diu de la Tosca.


Tantes referències a la pedra tosca en aquest indret no és casual: Salt de la Tosca, Mare de Déu de la Tosca, font de la Tosca.
Enfront de la Mare de Déu de la Tosca, a l'altre cantó del riu, hi ha una cinglera de roca calcària del Bartonià, ben visible. Les calcàries tenen a la seva base unes margues impermeables, de manera que l'aigua subterrània ha de brollar a l'entorn del contacte entre ambdós materials. Així, en un tram d'uns 100 metres de llarg, paral·lel a la riera, trobem diferents fonts i aiguaneixos, com també diferents afloraments de roca tosca.
Sempre que trobem a la muntanya roca tosca, podem afirmar que per allà brolla aigua o que ha brollat en temps passats. La roca tosca deu el seu origen a l'existència d'aiguaneixos. L'indret, doncs, és ric en aigua.
L'aigua subterrània que circula a través de roques calcàries se satura de carbonats, i quan brolla a l'exterior es troba amb una atmosfera que té una concentració de diòxid de carboni (CO2) molt inferior a la que porta la mateixa aigua. Per una raó d'equilibri químic, part del diòxid de carboni que porta l'aigua passa a l'atmosfera, la qual cosa provoca la precipitació de carbonat càlcic. La precipitació es fa a la surgència mateix o al seu entorn, i va cobrint, el terra, com també els branquillons o les fulles que s'hi troben. Per aquest motiu, la roca tosca és una roca porosa en la qual sovint podem reconèixer formes vegetals petrificades.
La roca tosca pot assolir un volum considerable, prestant-se també a formar cingleres. I d'aquesta es poden desprendre grans blocs, com el que hi ha enfront de la Mare de Déu de la Tosca, on es troba la cova i la font. El bloc és conegut amb el nom de roc de la Tosca o, senzillament, la Tosca. Per això, la capella de la Mare de Déu es diu de la Tosca.