Punts de referència:
Càmping El llac (Porqueres) - Riera dels Tenyers - Església de
Santa Maria de Porqueres - Font del Rector - Punta Freixenet - Estany
de Banyoles - Estanyol Nou - Punta Cuaranya - Bosc de Can Morgat - Font
del Camp de Baix - Llacuna dels Amaradors - Rec Gran de Lió - Mirador
de la Torre del Rem - La Caseta de Fusta - Parc de la Draga i poblat
Neolític - Cap de Bou - Oficina de Turisme - Jardí Històric - Pesquera
Marimon - Els Desmais - Font de la Filosa - Font del Ferro - Estanyol
del Vilar - Font del Vilar - Mirador del Vilar - Càmping El Llac.
Fitxa tècnica:
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Distància |
Durada |
Alçada
mínima |
Alçada
màxima |
Desnivell
pujant |
Desnivell
baixant |
Dificultat |
Senyalització |
Punts
d'aigua |
Data
de l'excursió |
7,9 Km |
2h 30' |
171 m |
180 m |
6 m |
6 m |
Fàcil
|
Si
|
Si
|
3-04-2015
|
Mapes:
Wikiloc
GoogleMaps
Clica una de les icones de l'esquerra per descarregar-te el
TRACK de la caminada, on també
hi trobaràs més detalls.
Descripció:
Avui farem una tranquil·la i agradable passejada tot envoltant
l'Estany de Banyoles, principal signe d'identitat de la ciutat de
Banyoles i de la comarca del Pla de l'Estany. El recorregut és en
sentit horari, donant tota la volta a l'Estany.
Aproximació:
Podeu escollir qualsevol punt com a punt de partida, nosaltres ho
hem fet des del càmping El Llac, situat a la carretera de
circumval·lació de l'Estany, a mig camí entre l'estanyol del Vilar i
l'església de Santa Maria de Porqueres.
Itinerari:
Deixem l'accés al càmping El Llac a l'esquena i creuem la carretera.
Un cop a l'altra banda prenem un caminet arranjat que circula paral·lel
a la mateixa, ho fem a l'esquerra i en sentit nord. Uns 65 metres més
endavant travessem la riera dels Tenyers (42.1212,2.7478)Clica
per veure'n la ubicació. per sobre
d'un pont i poc més enllà abandonem momentàniament el camí que se'n va
per la dreta i continuem recte i en lleugera pujada una cinquantena de
metres més fins arribar a una esplanada presidida per la bonica
església de Santa Maria de Porqueres.
L'església de Santa Maria està situada sobre un turonet
lleugerament elevat, a la banda est de l'estany, una zona
estratègicament escollida pels primers pobladors per evitar les
inundacions. És una joia del romànic del segle XII que ha arribat fins
als nostres dies amb poques modificacions. Va ser declarada Monument
Nacional el 3 de juny de 1931. És d'una sola nau, amb volta de canó i
absis semicircular. La nau se separa del presbiteri amb un arc
triomfal, arc toral que es recolza damunt dues grans columnes amb
capitells molt ben esculpits amb motius religiosos que tallen
bruscament l'austeritat interior. L'absis té tres absidioles
semicirculars i també hi ha dues capelles laterals.
Des de l'any 906 que ja consta documentalment; l'actual
església va
ser consagrada el 5 d'abril de 1182 pel bisbe de Girona, Ramon Guisall
(o Orusall), a la qual va donar els delmes i primícies dels fidels, un
cementiri de 30 passes i la va delimitar. Temple i cementiri quedaren
sota la protecció de la "Pau i la Treva de Déu". La sagrera la formava
el circuit de 30 passes al voltant dels edificis on s'estava
salvaguardat de tota violència. Els anys 1957-1960 van efectuar-se les
últimes reformes, amb les quals es va substituir l'antic campanar
quadrat per l'actual i es va restaurar la primitiva volta.
A diferència de moltes esglésies romàniques, Santa Maria de
Porqueres té la virtut de cridar-nos l'atenció tant vista des de la
portalada principal com des de la banda nord-est, venint pel costat de
l'estany, on llueix l'absis amb els grossos i ben tallats carreus.
Encara que exteriorment no es veuen, l'absis té absidioles encaixades
en les seves gruixudes parets, que podrem observar des de l'interior de
l'església. Els dos llorers i els lledoners conformen un espai ple de
naturalitat. L'esvelt campanar d'espadanya sembla com si quedés
emmarcat per l'espessor de fons dels boscos de sobre l'estany.
Des de l'església reculem els escassos 100 metres fins enllaçar de
nou amb el camí que hem defugit fa una estona i que ara reprenem a
l'esquerra, serpentejant per la vegetació. En uns 250 metres som al
costat de la font del Rector, que ens queda en una raconada a la dreta.
La font consta d'una bassa rectangular d'un parell de
pams d'alçada
feta de plaques de travertí i un petit canal que desguassa a l'estany
de Banyoles. L'aigua raja gairebé ran de terra per un gruixut broc de
ferro encastat a una de les parets de la bassa. En algunes èpoques de
l'any, degut a la seva proximitat a les aigües de l'Estany, la font i
el seu immediat entorn queda inundat i enfangat, impossible
d'acostar-se a la font sense embrutar-nos els peus.
Les seves aigües son fresques i tenen un lleuger regust ferrós que
li ve donat pel ferro que l'aigua subterrània porta dissolt després de
travessar una zona de marges. De fet es tracta d'una de les poques
fonts ferroses de la zona, juntament amb la font dels Tanyers. El ferro
prové de les capes d'argiles margoses de l'entorn a partir de les quals
passen a l'aigua. A les aigües de la font es produeixen fenòmens
bacterians lligats al cicle del ferro. Comunitats de bacteris de
tonalitats marrons i ferruginoses aprofiten la oxidació del ferro
dissolt a l'aigua per obtenir energia. A l'estiu o quan reguen els
camps de blat de moro, l'aqüífer superficial queda eixut i la font
s'asseca, pel que no sempre podrem gaudir de la frescor d'aquesta
aigua. La font es troba en el paratge Coromina fins fa uns anys
utilitzat com a zona d'esbarjo i picnic. Actualment s'ha recuperat un
frondós bosc de ribera i la font ha quedat inclosa dins un bell
paratge. A l'entorn de la font s'hi localitza una de les poques plantes
protegides a l'espai natural de l'Estany: Es tracta d'una petita
falguera (Thelypteris palustris) que creix a tocar de l'Estany en
aquesta zona. Per evitar malmetre la falguera, s'ha adequat l'espai
perquè la gent no trepitgi ni accedeixi a les vores de l'Estany a
l'entorn de la font. Es recomanable no sortir dels espais senyalitzats.
També s'hi ha trobat restes ibèriques que denotaria la presència humana
en aquesta zona entre els segles V i II aC.
Reprenem el camí amb el mateix sentit que l'havíem
deixat. Uns 50
metres més endavant, quan som a tocar altre cop de la carretera de
circumval·lació de l'Estany, el camí fa un petit tomb a la dreta i
s'encara al nord-est. Transitem pel passeig que està ben arranjat, amb
la carretera a l'esquerra i l'Estany a la dreta. Des d'aquest punt, si
mirem a ponent, gaudirem d'una magnífica perspectiva de l'església de
Santa Maria de Porqueres, on llueix el seu absis. Només 100 metres més
endavant ens desviem provisionalment del passeig i prenem un caminet a
la dreta que en no res ens porta a peu d'Estany, a la Punta Freixenet (42.1228,2.7531)Clica
per veure'n la ubicació. .
La Punta Freixenet, ofereix una bona vista de tot el lòbul sud de
l'Estany, per on entra la major part de l'aigua subterrània.
Aquí tenim el primer contacte directe amb l'Estant de Banyoles,
principal protagonista de la passejada.
Situat a ponent del terme municipal, és l'origen i el principal
signe d'identitat de la ciutat de Banyoles. D'origen tectònic i
càrstic, es va formar en època quaternària (fa un 250.000 anys).
Juntament amb la seva conca lacustre són considerats com el conjunt
càrstic més extens de la península ibèrica i un espai únic d'un gran
valor geològic, ecològic, paisatgístic i cultural. Molts autors creien
que l'origen de les seves aigües estava relacionat amb pèrdues dels
rius Ter i Fluvià, però es va demostrar que l'estany s'alimenta de
manera subterrània pels aqüífers provinents del nord i l'oest, a la
zona de l'Alta Garrotxa, des de Sadernes a Oix. També rep aigua
superficial a través de les rieres naturals d'entrada, tot i que només
suposen el 10% de les aportacions totals d'aigua a l'Estany (Riera de
les Estunes, riera del Vilà o riera de les Deus, riera Marquès, riera
dels Tanyers, riera Castellana, riera de Can Morgat i riera de Lió).
Fou declarat per la Generalitat de Catalunya com a zona integrada
en el Pla d'Espais d'Interès Nacional. El 2003 va ser inclòs en la
Llista Ramsar de Zones Humides d'Importància Internacional i ha estat
proposat per formar part de la Xarxa Natura 2000, en l'àmbit de la
regió mediterrània. Així mateix, l'Ajuntament de Banyoles i la seva
societat civil en reclamen la seva declaració com a Parc
Natural.
Tornem al camí que hem abandonat fa poc i el seguim a la dreta.
Continuem vorejant l'Estany que portem a la dreta. Ens
crida l'atenció
una parella d'ànecs que travessen tranquil·lament la carretera. A
l'esquerra ens acompanyen un conjunt de camps molt ben conreats i al
fons podem observar la silueta del puig Clarà.
Al cap d'uns 500 metres,
just quan som a punt de creuar la riera Castellana, travessem la
carretera i continuem per un corriol que marxa en sentit oest i que ens
condueix en menys de 100 metres al brollador de la riera Castellana.
També dit Deu de la riera Castellana, que tot i
anomenar-se així es
tracta d'un petit estanyol de mida reduïda i fondària considerable.
Aquest estanyol presenta una coloració cendrosa com la de l'estanyol de
la Cendra. Al seu costat l'any 2009 es va recuperar una zona inundada
de poca profunditat. Al costat i a l'altre banda de la riera Castellana
hi ha una petita zona d'estanyols; l'estanyol Nou, el més recent i
format el 1978; l'estanyol de Can Cisó o Vermell que a vegades agafa
aquest color per les poblacions bacterianes que hi viuen i l'estanyol
de la Ribera del Castellar.
Desfem els últims metres fins la carretera, la creuem i reprenem el
passeig amb el mateix sentit que dúiem, a l'esquerra. En no res som a
l'alçada de Can Cisó, just on abandonem provisionalment la carretera i
ens atansem a la dreta poc més d'un centenar de metres fins la Punta
Cuaranya (42.1280,2.7551)Clica
per veure'n la ubicació. , lloc ideal per observar la
vegetació i la fauna autòctones de l'Estany.
Tornem al passeig que reprenem tal com l'havíem deixat, en direcció
més aviat nord. Uns 400 metres més endavant, quan som a l'alçada de Can
Morgat, trobem una bifurcació; defugim el camí que segueix recte
paral·lel a la carretera i trenquem a la dreta per un caminet,
inicialment descendent i ben assenyalat, que s'endinsa en el Bosc de
Can Morgat (42.1319,.7509)Clica
per veure'n la ubicació. , allunyant-se definitivament de
la carretera.
Can Morgat està documentat per primer cop al segle XIII
i és una de
les poques cases que hi ha a prop de la riba oest de l'estany, tot i
que queda força amagada entre els arbres i la vegetació. De fet, tot el
paratge que l'envolta , frondós i d'arbres alts i antics, és tan
interessant com aquest casalot, ja que té un punt de bosc encantat i de
rondalla. Segons conta la llegenda al mas de Can Morgat hi vivia l'home
que va veure néixer l'estany convertint inesperadament els seus camps
en una massa d'aigua gran i fonda... "Morgat, Morgat, ves-te'n a casa o
seràs negat". Per aquesta banda s'alcen algunes muntanyes no pas gaire
altes, com el puig Clarà, o el puig de la Gitana, el turó del Castell o
el turó de Can Morgat. És sens dubte una zona molt interessant
d'explorar per als qui els agradi caminar. L'Escola de Natura de
Banyoles ofereix una ruta guiada pels turons d'aquesta zona, així com
per altres zones d'interès natural.
Uns 175 metres més tard, dins del mateix bosc de Can Morgat, a mà
dreta i per sota del camí, hi trobem la font del Camp de Baix.
La trobem per sota del camí, protegit aquest per una
barana de
fusta. La font es troba enclotada un parell de metres per sota del
nivell del sòl; la formen una paret central que acull la mina situada
sota el camí, dos llargs murets que discorren paral·lels i uns esglaons
a la part baixa que ens faciliten l'accés. La construcció és tota
d'obra arrebossada amb ciment. A la paret frontal s'hi ubica la sortida
d'aigua per mitjà d'un tub de ferro a dos pams del terra i al damunt hi
ha una obertura de ventilació de la mina protegida per un enreixat de
ferro. En algunes èpoques de l'any, degut a la seva proximitat a les
aigües de l'Estany, la font i el seu immediat entorn queda inundat i
enfangat, impossible d'acostar-se a la font sense embrutar-nos els
peus.
Les parets de la font estan cobertes d'heures i l'entorn és molt
agradable, frondós i ple d'arbres alts.
Seguint l'estany cap al nord, uns 300 metres més enllà, trobem una
bifurcació; de moment defugim el camí que surt per l'esquerra i agafem
el de la dreta, que en poc més de 150 metres tot vorejant l'Estany ens
condueix fins la Llacuna dels Amaradors.
Una petita àrea inundable, de poca profunditat, on hi ha
un aguait
i s'hi poden observar diverses espècies d'aus, peixos, amfibis, etc.
Aquesta llacuna es va crear gràcies a un projecte Life-Natura de la UE.
Reculem fins la bifurcació anterior i ara la prenem a la dreta,
continuant el camí on l'havíem deixat. Marxem en sentit nord,
allunyant-nos mica en mica de l'Estany durant uns 250 metres, moment
que canviem el sentit del nostre caminar i ens adrecem al sud-est. Al
cap d'uns 250 metres passem pel Rec Gran de Lió (42.1361,2.7551)Clica
per veure'n la ubicació. .
El
camí circula per una zona de bosc de ribera on també podem veure les
plantes pròpies dels canyissars, molt a prop de l'aigua. Al cap d'uns
350 metres tornem a estar a tocar de l'Estany, on se'ns brinda
l'oportunitat de gaudir-ne des d'un altre mirador (42.1349,2.7593)Clica
per veure'n la ubicació. .
A
partir d'aquí resseguim la riba est, molt a prop de l'aigua i només 150
metres més tard som al mirador de la Torre del Rem (42.1338,2.7598)Clica
per veure'n la ubicació. .
Des de la torre d'arribada del camp de regates, que es va construir
el 2004 quan es va celebrar el Campionat del Món de Rem, es veu molt bé
tota la part nord de l'Estany. A més de la torre, es van construir unes
grades vegetals, molt integrades en l'entorn.
Continuem vorejant l'Estany, clarament en direcció sud. Al cap d'uns
375 metres arribem a la Caseta de Fusta (42.1306,2.7601)Clica
per veure'n la ubicació. .
Es tracta d'una de les tres zones habilitades per als banyistes a
l'estany de Banyoles, aquest és l'únic de lliure accés. Només s'hi pot
accedir en bicicleta o a peu. Disposa de servei de socorrista del 24 de
juny al 11 de setembre, de 10 a 20 hores.
Sortim de la zona de la Caseta de Fusta i seguim el camí traçat. Al
tram que ve a continuació hi predomina el bosc de ribera. Cal destacar
els recs que s'introdueixen a l'Estany, d'un color verdós intens, molt
bonic, amb arbres que freguen l'aigua. Uns 500 metres més endavant, a
la sortida del bosc, trobem el Parc de la Draga i el poblat Neolític.
El parc de la Draga és el més gran de la ciutat, que es
va obrir
amb motiu dels Jocs Olímpics de l'any 1992, quan Banyoles va ser la
subseu olímpica de rem. Aquest és l'únic espai de l'Estany on podem fer
pícnic, i esdevé el lloc ideal per passejar i practicar esport.
L'any 1990, arran de les obres d'enjardinament del parc, s'hi van
localitzat restes d'un poblat neolític. La reconstrucció d'algunes
cabanes i les demostracions d'activitats prehistòriques ens permeten
acostar-nos a la vida del neolític, entre mitjan i finals del VIè
mil·lenni aC.
A ponent del parc, gairebé a la meitat de l'Estany, tenim cap de Bou
(42.1273,2.7584)Clica
per veure'n la ubicació. amb una bonica pesquera.
Les pesqueres són unes peculiars edificacions,
característiques de
l'Estany, que es troben a la riba est d'aquest, sobre les mateixes
aigües. De pesqueres n'hi ha 20, totes a la banda de llevant de
l'Estany, i daten de mitjan del segle XIX i principis del XX. Es van
començar a construir a mitjan segle XIX, i l'any 1931 l'Ajuntament ja
va prohibir fer-ne de noves. Al llarg del temps s'han anat reformant i
condicionant, seguint estils diversos, fins als anys seixanta del segle
XX. En un principi, eren petits espais pensats només per apescar, però
posteriorment la burgesia banyolina les va començar a ampliar per tal
de poder guardar-hi barques, banyar-se i fins i tot allotjar-s'hi.
Seguim en sentit sud. Un cop hem deixat enrere el parc de la Draga,
ens allunyem una mica de la vora de l'Estany, doncs cal vorejar el Club
Natació Banyoles, que deixem a la dreta, continuant pel passeig Gaudí.
Passem a frec del restaurant Vora Estany. Quan el recinte d'aquest
s'acaba tornem a caminar per un passeig arbrat que circula pel costat
de l'aigua. Som ara al front de l'Estany.
El front de l'Estany és el punt d'arribada i acollida
turística més
important de la ciutat. Situat a la riba de llevant, està configurat
per un agradable passeig de plataners que convida a contemplar l'entorn
amb pausa, fent una passejada. Arran del passeig s'hi troben la majoria
de les Pesqueres, les peculiars construccions característiques de
l'entorn.
150 metres més tard, a l'alçada dels Banys Vells, podem veure alguns
recs de sortida de l'Estany que s'endinsen a la ciutat, com el rec
Major.
Banyoles està travessada pels recs de sortida d'aigua de l'Estany i
els seus ramals. Per la plaça Major hi passa, serpentejant, un tram del
rec Major. Malgrat que a llarg del segle XX es van anar tapant la
majoria de tots aquests trams, darrerament s'han anat obrint per tal de
recuperar-los com a element patrimonial i d'interès turístic. A la
plaça Major, el rec Major prové del passatge Abeuradors, on queda
descobert. Continua després pel carrer del Born, amagant-se tot seguit
per ressorgir de nou al carrer de Girona, camí del sud de la ciutat. La
curiositat és que si entrem en algun dels edificis de la plaça Major
(com Cal Moliner, l'Ateneu o algun dels bars que hi ha) podrem
contemplar com alguns ramals del rec travessen les cases per dins.
400 metres després som davant de la pesquera d'en Sarquella, on hi
ha habilitada l'Oficina de Turisme de l'Estany (42.1179,2.7563)Clica
per veure'n la ubicació. .
L'Oficina de Turisme de l'Estany es troba situada en una pesquera
remodelada. Les obres van permetre recuperar la seva fesomia de finals
de segle XIX. Aquesta és la pesquera d'en Sarquella, la número 10 d'un
total de 20, datada del 1877. Primer fou un cobert per a guardar-hi una
barca. El 1886 en Jacint Sarquella en va fer una caseta per tal que les
dones poguessin banyar-se amb intimitat al seu interior, lluny de les
mirades de la gent. El 1930 es va convertir en zona de competició de
natació i salts. Finalment, les obres de remodelació van permetre
recuperar la fesomia que tenia a finals de segle XIX, quan servia com a
zona de bany privat per a les dones. En destaca una lluerna que hi dóna
llum zenital i una palanca de fusta a la part posterior.
Aquest tram de l'itinerari, el passeig de l'Estany i les
pesqueres, està declarat per la Generalitat de Catalunya Bé Cultural
d'Interès Nacional en la categoria de Jardí Històric (42.1174,2.7561)Clica
per veure'n la ubicació. .
Uns 275 metres després de l'oficina de Turisme trobem una de les
Pesqueres més fotografiades de Banyoles, la Pesquera de Marimon
(42.1169,2.7542)Clica
per veure'n la ubicació. .
Al costat de la pesquera de Marimon, en dies clars,
es pot observar
el travertí en formació (roca que es forma per processos bioquímics
propis d'una conca lacustre).
De seguida som a la riba sud de l'Estany; a l'esquerra ens queda el
camp de futbol i el passeig Dalmau, i a la dreta
un moll ran de l’estany, alhora que un excel·lent mirador.
Una mica més enllà, quan s'acaba el
Jardí Històric, arribem al paratge dels Desmais (42.1176,2.7495)Clica
per veure'n la ubicació. .
Anomenat així pels arbres que s'hi troben. Situat al
costat de
l'Estanyol del Vilar, arriba fins a l'extrem meridional de l'Estany de
Banyoles. Es tracta d'un espai enjardinat i romàntic, amb arbres
bucòlics de llargues branques que freguen la superfície de l'aigua en
la seva lànguida caiguda. Els arbres no són autòctons, però el paratge
s'ha convertit en un lloc emblemàtic de l'Estany.
En aquest entorn trobem la font de la Filosa i, a l'altra banda de
la riera del Vilar, la font del Ferro.
L'accés és fàcil, doncs queda a només 30 metres del
bonic passeig
que envolta l'estany de Banyoles, entre aquest i l'Estany. Un pal
indicador ens l'assenyala.
Abans era coneguda com la font de la Carpa. El disseny de la font és
obra de l'escultora banyolina, Carme Pujol. Per a la seva construcció
només s'ha utilitzat ferro. Es tracta d'una estructura en forma de
prisma rectangular disposada en vertical i clavada al terra. De la part
baixa surt un curt tub per on brolla l'aigua que vessa primer a un
canaló collat al frontal i després cau al terra formant un bassal. En
algunes èpoques de l'any, degut a la seva proximitat a les aigües de
l'Estany i de la riera, la font i el seu immediat entorn queda inundat
i enfangat, impossible d'acostar-se a la font sense embrutar-nos els
peus. El fang arriba a tapar el canaló de desguàs. El paratge és molt
visitat per banyolins i turistes que hi fan una parada dins la volta a
l'Estany o per parelles de nuvis que s'hi fan les sessions
fotogràfiques.
La font és dedicada a les goges de les Estunes. Al frontal hi ha
reproduït un vers extret del Cant VI del poema Canigó, de mossèn Cinto
Verdaguer. Canigó fou escrit el 1886 per Jacint Verdaguer i constitueix
una de les peces clau de la Renaixença catalana. Aquest poema, que és
un llibre èpic, conté una descripció geogràfica dels Pirineus Catalans
que es desenvolupa a través de la figura mítica del Comte Tallaferro,
un valent i ferotge lluitador contra els sarraïns. Aquesta història, en
la que apareixen també elements mitològics, està situada al segle XI.
El conjunt queda enclotat un parell de pams per sota del
nivell del
sòl i s'hi accedeix a través d'uns esglaons de ferro. En un dels
laterals tenim la font, construïda amb ferro rovellat i acer
inoxidable, formada per un frontal transversal des d'on hi surt un tub
obert en forma de mitja canya per on raja l'aigua que cau directament
al terra. Podem veure una inscripció amb lletres metàl·liques en la que
es pot llegir el nom de la font.
En algunes èpoques de l'any, degut a la seva proximitat a les aigües de
l'Estany i de la riera, la font i el seu immediat entorn queda inundat
i enfangat, impossible d'acostar-se a la font sense embrutar-nos els
peus.
El disseny és de l'artista local Jordi Gratacós, "Soco" (Banyoles
1968). Era ben petit quan es va començar a interessar pel món de l'art
en veure el seu pare com pintava quadres en els seus temps lliures.
Aquesta passió la va transformar en vocació de la mà de l'artista
gironí Domènech Fita amb qui va fer classes durant anys, introduint-se
al seu taller tantes vegades com li va ser possible. Amb el pas dels
anys l'artista ha anat obrint el seu ventall de coneixements i ara s'ha
transformat en un autèntic polifacètic. No només és pintor i escultor
sinó també escenògraf, interiorista, director artístic i dissenyador.
Deixem les dues fonts enrere i de seguida, a mà esquerra, ens espera
l'estanyol del Vilar, que és el més gran i proper de tots els que hi ha
al voltant de l'Estany.
És l'estanyol més conegut de la comarca del Pla de
l'Estany. Es
troba just a la riba sud de l'estany de Banyoles, i, igual que el propi
estany, recorda la forma d'un 8 degut a les dues cubetes que el formen.
L'aigua entra pel fons d'aquestes i es comunica amb l'estany a través
d'un canal artificial format l'any 1949, sobre el qual hi ha un pont.
Té 12.450 metres quadrats i una fondària màxima de 9 metres. L'aigua de
l'estanyol té un verd fosc intens, i en canvi la de l'Estany, és més
transparent, potser més d'un blau clar.
En aquest mateix estanyol fa més de cent anys que s'hi celebra el
concurs de pesca per les Festes de la Mare de Déu d'Agost: Els
pescadors participants es troben davant de l'Ajuntament i acompanyats
d'una orquestra desfilen fins a l'estanyol on comença l'esdeveniment.
Tan bon punt s'acaba la festa, els animals es tornen a l'aigua.
Tornem al passeig i el reprenem, passant entremig de l'estanyol i
l'Estany. Tot just quan l'estanyol s'acaba creuem el límit que separa
Banyoles de Porqueres, punt on hi trobem la font del Vilar.
Emplaçada a tocar de la riba nord de l'estanyol del
Vilar que li
dóna el nom. La font està plantada al mig d'una petita esplanada sobre
un replà
quadrat i pavimentat, té la forma i mides d'una porta convencional,
tota ella feta de ferro rovellat, amb el seu nom gravat en relleu al
capdamunt. Si premem amb el peu un polsador situat al terra, l'aigua
emana de la maneta i cau a un enreixat de ferro allargat tant llarg com
ample és la font. A l'entorn disposem d'un parell de bancs per seure,
lloc ideal per fer una parada i contemplar el paisatge.
Aquesta font marca el límit entre els municipis de Banyoles i
Porqueres.
És obra de l'escultor Lluís Vilà i Vendrell (Banyoles 1952-2010),
artista amb una amplia trajectòria en pintura, escultura i disseny.
Destaca el seu treball dins els corrents conceptuals de "l'eat art" i
l'art fungible. El 1984 va fer una exposició a l'Espai 10 de la
Fundació Joan Miró, on les obres estaven situades entre la tradició
medieval de les escultures votives fetes amb massa de pa i una filiació
estètica amb el kitsch del barroc popular. La seva traducció d'una
artesania popular al camp de l'art contemporani no estava exempta d'una
estratègia conceptual anti-mercat: les escultures, efímeres, s'anaven
deteriorant al llarg del temps d'exposició, com una forma de pop
anti-consumista.
Pocs metres més al nord el passeig frega altre cop amb la carretera
de circumval·lació que ens acompanyarà a l'esquerra. De seguida
trenquem a la dreta en direcció a l'Estany per fer-l'hi l'última ullada
des del Mirador del Vilar (42.1196,2.7489)Clica
per veure'n la ubicació. .
Tornem al passeig i el seguim en direcció nord els escassos 75
metres que ens separen del càmping El Llac, punt de partida d'aquesta
plàcida i entretinguda passejada.
Inici i final.