Punts de referència:

Càmping El Llac (Porqueres) – Mirador del Vilar - Estany de Banyoles – Font del Vilar – Estanyol del Vilar - Els Desmais – Font del Ferro – Font de la Filosa - Font Pudosa o de la Puda – Aiguamolls de la Puda - Estanyol de la Cendra – Estanyols de Montalt – Bosc de les Estunes – Càmping El Llac.

Fitxa tècnica:

Distància	Durada	Alçada mínima	Alçada màxima	Desnivell pujant	Desnivell baixant	Dificultat	Senyalització	Punts d'aigua	Data de l'excursió
4,7 Km	1h 30'	172 m	187 m	13 m	13 m	Fàcil	Si	Si	3-04-2015

 

Descripció:

Plàcida passejada per la vessant sud de l'estany de Banyoles, on a banda de nombrosos llocs d'interès, destaquem principalment el Bosc de les Estunes. Es tracta d'un paratge de gran valor natural, declarat espai d'interès geològic i inclòs en el PEIM, on les balmes i esquerdes de travertí que podem recórrer per dins, els roures i les alzines esponeroses, la bella llegenda de les Goges, el silenci tallant i l'ombra fresca, les heures enfiladisses i els cants discrets dels ocells, conviden a una passejada tranquil·la. És un bosc amb petja humana, un verdader bosc encantat, en el que la natura hi ha posat els elements i les formes, l'imaginari popular l'ha fet seu amb llegendes i altres referències a un passat d'oficis i formes de vida molt properes a la natura. Les goges o dones d'aigua, segons les llegendes, el tenien com a lloc de la seva preferència i hi feien gresca o bé hi filaven tota la nit. Diuen que en nits serenes algú encara sent els seus cants i, de lluny, es pot veure la resplendor de les seves festes.

En tot moment seguirem la ruta nº2 dels itineraris per l'Espai Natural de l'Estany de Banyoles. Es tracta de la ruta de la Puda i les Estunes, que tothora està assenyalada amb unes franges de color marró.

Aproximació:

Podeu escollir diferents llocs com a punt de partida, nosaltres ho hem fet des de l'entrada del càmping El Llac, situat a la carretera de circumval·lació de l'Estany, a mig camí entre l'estanyol del Vilar i l'església de Santa Maria de Porqueres.

Itinerari:

0

0h

0 Km

174 m

42.1206,2.7475Clica per veure'n la ubicació.

Càmping El Llac (Porqueres)

Només sortir del càmping creuem la carretera i un cop a l'altra banda la resseguim a la dreta, en direcció sud, per un bonic passeig arbrat i arranjat que circula paral·lel a la mateixa. Als pocs metres trenquem a l'esquerra per atansar-nos fins el mirador del Vilar (42.1196,2.7489)Clica per veure'n la ubicació. , que dista escassos 100 metres i des d'on podem contemplar per primera vegada avui l'Estany de Banyoles.

1

5'

0,2 Km

172 m

42.1240,2.7556Clica per veure'n la ubicació.

Estany de Banyoles

Situat a ponent del terme municipal, és l'origen i el principal signe d'identitat de la ciutat de Banyoles. D'origen tectònic i càrstic, es va formar en època quaternària (fa un 250.000 anys). Juntament amb la seva conca lacustre són considerats com el conjunt càrstic més extens de la península ibèrica i un espai únic d'un gran valor geològic, ecològic, paisatgístic i cultural. Molts autors creien que l'origen de les seves aigües estava relacionat amb pèrdues dels rius Ter i Fluvià, però es va demostrar que l'estany s'alimenta de manera subterrània pels aqüífers provinents del nord i l'oest, a la zona de l'Alta Garrotxa, des de Sadernes a Oix. També rep aigua superficial a través de les rieres naturals d'entrada, tot i que només suposen el 10% de les aportacions totals d'aigua a l'Estany (Riera de les Estunes, riera del Vilà o riera de les Deus, riera Marquès, riera dels Tanyers, riera Castellana, riera de Can Morgat i riera de Lió).

Fou declarat per la Generalitat de Catalunya com a zona integrada en el Pla d'Espais d'Interès Nacional. El 2003 va ser inclòs en la Llista Ramsar de Zones Humides d'Importància Internacional i ha estat proposat per formar part de la Xarxa Natura 2000, en l'àmbit de la regió mediterrània. Així mateix, l'Ajuntament de Banyoles i la seva societat civil en reclamen la seva declaració com a Parc Natural.

Desfem els últims 100 metres fins el passeig arbrat per on anàvem fa una estona i el reprenem amb el mateix sentit, a l'esquerra. De seguida ens allunyem de la carretera que se'n va per la dreta i ens plantem en una petita esplanada presidida per la font del Vilar, al costat mateix de la riba nord de l'estanyol que li dóna el nom, que és el més gran i proper de tots els que hi ha al voltant de l'Estany.

2

10'

0,4 Km

173 m

42.1191,2.7479Clica per veure'n la ubicació.

Font del Vilar

La font està plantada al mig d'una petita esplanada sobre un replà quadrat i pavimentat, té la forma i mides d'una porta convencional, tota ella feta de ferro rovellat, amb el seu nom gravat en relleu al capdamunt. Si premem amb el peu un polsador situat al terra, l'aigua emana de la maneta i cau a un enreixat de ferro allargat tant llarg com ample és la font. A l'entorn disposem d'un parell de bancs per seure, lloc ideal per fer una parada i contemplar el paisatge. Aquesta font marca el límit entre els municipis de Banyoles i Porqueres.

És obra de l'escultor Lluís Vilà i Vendrell (Banyoles 1952-2010), artista amb una amplia trajectòria en pintura, escultura i disseny. Destaca el seu treball dins els corrents conceptuals de "l'eat art" i l'art fungible. El 1984 va fer una exposició a l'Espai 10 de la Fundació Joan Miró, on les obres estaven situades entre la tradició medieval de les escultures votives fetes amb massa de pa i una filiació estètica amb el kitsch del barroc popular. La seva traducció d'una artesania popular al camp de l'art contemporani no estava exempta d'una estratègia conceptual anti-mercat: les escultures, efímeres, s'anaven deteriorant al llarg del temps d'exposició, com una forma de pop anti-consumista.























 

3

172 m

42.1184,2.7476Clica per veure'n la ubicació.

Estanyol del Vilar

És l'estanyol més conegut de la comarca del Pla de l'Estany. Es troba just a la riba sud de l'estany de Banyoles, i, igual que el propi Estany, recorda la forma d'un 8 degut a les dues cubetes que el formen. L'aigua entra pel fons d'aquestes i es comunica amb l'estany a través d'un canal artificial format l'any 1949, sobre el qual hi ha un pont. Té 12.450 metres quadrats i una fondària màxima de 9 metres. L'aigua de l'estanyol té un verd fosc intens, i en canvi la de l'Estany, és més transparent, potser més d'un blau clar. En aquest mateix estanyol fa més de cent anys que s'hi celebra el concurs de pesca per les Festes de la Mare de Déu d'Agost: Els pescadors participants es troben davant de l'Ajuntament i acompanyats d'una orquestra desfilen fins a l'estanyol on comença l'esdeveniment. Tan bon punt s'acaba la festa, els animals es tornen a l'aigua.

Continuem pel passeig. Passem entremig de l'estanyol que ens queda a la dreta i l'Estany, a l'esquerra. Uns 150 metres més endavant arribem al paratge dels Desmais (42.1176,2.7495)Clica per veure'n la ubicació. .

El paratge dels Desmais, anomenat així pels arbres que s'hi troben, està situat al costat de l'estanyol del Vilar i arriba fins a l'extrem meridional de l'Estany de Banyoles. És un dels indrets més romàntics i peculiars de l'Estany. Es tracta d'un espai enjardinat, amb arbres bucòlics de llargues branques, torçades i caigudes, que freguen la superfície de l'aigua en la seva lànguida caiguda, li configuren un to poètic. Els arbres no són autòctons, però el paratge s'ha convertit en un lloc emblemàtic de l'Estany.

En aquest paratge hi trobem dues fonts, la font del Ferro i, a l'altra banda de la riera del Vilar, la font de la Filosa que avituallen al caminant.

4

15'

0,6 Km

172 m

42.1179,2.7494Clica per veure'n la ubicació.

Font del Ferro

Trobem aquesta font a tocar de la riba oest de l'estany de Banyoles, a la llera esquerra de la riera del Vilar poc abans d'abocar les seves aigües a l'Estany. Un pal indicador ens l'assenyala. El conjunt queda enclotat un parell de pams per sota del nivell del sòl i s'hi accedeix a través d'uns esglaons de ferro. En un dels laterals tenim la font, construïda amb ferro rovellat i acer inoxidable, formada per un frontal transversal des d'on hi surt un tub obert en forma de mitja canya per on raja l'aigua que cau directament al terra. Podem veure una inscripció amb lletres metàl·liques en la que es pot llegir el nom de la font. En algunes èpoques de l'any, degut a la seva proximitat a les aigües de l'Estany i de la riera, la font i el seu immediat entorn queda inundat i enfangat, impossible d'acostar-se a la font sense embrutar-nos els peus. El paratge és molt visitat per banyolins i turistes que hi fan una parada dins la volta a l'Estany o per parelles de nuvis que s'hi fan les sessions fotogràfiques.

El disseny és de l'artista local Jordi Gratacós, "Soco" (Banyoles 1968). Era ben petit quan es va començar a interessar pel món de l'art en veure el seu pare com pintava quadres en els seus temps lliures. Aquesta passió la va transformar en vocació de la mà de l'artista gironí Domènech Fita amb qui va fer classes durant anys, introduint-se al seu taller tantes vegades com li va ser possible. Amb el pas dels anys l'artista ha anat obrint el seu ventall de coneixements i ara s'ha transformat en un autèntic polifacètic. No només és pintor i escultor sinó també escenògraf, interiorista, director artístic i dissenyador.

5

20'

0,7 Km

172 m

42.1179,2.7497Clica per veure'n la ubicació.

Font de la Filosa

Localitzada dins el paratge dels Desmais, a tocar de la riba oest de l'estany de Banyoles, a la llera dreta de la riera del Vilar poc abans d'abocar les seves aigües a l'estany. Un pal indicador ens l'assenyala. Abans era coneguda com la font de la Carpa. El disseny de la font és obra de l'escultora banyolina, Carme Pujol. Per a la seva construcció només s'ha utilitzat ferro. Es tracta d'una estructura en forma de prisma rectangular disposada en vertical i clavada al terra. De la part baixa surt un curt tub per on brolla l'aigua que vessa primer a un canaló collat al frontal i després cau al terra formant un bassal. En algunes èpoques de l'any, degut a la seva proximitat a les aigües de l'Estany i de la riera, la font i el seu immediat entorn queda inundat i enfangat, impossible d'acostar-se a la font sense embrutar-nos els peus. El fang arriba a tapar el canaló de desguàs.
La font és dedicada a les goges de les Estunes. Al frontal hi ha reproduït un vers extret del Cant VI del poema Canigó, de mossèn Cinto Verdaguer. Canigó fou escrit el 1886 per Jacint Verdaguer i constitueix una de les peces clau de la Renaixença catalana. Aquest poema, que és un llibre èpic, conté una descripció geogràfica dels Pirineus Catalans que es desenvolupa a través de la figura mítica del Comte Tallaferro, un valent i ferotge lluitador contra els sarraïns. Aquesta història, en la que apareixen també elements mitològics, està situada al segle XI. El paratge és molt visitat per banyolins i turistes que hi fan una parada dins la volta a l'Estany o per parelles de nuvis que s'hi fan les sessions fotogràfiques.

Seguim caminant pausadament pel passeig, gairebé fregant l'aigua de l'Estany, durant uns 325 metres, fins que arribem a la confluència del passeig Darder amb el passeig Dalmau, davant tenim l'Estadi Municipal. Aquí girem a la dreta tot seguint el passeig Dalmau, en sentit sud i allunyant-nos de l'Estany. Més enllà el passeig passa a dir-se de la Font Pudosa, al final del qual trobem a mà dreta l'antic balneari i al mig de la placeta annexa, la font Pudosa o de la Puda.

6

30'

1,6 Km

175 m

42.1113,2.7529Clica per veure'n la ubicació.

Font Pudosa o de la Puda

La localitzem al capdamunt del passeig de la Font Pudosa, al costat de la carretera de Banyoles a Mieres i Santa Pau, just al final de la zona urbanitzada de Banyoles. La font està emplaçada al bell mig d'una placeta rodona envoltada de plàtans. Es tracta d'una estructura cilíndrica de pedra, de metre i mig de diàmetre per uns tres d'alçada i coronada per un esvelt test amb una planta a dins. Queda per sota del paviment de la plaça, per accedir-hi cal baixar quatre esglaons circulars que envolten tota la font. A la part baixa, l'aigua raja per les boques de quatre cares esculpides en pedra blanca disposades cada 90º i vessen a un bassal circular que queda entre la font i l'esglaó inferior. Fa de mal agafar l'aigua, donat que surt a un nivell molt baix i a més els brocs estan gairebé arran del bassal. Abans es podia extreure l'aigua a través d'una bomba manual de ferro adossada a la font, però fa anys la van retirar. Malgrat que hi ha l'advertiment de que l'aigua no és potable, molts banyolins encara veuen diàriament d'aquesta font quan raja.

L'aigua surt tot l'any a una temperatura mitjana de 17ºC, fet que provoca que a l'estiu sembli fresca i a l'hivern estigui calenta. De fet és la mateixa aigua que entra pel fons de l'estany de Banyoles. L'aigua té un gust singular i una olor molt forta. L'olor d'ous podrits la provoca la presència del gas sulfhífric. Aquest gas es produeix per l'acció d'uns bacteris que transformen químicament els sulfats que porta l'aigua en dissoldre els guixos de sota terra, i el converteixen en aquest gas tòxic. A la vegada el gas es utilitzat per altres bacteris, que formen comunitats visibles a simple vista a la Font, tancant el cicle del sofre. Si hi veiem tonalitats rosades, aquests son bacteris vermells del sofre, i són organismes que fan la fotosíntesi i als quals no els agrada gaire l'oxigen. Si veiem coloracions blanques són d'uns altres bacteris que acumulen sofre, i si veiem formacions verdoses solen ser d'algues filamentoses o cianofícies. El contingut de sofre d'aquesta aigua la fa beneficiosa per la pell, però no està clar el seu efecte beneficiós per curar malalties d'ossos, reumatisme o les pedres del ronyó com s'ha explicat des de sempre. La primera referència que es té de la font Pudosa data del 1419 i es troba en un document que explica que un monjo del Monestir havia tingut en propietat un camp veí d'una font anomenada Font Puda. Abans del segle XVI es té coneixement de què existia un Rec de la Font Pudosa però no fou fins el segle XVIII quan es reconegué el poder de guarir malalties que tenien les seves aigües. Des de llavors hi assistiren regularment malalts en busca de curació. Cap a mitjans del segle XIX es construí el balneari que es convertí en el punt de màxima atracció turística de Banyoles i que restà obert fins la dècada dels 50 del següent segle.

Estem mirant la font d'esquena al balneari. Davant nostre, a tocar de la carretera, surt un petit camí assenyalat amb una fletxa marró que seguim en direcció ponent.

Inicialment portem la carretera a l'esquerra però abans d'un centenar de metres el camí gira a la dreta, allunant-nos d'ella. Ara a l'esquerra ens queden uns camps i a la dreta el bosc. Poc després el camí s'endinsa en terrenys pantanosos i inundables, en molts trams hi ha passeres de fusta que permeten avançar sense mullar-nos els peus. Som als Aiguamolls de la Puda (42.1136,2.7506 )Clica per veure'n la ubicació.. Quan no hem caminat ni 300 metres des de la font, arribem a l'estanyol de la Cendra (42.1129,2.7509)Clica per veure'n la ubicació. , que queda a mà esquerra.

Envoltat de canyar, és un exemple clar d'estanyol format per enfonsament càrstic. L'aspecte cendrós i dens de les seves aigües té a veure amb l'entrada d'aigua subterrània, que fa que els sediments del fons quedin en suspensió.

Continuem pel caminet. Només deixar enrere l'estanyol el camí fa un tomb a l'esquerra i immediatament creuem la riera del desguàs de l'anterior estanyol per damunt d'una passera de fusta. Escassos metres més endavant passem a frec de l'estanyol Petit de Montalt (42.1132,2.7497)Clica per veure'n la ubicació. que queda a l'esquerra i de seguida arribem a una clariana on el camí es bifurca; defugim el que segueix recte per prendre'l després i ara agafem el que surt per la dreta que ens apropa, 75 metres més tard, a l'estanyol Gran de Montalt (42.1141,2.7490)Clica per veure'n la ubicació. .

La vegetació hi és tan densa que gairebé no permet veure l'aigua; sí que destaquen, però, les plataformes habilitades per tal que hi niïn les cigonyes.

Reculem fins la bifurcació anterior i reprenem l'itinerari marcat, ara a la dreta. Seguim durant uns 100 metres més, fins que anem a parar a un camí més ample que ens talla i que fem a la dreta. El camí s'enfila lleument, passem entre unes cases que ens queden a l'esquerra i una magnífica finca particular a la dreta fins arribar, 375 metres més amunt, a una tanca metàl·lica que ens barra el pas. Traspassem la tanca per una porta que hi ha a l'esquerra (no ens descuidem de tornar-la a tancar) i anem a parar a la carretera de Mieres, la GI-524, que prenem a l'esquerra, caminant pel seu voral. Uns 125 metres més enllà abandonem la carretera i girem a la dreta per un camí que ens porta directament a una esplanada habilitada com aparcament i a una zona d'esbarjo. Som al començament de l'indret de les Estunes, des d'on surt un itinerari senyalitzat per dins del bosc.

7

1h

3,1 Km

182 m

42.1109,2.7462Clica per veure'n la ubicació.

Bosc de les Estunes

El paratge de les Estunes és un espai de gran valor natural i així ho revela la seva declaració com a geòtop, espai d'interès geològic, i la inclusió en el PEIM. És un dels racons més particulars del municipi de Porqueres: les baumes i les esquerdes de travertí; els roures i les alzines esponeroses; la bella llegenda de les Goges, el silenci tallant i l'ombra fresca, les heures enfiladisses i els cants discrets dels ocells conviden a una passejada tranquil·la i plena de la pau del lloc.



Les goges, aloges o dones d'aigua, segons les llegendes, el tenien com a lloc de la seva preferència i hi feien gresca o bé hi filaven tota la nit. Diuen que en nits serenes algú encara sent els seus cants i, de lluny, es pot veure la resplendor de les seves festes. Mossèn Cinto Verdaguer, en el seu poema Canigó, anomena goges a les dones d'aigua o nimfes. A Banyoles també reben aquest nom. De llargues cabelleres, són éssers eteris que viuen als palaus rocosos de les Estunes. Millor no apropar-s'hi: la seva bellesa pot resultar fatal.





És un bosc amb petja humana. Un verdader bosc encantat: la natura hi ha posat els elements i les formes, l'imaginari popular l'ha fet seu amb llegendes i altres referències a un passat d'oficis i formes de vida molt properes a la natura. El bosc de les Tunes, que amb els anys i l'ús de la paraula va derivar a Estunes, forma part del municipi de Porqueres, a tocar de Banyoles. És un dels paratges més singulars de l'Estany.




Documents del segle XIII ja en parlen. La vegetació, centenària, ha crescut sobre dipòsits de travertins, aquestes roques valorades per escultors i artesans de la pedra. Roques que, en aquest lloc estrany i com a efecte de terratrèmols prehistòrics, s'han obert en escletxes immenses que formen coves i passadissos (alguns són galeries de 30 metres de llarg) que conviden a entrar-hi. Compte amb els ratpenats, no els agrada que els molestin. La vegetació és espessa i els arbres, alzines i roures de fins a 20 metres d'altura, dibuixen una formes realment suggeridores. Per a la gent de la zona, que hi passeja des de sempre, no hi ha cap dubte: les Estunes són el palau de les fades.














A les Estunes sabrem com eren els boscos del país abans de ser desforestats per fer carbó i per guanyar terres de conreu. Tot i mantenir-se com fa segles, és un bosc viscut que ha registrat la petja humana, un espai social que ha deixat un nom per a cada arbre en funció de les activitats que s'hi feien. I així, les alzines de la Premsa són al costat d'unes obertures rocoses on encaixaven la premsa del raïm i les olives. Al roure del Reposador, hi descansaven en jornades de camp caloroses i dures. Al roure del Llenyer, hi apilaven les branques d'esporgar les oliveres. A la bauma del Paller, hi guardaven les bales de palla. I a la del Pobre del Flabiol, durant anys hi va viure un sense sostre. Seguiu qualsevol dels dos itineraris del bosc de les Estunes, estigueu atents a les indicacions i als personatges fantàstics que encara hi habiten... o així ho assegura l'imaginari de la zona.

Dos itineraris senyalitzats amb la imatge d'unes fades ens permet anar descobrint el bosc i les cavitats que es van obrint als nostres peus. De tant en tant un pontet permet salvar el buit. Sembla que, a més de les fades, també hi vivien els neandertals, perquè aquí es va trobar l'anomenada mandíbula de Banyoles.

Després de visitar aquest curiós i bonic paratge de les Estunes, tornem enrere fins la carretera de Mieres que fem a l'esquerra. Passem de llarg la portella que abans havíem creuat i uns 400 metres més endavant, just després d'haver passat el recinte de l'escola Casa Nostra i creuat la riera, tombem a la dreta per un camí que aviat passa sota la volta dels arbres, resseguint la riera del Vilar que ens acompanya a la dreta. Quan portem caminats uns 325 metres des de la carretera, el camí fa un tomb a l'esquerra i s'allunya de la riera. Només uns 75 metres més enllà som a la riba sud de l'estanyol del Vilar. Ara envoltem l'estanyol en sentit horari, seguint la carretera de circumval·lació que ja no deixem durant els 400 metres que ens separen del càmping, el nostre punt de partida.

F

1h 30'

4,7 Km

174 m

42.1206,2.7475Clica per veure'n la ubicació.

Càmping El Llac

Inici i final d'aquest passeig.