Llegendes sobre les fonts





Llegenda de la font del Bisbe (La Pobla de Lillet)


Era un fadrí de la Pobla
i una mossa de Sant Jaume,
varen festejar molt temps
i havien jurat casar-se.

Es cert (segons diu la gent)
que de tot cor s'estimaven,
però un dia van renyir
per una futesa estranya.

Renyines d'enamorats;
l'un vinga dir mal de l'altre
i jurant per tots els sants
no dir-se mai més paraula.

Així molt temps va passar;
pro l'amor si és pur no falla,
que ell no es treia mai del cap
a la mossa de Sant Jaume,
i ella pensant amb la Pobla
es moria d'enyorança.

Un matí serè d'estiu
tots dos van sortir de casa,
ella camí de la Pobla
i ell pel camí de Sant Jaume
amb un mateix pensament
i amb una sola esperança.

Vora una font varen trobar-se
sense pensar-ho un i altra,
i amb la sorpresa del cas
tots dos van tombà la cara
i fent, alhora, enrogits
un "bisbe" com una casa. (1)

El que va passar després
ningú ho sap amb bona traça,
sols els ulls d'un ocellet
que espiaven pel brancatge
els veieren baix la font
que els dos bevien de l'aigua
amb els rostres enrogits
pro sense tombar la cara.

De "bisbe" va tenir el nom
aquella font d'aigua clara,
temps després varen casar-se
sense Bisbe, però amb la pauta
solemne que els va resar
el bon rector de Sant Jaume.

(1) Es diu que han fet un "bisbe" quan dues o més persones tenen alhora un mateix pensament.





Llegenda de les Fonts de Llobregat


Diuen que l'aigua que brolla de les Fonts del Llobregat són les llàgrimes d'unes nenes que una bruixa va matar. El motiu: volia que la seva filla fos la més maca de la comarca. També explica la llegenda que de vegades un color vermellós tenyeix les aigües. No és més que el polsim en què es va convertir la bruixa quan les aigües van brollar de les roques i la van fer desaparèixer.





Llegenda de la Font dels Capellans de Manresa


Antigament, al matí, els capellans sempre estaven ocupats dient Missa, però a les tardes els agradava canviar d'aires anant a passejar. Mossèn Camilo era un d'ells. Era un jove sacerdot que no passava un dia sense anar a estirar les cames. Feia les passes llargues i era molt decidit. Solia seguir la ruta de les fonts de Manresa i portava sempre una bosseta d'anissos a la butxaca. Moltes vegades anava a una font que hi havia al marge d'un camí de carro amb molta herba i arbres, per les rodalies de Manresa.

Allà es reunia amb una colla de tercerols de la Cova i d'altres capellans de la ciutat. En aquell temps, com que a les cases no hi havia aigua corrent, la gent havia d'anar a buscar l'aigua a les fonts i era freqüent que mentre els capellans feien petar la xerrada, s'hi acostés alguna noieta a buscar aigua.

Les noietes, per no mullar-se les llargues faldilles, se les aixecaven una mica i se les sostenien amb la mà. D'aquesta manera, els sacerdots i aprenents de sacerdots, podien contemplar els bonics i delicats turmells de les noietes.

"Era el nostre pecat".... deia mossèn Camilo somrient !

Mentre les noietes s'allunyaven amb el càntir ple d'aigua, els capellanets continuaven xerrant de les seves coses i d'aquelles noietes tan boniques en aquella petits però agradable fonteta, que era coneguda per la gent de l'indret com la Font dels Capellans.


Avui dia la Font dels Capellans ja no existeix però va donar nom a un barri de Manresa, situat entre el Pont de ferro i la Sagrada Família. El barri té 900 habitatges construïts fa una vintena d'anys per l'Obra Sindical del Hogar i avui gestionats per Adigsa. A més, hi ha diverses cases que recorden l'antic veïnat de pagès. A prop de la via del tren, una font recorda l'indret on hi havia el brollador que visitaven els capellans d'anys enrere.




L'aigua de Tarragona

Autor:Joan Amades
Editorial:Farell

Un pastor pirinenc visità un dia la ciutat de Tarragona i en beure aigua d'una font, reconegué que tenia el mateix gust que la d'una altra font muntanyenca propera on ell guardava les ovelles. Sospità que pogués ésser la mateixa aigua.

De retorn al seu país, desvià el corrent de la font abundosa i ben aviat la ciutat de Tarragona es quedà sense aigua. Es produí un greu conflicte que no se sabia com solucionar-ho les autoritats de Tarragona.

Es presentà el pastor de nou a Tarragona i s'oferí a tornar l'aigua si li donaven una forta quantitat de diners i fou acceptada la seva proposició. Ell tornà al seu país, encarrilà novament l'aigua de la font de muntanya i la ciutat de Tarragona tingué aigua bona una altra vegada.





Llegenda dels Abeuradors de Torrelles de Foix



Aquest abeurador és molt antic. Tant, que Sant Antoni, quan tornava cap a Pàdua muntat en el seu cavall alat després d'haver ressuscitat el seu pare a Lisboa, va baixar a descansar a Torrelles. Ell i la seva cavalcadura van calmar la set en aquest abeurador, l'aigua del qual era sempre corrent, neta i fresca, perquè provenia d'un doll viu i en sortia per un desguàs.




Llegenda de la Font de la Baronessa de Tavèrnoles


Sembla que durant l'època de les creuades el baró de Savassona també va voler participar en la lluita per alliberar la Terra Santa dels musulmans. Mentre feia els preparatius, abans de marxar, va tenir cura d'avisar el seu millor criat perquè cuidés de ben a prop la seva jove i encantadora esposa durant la seva absència per les terres hostils de l'Orient Mitjà.

Així doncs, els dies passaven lentament per a la baronessa, a qui no arribaven mai notícies del seu estimat espòs. Sovint les tardes assolellades solia passejar pel romàntic camí que va des del castell a la font de la Baronessa, sempre vigilada pel millor amic del baró. Tant temps fou així, i es allò que diuen: tant va el càntir a la font...

La qüestió és que el criat i la baronessa es van enamorar. Com que era un amor secret des del camí de la font vigilaven la pujada del Roc del Llum per si tornava el baró. El cas és que el baró ja en aquells temps era desconfiat i poc amic dels visitants, i en comptes de tornar pel Roc del Llum, com hauria estat habitual, va venir per Can Janot. Va enfilar la pujada del Pla del Castell, i va aparèixer de sobte per damunt la font de la Baronessa i enxampà de ple els dos passerells.

El baró, ofès, va matar a cops d'espasa l'esposa i el criat. Com a record d'aquest fet tan sagnant, des de llavors fins encara avui en dia, totes les nits de lluna plena, passejant pel camí de la font i mirant fixament la lluna, es pot distingir clarament la imatge de la baronessa amb tota la llarga cabellera rossa i vestida amb una túnica blanca amb el criat molt a prop seu. Però només els veuen els homes que, com el baró, han estat enganyats per la seva esposa.





Llegenda de l'Arbre dels Nassos de la font de les Monges (Sant Fost - Vallès Oriental)


Al segle X es construeix la primera ermita dedicada a Santa Maria de Montalegre, a dalt de la Conreria, on actualment hi ha l'alberg, regentada per una comunitat de germanes. El Convent fou abandonat el 1362, deixant darrera seu topònims com la font de les Monges i llegendes com la de l'Arbre dels Nassos.

Segons aquesta, un noble cavaller de les rodalies s'enamorà perdudament d'una de les monges de Montalegre i sempre que podia rondava el convent per poder veure-la. Un dia, la bella monja es decidí a parlar amb el cavaller i li digué que atès que la seva bellesa l'havia captivat, calia acabar amb aquella situació i aleshores es tallà el nas i la galta per tal de perdre la bellesa i desenganyar el cavaller. Diu la llegenda que al lloc dels fets va néixer un arbre amb flors vermelles que recorden el nas de la monja. D'aquest curiós arbre encara en queden avui alguns exemplars al davant del seminari a la font de les Monges.





No es pot escopir ni pixar-se en una font, sense que aquest fet ens porti desgràcies o malastrugances.



Cal recordar que durant la visita a les fonts cal guardar les elementals normes d'urbanitat, recollint el consell d'un llibre de fonts del Montseny.




La fadrina que a la mitjanit, mentre les campanes toquen les dotze hores...

Autor:Aureli Capmany

La fadrina que a la mitjanit, mentre les campanes toquen les dotze hores, era llesta per rentar-se la cara en una font d'aigua clara i transparent, es trobarà l'endemà bellíssima com cap altra hi hagi.


Relaciona les fonts amb la nit de Sant Joan, que és la més màgica de totes.