Punts de referència:
Plaça de la Vila (Premià de Dalt) - Font de Quatre Piques -
Caseta dels Reis - Canal d'aigua - Font de Serviol - Can Riera - Ermita
de Sant Mateu - Font de Sant Mateu - Poblat ibèric de la Cadira del
Bisbe - Església de Sant Pere - Plaça de la Vila.
[Font de Can Franquesa - Font de la bassa d'en Terrís - Can
Berlanga/Mas Rosselló - Can Figueres/Museu de Premià de Dalt - Font de
Can Figueres - La Sínia/el Vogi].
Fitxa tècnica:
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Distància |
Durada |
Alçada
mínima |
Alçada
màxima |
Desnivell
pujant |
Desnivell
baixant |
Dificultat |
Senyalització |
Punts
d'aigua |
Data
de l'excursió |
7 Km |
2h |
133 m |
494 m |
372 m |
372 m |
Fàcil |
A trams |
Si |
2-06-2013 |
Descripció:
Caminada per les inmediacions de Premià de Dalt, al Maresme,
seguint una ruta editada pel Museu de la vila. L'excursió plantejada
avui segueix, en el seu primer tram de pujada, l'anomenat Camí de
l'Aigua, que és el corriol que parteix de la Riera de Sant Pere i
arriba fins a la Font de Serviol, actualment tancada, punt de parada
logística per pujar fins a Sant Mateu. Transcorre per l’obaga dels
turons que tanquen la vall de Premià per ponent i ressegueix una canal
d’aigua construïda per proveir-ne can Moles i can Cinto Manent. Durant
aquest trajcte, si ens desviem del camí marcat, tindrem l'oportunitat
de veure diferents mines d'aigua. A continuació farem cap a Sant Mateu
on visitarem l'ermita i ens refrescarem a la seva font. La tornada al
poble la farem passant pel poblat ibèric de la Cadira del Bisbe.
Acabada la caminada iniciarem una ruta per la població, també
avalada pel Museu de Premià de Dalt, que ens permetrà conèixer alguns
del sistemes de captació d'aigua subterrània (La Sínia i els Pous)
utilitzat a les terres baixes on el nivell de l'aigua es troba a poca
profunditat.
Aproximació:
Prendrem la plaça de la Vila de Premià de Dalt com a punt de
partida, tant de la caminada inicial com de la ruta pel poble que farem
després.
Mapes:
Clica
per enllaçar
amb aquest itinerari a Wikiloc.
Clica per
enllaçar
amb aquest itinerari a GoogleMaps.
Itinerari:
A la plaça de la Vila trobem
l'ajuntament i la font de les Quatre Piques. L'ajuntament és un edifici
projectat per Bonaventura Bassegoda el 1914. Pren com a referència la
casa pairal catalana, amb un cos central de planta i dos pisos cobert a
dues aigües, i dos cossos laterals de planta i pis coberts amb sengles
terrasses. L'acabat combina l'estuc imitant carreus amb el maó vist que
perfila les obertures, les impostes i el coronament.
Situada en un racó de la plaça
de la Vila, a l'esquerra de l'Ajuntament. La font és un pilar quadrat
de lloses de diferents colors, d'uns 175 Cm d'alçada i un metre
d'amplada. A cadascuna de les quatre cares, a mitja alçada, hi ha una
aixeta de polsador de llautó sota les quals una pica semi-circular de
pedra picada collada a la seva corresponent paret. La font queda
recollida per un mur, també de lloses, on hi ha un plafó ceràmic de
Joan Guivernau.
Comencem a caminar per la riera de Sant Pere, sentit ponent
durant uns 275 metres, fins l'alçada del número 187. Aquí ens desviem a
l'esquerra per un corriol en pujada que s'endinsa al bosc, remuntant un
torrent que permet observar l’erosió del granit pels efectes de l’aigua
i la conseqüent formació dels característics tolls. Al cap d'uns 400
metres arribem a una petita cruïlla on ja veiem les primeres restes de
la canal d'aigua. Abans de continuar pujant, ens desviem uns escassos
100 metres a l'esquerra per visitar l'anomenada Caseta dels Reis,
visible des d'on som i on gaudirem d'unes bones vistes.
Concebuda com un pavelló de
caça, és un petita construcció de planta quadrada i cúpula semiesfèrica
que sobresurt en el perfil del turó d’en Pons. No fa massa anys, la nit
de reis, hi havia la tradició que la mainada hi pujava fent xerinolla
de tambors, xiulets i llaunes, doncs pensava que els reis hi feien nit.
Retrocedim els últims 100 metres fins la petita cruïlla
anterior i, ara sí, prenem el camí que marxa en direcció nord-oest,
deixant el torrent per on hem pujat a la dreta. El camí transcorre per
l’obaga dels turons que tanquen la vall de Premià per ponent i
ressegueix una canal d’aigua construïda per proveir-ne can Moles i can
Cinto Manent. Aquest és el camí de Serviol que arriba fins la font del
mateix nom, actualment tancada, punt de parada logística per pujar fins
a Sant Mateu.
Ressegueix una canal que des
de la font de Serviol baixava per la obaga de la muntanya fins abastir
can Moles, cal Blanco i can Verboom. La font està clausurada.
Uns 400 metres més a ponent de la Caseta dels Reis creuem el
primer aqüeducte (41.2280,2.3358)Clica
per veure'n la ubicació.
, anem veient trams de la canal i una
mica més amunt el segon aqüeducte (41.2280,2.3358)Clica
per veure'n la ubicació.
. Passat el segon
aqüeducte, el corriol desapareix per un mur de pedres caigudes, cal
saltar-lo i continuar fent via seguint sempre la canal. Arribem a una
clariana amb una pista que ens talla; a la dreta aniriem a la pedrera,
a la magnífica formació granítica coneguda com el Cau de la Guineu o
més recentment per les Roques de l'Ignasi i, més endavant, al poblat
ibèric de la Cadira del Bisbe.
A prop d´aquest punt conflueixen els
torrents del Bon Jesús i de Serviol que nodreixen el torrent de la
Bassa de la Màdria. És el punt on neix la Riera de Premià la qual, des
d’antic, ha configurat l’eix longitudinal de l’assentament humà.
Creuem la pista i continuem el nostre camí que segueix
direcció nord-oest. Aviat deixem un corriol descendent a la dreta que
baixa cap al llit del torrent i ens portaria al tercer aqüeducte, però
nosaltres només l'hem de veure a la dreta, des de dalt, no l'hem de
creuar. Seguim amunt. Durant el següent tram, si ens desviem una mica
del camí marcat, tindrem l'oportunitat de veure diferents mines d'aigua.
Les mines són galeries fetes
per l'home per captar les aigües subterrànies i canalitzar-les fins al
punt inicial que podia estar situat a quilòmetres del punt de captació.
Van ser construïdes al segle XVIII sota iniciativa municipal o privada,
per conduir les aigües fins a les fonts i els pous del poble i de les
cases. Es començava a obrir la galeria des del punt situat a cotes
baixes, reforçant parets i sostres a mesura que s'avançava per sota
terra. Per la galeria corria l'aigua i de tant en tant, s’obrien pous
en vertical, des de l'exterior fins a la mina. La construcció de les
mines era molt costosa i arriscada, al mateix temps que requeria un
manteniment i una neteja periòdics.
El sistema d'explotació de les mines es
repartia entre els diversos socis que participaven en la seva
construcció. Es distribuïen les 168 hores de la setmana, sovint en
funció de l'aportació de diners o també de la capacitat d'emmagatzar-hi
l'aigua. Tot i així, l'adquisició i distribució d'aigua va ser una
constant font de conflictes entre els socis i veïns, tal i com palesa,
per exemple, el document de Concòrdia d'aigües de la font de la Cisa,
de l'11 de febrer de 1637, trobada a la rectoria de Premià i transcrita
pel notari Jaime Arus, l'any 1889.
Cal destacar la transcendència
d'aquestes mines, obres molt importants de l'enginyeria humana. El seu
paper va ser tan vital, que bona part de la muntanya de Premià n'està
solcat.
Continuem pujant. Uns metres més amunt trobem un cable d'acer
a mà esquerra que ens ajuda a no relliscar. Al final del cable surt un
petit corriol descendent que ens porta a la font de Serviol.
Situada al capdamunt del
torrent de Serviol, a la vessant
sud-oest del turó del Bon Jesús. Actualment la font es troba
clausurada, només se'n pot veure un envà que la tanca. Anys enrere
aquesta font proveïa d'aigua a diverses cases del poble a través d'una
canal d'aigua.
Uns metres més amunt de la font anem a parar a un camí que ens
talla i que prenem a l'esquerra, en sentit sud-oest. Aquest nou camí de
seguida mor en un altre que ve de la torre d'en Baldiri i que agafem a
la dreta. No deixem les marques del Meridià Verd i en uns 600 metres
arribem a la pista de la Cornisa. Creuem la pista i seguim per un camí
que marxa en direcció nord, seguint les marques del Meridià Verd. Uns
375 metres més amunt arribem a un camí ample que ens talla, a
l'esquerra aniriem a Can Riera, que veiem a la distància.
Emplaçada a l'altiplà de Sant
Mateu, prop de l'ermita. Gran masia del segle XVI ampliada i modificada
durant el segle XVIII. D'aquella època és la façana, amb un coronament
ondulat molt comú en època barroca. Es va conservar el portal,
adovellat, de punt rodó. Als inicis del segle XX s'hi va afegir un cos
lateral, la planta superior del qual forma una galeria oberta amb arcs
de mig punt.
Nosaltres fem a la dreta i uns metres més endavant ja veiem
l'ermita de Sant Mateu.
Situada al cim del turó de
Sant Mateu. La capella està documentada des de l'any 993.És un edifici
romànic d'una sola nau coberta amb volta de canó, amb absis
semicircular, que té finestra de doble esqueixada. En la restauració
del segle XVI es degué escapçar la nau, ara força curta en relació a
l'absis, i amb una façana ben senzilla. És curiosa la disposició del
campanaret d'espadanya, perpendicular a la façana, al revès del que és
habitual, mirant l’ermita de front no es veu la campana. Al costat de
la capella hi ha la casa de l'ermità. Per la diada de sant Mateu s'hi
fa un tradicional aplec.
Continuem pel camí que passa per davant de l'ermita, en
baixada pel mig del bosc. Uns 225 metres més avall anem a petar a un
camí ample. El creuem i, davant mateix, sota el camí, queda la font de
Sant Mateu.
El seu cabal està condicionat
a les pluges. La paret de la font és un mur de pedra on la part central
està endarrerida respecte la seva façana mitjançant una volta
arrebossada de ciment, amb un gravat fet amb rajoles de ceràmica amb la
imatge i el nom del Sant. En aquest espai s'hi ubica la sortida de
l'aigua, mitjançant un tub metàl·lic, situat a dos pams del terre, per
sota del nivell de l'esplanada; cal baixar dos esglaons de maons
disposats en forma de semi-cercle per accedir al broc. Al seu davant hi
ha una gran bassa.
Pugem el talús i reprenem la marxa pel camí que passa per
damunt de la font, a l'esquerra, en sentit est. Obviant altres camins,
al cap d'uns 500 metres arribem altre cop a la pista de la Cornisa. Ara
seguim aquesta durant uns 225 metres , moment en que girem a la dreta
per un camí que marxa en direcció sud. Uns 350 metres més endavant
tombem a l'esquerra fent un gir de quasi 180º. Uns 250 metres després
deixem un camí a l'esquerra, 175 metres més endavant un altre a
l'esquerra i 100 metres després un tercer també a l'esquerra. Anem
davallant durant uns 850 metres. Arribem a una àrea recreativa que ens
queda a l'esquerra on localitzem el poblat ibèric de la Cadira del
Bisbe.
No gaire lluny del poble i en
un sector de fàcil accés hi ha les restes d'un poblat ibèric que degué
tenir el seu moment de màxima puixança entre els segles V i III aC i
que va ser abandonat cap al segle I aC. Situat a la falda d'un turó, el
nucli estava distribuït en terrasses per salvar el desnivell. Les
excavacions iniciades als anys setanta del segle XX van descobrir les
restes de diversos habitatges, un carrer empedrat, així com nombroses
mostres de ceràmica.
Sortim de l'àrea recreativa, obviem una pista que surt davant
nostre en pujada, i continuem per la pista per on hem vingut, ara a
l'esquerra, avall, en direcció al poble. Als pocs metres el camí esdevé
un carrer encimentat que de seguida passa per les primeres cases d'una
urbanització de Premià de Dalt. Uns 550 metres després del poblat
ibèric, a l'entrada d'un pronunciat revolt a la dreta, abandonem el
camí que duiem i prenem el carrer Camí de la Costa que ens porta al
carrer de l'Església i d'aquí a la mateixa església de Sant Pere, que
aprofitem per conèixer.
La primera notícia de la
parròquia de Sant Pere és del segle X. De la primitiva església
romànica no n'ha pervingut cap vestigi ja que, al seu damunt, es va
bastir l'actual temple, l'any 1588. És un edifici d'estil tardogòtic,
que consta d'una única nau, amb capelles laterals, absis poligonal i
campanar de torre, de planta quadrada. Va resultar molt malmès l'any
1936 i restaurat després de la guerra, però es va perdre del tot el
magnífic retaule major, del segle XV.
Des de l'església només ens queda tornar per la Pujada de
l'Església fins la plaça de la Vila on hem començat aquesta caminada.
Inici i fi d'aquesta caminada.
Un cop finalitzada la caminada iniciarem una ruta pel poble
per conèixer alguns del sistemes de captació d'aigua subterrània, la
Sínia i els Pous, utilitzats a les terres baixes on el nivell de
l'aigua es troba a poca profunditat. També podrem veure com aigües
captades muntanya amunt mitjançant mines arriben fins el mateix poble;
les fonts de Can Franquesa i de Can Figueres en son dos exemples.
Localitzem aquesta font a la
part del darrera de la Societat Cultural Sant Jaume (abans Can
franquesa), al costat d'una pista de pàdel i una de petanca. Hi podem
accedir des del mateix bar o bé per unes escales metàl.liques que
baixen des de la carretera de Premià. Actualment la font no raja per
que està canalitzada cap una altra banda, però la mina, que és ben
visible i està protegida per un enreixat, sí porta aigua; es pot veure
com aquesta corra pel caneló que toca la paret que dóna a la riera de
Sant Pere. De la font encara queda la canal que ve de la mina, els dos
brocs, un damunt de l'altre, i la pica per on queia l'aigua. El
safareig s'ha omplert de terra i fa les funcions decoratives d'una gran
jardinera.
Situada al passatge
Cooperativa, 14. Darrera el mur que tanca la propietat, a la dreta de
l'entrada al pati de la casa, es troba aquest brollador. L'aigua cau en
una pica rectangular d'obra, després passa a un safareig i finalment a
una bassa més gran habilitada actualment com a piscina. Tant el
safareig com la bassa estan rematades amb petites rajoles verdes. Al
frontal de la font hi ha una inscripció en una rajola de ceràmica "Aquí
no es dóna aigua ni ...". La masia de Can Terrís on pertany està
documentada des del segle XIV, té la façana fortificada amb decoració
posterior de rajoles de ceràmica.
Es localitza al carrer Llarg,
21. Encara conserva la complexitat del sistema de reg per a les hortes.
Masia documentada des del segle XIV. El cos de llevant és el més antic.
De simetria axial, porta dovellada i finestres gòtiques. Es van afegir
diversos cossos destinats a funcions diverses.
Situada a la riera de Sant
Pere, 88. L'any 1994, l'Ajuntament va adquirir l'edifici i la finca que
l'envolta i va projectar la seva rehabilitació com a casa de cultura i
Museu de Premià de Dalt. Masia documentada des del segle XIII, formada
per diversos cossos de diferent època. El cos central és el més antic,
dels segles XIV-XV. Conserva el portal adovellat i dues notables
finestres gòtiques, una finestra coronella i l'altra conopial, amb
carasses esculpides. Els cossos laterals, amb porxo i balustrada, són
del segle XVIII i XIX. Presenta una magnífica façana amb cos central i
dos cossos afegits simètricament. Porta adovellada i finestres
gòtiques. Bassa de ponent adossada al porxo amb la font de Sant Josep
Oriol i el xiprer monumental.
Localitzem la mina d'aquesta
font darrera de Can Figueres, actualment seu del Museu de Premià de
Dalt. La mina es troba al mur que tanca la finca pel nord,
sota
l'actual carretera. L'aigua surt de la mina per una canal oberta i mena
a una petita pica quadrada de pedra des d'on abasteix un bonic safareig
en forma d'un quart de cercle. L'aigua sobrera alimenta una gran bassa
allargada que queda just al costat de la façana de ponent de la casa.
Al costat de la façana principal de la casa, davant d'un majestuós
xiprer, tenim la font que rep l'aigua de la bassa i cau en una pica
rectangular de pedra picada que descansa en un pedestal de pedres
lligades. Al frontal hi ha un gravat enrajolat amb la imatge de Sant
Josep Oriol sobre paisatge mariner; vaixell, el turó de Montjuic amb el
castell i l´església de Santa Maria del Pi de la qual va ser
beneficiat. La tradició popular explica que el Sant va fer nit a la
masia.
Trobem aquesta sínia al carrer
del Vogi, entre un parc infantil i un complex esportiu.
La sínia, també anomenada
sènia, és una màquina per elevar o pouar aigua subterrània, composta
d'una roda horitzontal amb bràçols, moguda per l’impuls d´un animal que
volta. A ella, s'engranen les dents d'una altra roda vertical que en
girar, mou una sèrie de catúfols de terrissa, disposats al llarg d'una
cadena sense fi, la part inferior de la qual va submergida dins l'aigua
del pou on la màquina està instal•lada. Els pous on s'instal.laven
sínies no tenien més de tres o quatre metres de profunditat; per tant,
només es construïen en terres baixes, on l'aigua era molt superficial.
Vogi és el recorregut circular
que l'animal realitza per generar la força motriu que fa girar
l'engranatge.