Itinerari:
L'àrea de lleure de la Font Picant forma l'espai verd
públic més
important d'Argentona, amb més de 20.000 m². Fou a mitjan segle XIX, a
causa de les propietats curatives de l'aigua de la font, que hi fou
construït un balneari on acudien a fer cures importants personatges de
la burgesia. El 1898, però, el balneari tancà les portes i durant un
temps el nou propietari intentà, sense èxit, l'explotació de les aigües
"Argentona". El 1900, l'entorn fou urbanitzat amb una nova avinguda i
la construcció de xalets de lloguer. Al llarg del segle XX, fou un punt
de trobada i esbarjo molt important, acudia molta gent (tant de la vila
com d eles rodalies) per passar-hi el diumenge i prendre aigua amb
anissos. Fins el 1976 encara s'utilitzà el mostrador on se servia
l'aigua picant. Posteriorment, l'indret caigué en un abandonament del
qual encara no s'ha recuperat i en l'actualitat les seves restes són
només un trist record de l'activitat que hi tingué lloc anys enrere.
Sortosament, l'any 2002 l'Ajuntament d'Argentona n'adquirí la propietat
amb la voluntat de recuperar-la. Durant l'any 2008 es van dur a terme
diverses tasques de recuperació de la font Picant i l'entorn que van
reconvertir l'espai en una zona agradable on passejar, prendre la
fresca o, simplement, estar-s'hi. Acabades les tasques de rehabilitació
s'han realitzat diverses prospeccions que han permès recuperar el pou,
la mina i la veta d'aigua de la font Picant.
Podem començar visitant la font que dóna nom a la zona i que està a
pocs metres, al final d'un passeig tancat per arbres a banda i banda
(si encara no són les nou del matí, ajorneu la visita per la torada,
doncs l'accés estarà tancat).

La font més popular d'Argentona, queda al final d'un
bonic passeig
arbrat, dins un recinte arrecerat per un mur de pedra i tancat per un
extrem mitjançant un enreixat de ferro forjat, les portes del qual
s'obren cada dia de 9h a 18h. Entrant a mà esquerra hi trobem l'accés a
la mina i enfront la sortida d'aigües a través de tres aixetes: Per les
dues laterals de polsador raja aigua "picant", directa de la mina, que
no ha perdut les qualitats de "picant" que l'han caracteritzada
tradicionalment i que li han conferit renom i prestigi. De la bonica
aixeta central raja aigua tractada provinent de la xarxa municipal. Les
aigües són recollides per una pica allargada, tant ampla com ho és el
frontal.
Comencem la passejada a la font Picant. Un cop vista la font ens
situem a peus de la riera i la remuntem a l'esquerra un curt tram de
només un centenar de metres, fins que anem a parar a un carrer
cimentat, el passeig de Burriac. A la façana de la casa que ens queda a
l'esquerra hi ha un cartell informatiu amb la direcció a seguir per
pujar al Castell.
Rebutgem el carrer Gallifa Ballot que surt per la dreta i continuem
pel Passeig de Burriac en lleugera pujada i mantenint la direcció que
dúiem, ponent, seguint els indicadors cap al Castell de Burriac. A baix
a la dreta ens queda el torrent de la Feu. Uns 100 metres més endavant
ignorem a l'esquerra el carrer Can Gurí i pocs metres després fem el
mateix amb l'ample carrer Gegants, també a l'esquerra. Uns 175 metres
més amunt, just en una corba a la dreta, ens desviem per una pista
forestal de terra que arrenca d'enfront, on hi ha un cartell anunciant
que a partir d'aquest indret comença el "Parc de la Serralada Litoral".
Comencem a caminar sense asfalt per aquesta planera pista (és la que
uneix Argentona amb Cabrera de Mar passant pel collet de Burriac). Uns
100 metres des del cartell indicador, travessem un petit torrent alhora
que entrem en un revolt a la dreta. Aquí, a l'esquerra, ens trobem amb
la font del Camí.
La trobem a escassos 100 metres del començament de la
pista
forestal que uneix Argentona amb Cabrera de Mar i que dóna accés al
castell de Burriac, envoltada d'alzines i algunes sureres. Font de
pedra, amb un frontal arrodonit per la part de dalt, bancada a les dues
bandes i el sòl que acull l'espai empedrat. L'aigua raja per un curt
tub de ferro encastat al frontal, disposat a dos pams d'alçada i cau en
un bassal en forma de mitja el·lipse arran de terra.
Construïda el 1999 pel voluntaris del Grup de Fonts d'Argentona,
tal com ho indica una petita inscripció en pedretes adossada al lateral
esquerra de la font i deu el seu nom a que es troba en el camí que puja
a Burriac des d'Argentona. Al lateral dret hi ha un gravat en rajoles,
malauradament totalment esmicolat. A la part de dalt del frontal trobem
el nom de la font gravat en una rajola de terrissa.
Seguim per la pista deixant la font a l'esquerra. Uns 60 metres més
endavant, al marge dret i en plena corba cap a l'esquerra, surt un
petit camí descendent que ens endinsa en un bosc de pins, alzines i
brucs. Nosaltres anem davallant durant poc més de 100 metres, fins
topar amb la font de les Sureres.
Localitzada a uns 100 metres al nord-est de la font de
l'Esquirol i
a uns altres 100 a ponent de la font del Camí, a la riba dreta del
torrent de Burriac. Creada el 1999 pel Grup de Fonts d'Argentona a
partir del pou de Can Llei, l'aigua baixa fent sifó. Construïda en un
muret de pedra formant angle recte. L'aigua brolla per un broc de ferro
encastat al frontal a mitja alçada i cau en un bassal semicircular
situat per sota del nivell del terra que està empedrat. A l'esquerra
del frontal trobem un bonic mosaic fet amb rajoles de ceràmica amb el
nom de la font i un dibuix de la mateixa i les dues sureres que li
donen el nom. Al cap del muret de l'esquerra hi ha un altra llosa de
pedra amb el nom de la font i el del Grup gravat.
El conjunt està completament endreçat, molt ben arranjat, amb
escales de pedra, baranes de fusta, una taula rodona de pedra i bancs
per seure, tot envoltat d'alzines, pins pinyers i sureres. Cal destacar
dues sureres centenàries; a la part dreta s'alcen les grans alzines
sureres que han donat nom a la font. Davant de la font hi ha el monòlit
amb la inscripció "L'aigua és vida" i a sobre de la taula de pedra
podem observar un gravat que representa el mapa de Catalunya amb la
ubicació d'Argentona.
Just al davant de la font, a l'altra banda del torrent, cap a
l'esquerra, segueix un caminet que es va endinsant pel bosc d'alzines
en suau pujada; l'agafem i després de només 60 metres arribem a la font
de l'Esquirolet, que trobem a la nostra dreta, a peu de camí.
Es troba al veïnat de Lladó, sota el camí de Burriac,
just per
damunt de la llera esquerra del torrent de Burriac i a escassos 15
metres al sud de la font de l'Esquirol, envoltada d'alzines, algun pi
pinyer i alguna surera. Es va crear el 1997 a partir de la descoberta
d'un petit naixement i es va canalitzar. Consta d'un petit muret de
pedra lligada al marge del camí. L'aigua que goteja per un broc de
ferro, cau a un bassal quadrat i desaigua al torrent mitjançant un tub
ensorrat que creua el camí. A la dreta de la font un llarg bancal de
pedra ens permet reposar. Al capdamunt del frontal hi trobem un mosaic
fet amb rajoles de ceràmica amb el nom de la font, l'any de la seva
construcció i la signatura de l'autor.
Seguim escassos 15 metres pel mateix camí i ja tenim a baix a
l'esquerra, a l'altra banda del torrent, la font de l'Esquirol. Una
petita passera ens hi atansa.

Es localitza al veïnat de Lladó, sota el camí de
Burriac, al costat
de la llera dreta del torrent de Burriac i a escassos 15 metres al nord
de la font de l'Esquirolet. Està envoltada d'alzines, sureres, marfulls
i galzerans, entre d'altra vegetació. Restaurada l'any 1996 pel Grup de
Fonts. El conjunt queda en una terrassa rectangular enlairada respecte
el torrent i arrecerada per un muret baix de pedra amorterada. Una
passera d'obra que salva el torrent de Burriac ens permet entrar-hi per
un costat i un pontet amb baranes de troncs que travessa un petit
xaragall ho fa per l'altra banda.
La font consisteix en un mur frontal de pedra lligada, d'un metre
d'alçada per uns tres d'amplada, amb brocada metàl·lica, bancada de
pedra a banda i banda de la mateixa i petita era de terra amb límit de
pedra. L'aigua cau a un bassal quadrat de pedra situat per sota del
nivell del sòl i desguassa al torrent. A l'esquerra del frontal podem
observar una rajola de ceràmica amb el nom de la font, l'any de la seva
restauració i un dibuix representant un simpàtic esquirol.
Estem de cara a la font. Travessem la passera que ens queda a la
dreta (no el pont) i continuem pel camí que s'enfila i que gira envers
l'esquerra, seguint en paral·lel al torrent que portem a baix a
l'esquerra. Uns 75 metres més endavant enllacem a l'esquerra amb un
caminet més ample i planer (a la dreta aniríem a la Pedrera). El camí
ens duu, escassos 50 metres després, a una zona més ampla que forma una
petita plaça on hi aparquen aquells que hi arriben en cotxe; la plaça
està presidida per una vella i gran alzina i una gran pedra al mig. A
la part alta de la petita plaça surt un camí ascendent; seguint-lo, uns
30 metres més amunt, som al costat de la font del Grup que ens queda a
peu de camí a mà esquerra. Des d'aquí ja veiem enlairada la font del
Ferro.
Es troba al camí que arriba a la font del Ferro, a uns
25 metres
per sota d'aquesta. Simpàtica font i perfectament integrada al
paisatge, erigida a peu de camí. Està feta en un muret en angle recte
que fa de respatller a dos petits bancals situats a cada costat.
L'aigua brolla per un tub metàl·lic i cau en una pica rodona arran de
terra. Al bancal de l'esquerra hi ha gravat el nom dels integrants del
Grup de Fonts d'Argentona.
La seva aigua prové d'una mina que anava a Can Llei. Aquesta aigua
es perdia pel torrent, aleshores es va decidir fer una font per
recuperar l'aigua. La font porta el nom del Grup de Fonts d'Argentona,
actiu des de finals dels anys 70 i que han catalogat i arranjat una
bona colla de fonts. Aquesta la van construir l'any 1993.
Seguim pujant uns 25 metres més i arribem al bonic paratge de la
font del Ferro.

Una de les fonts més boniques de la Serralada.
Localitzada per sota
del camí que puja al Castell de Burriac i a tocar del torrent homònim,
uns 25 metres per damunt de la font del Grup. Per aquest lloc hi
passava el camí vell per pujar al Castell de Burriac; era i és punt de
partida de molts excursionistes que agafen l'aigua per fer el camí.
La font presideix un conjunt format per un seguit de terrasses
esglaonades amb bancs de pedra per seure, raconets amb taules de pedra
i tot envoltat d'una vegetació exuberant que ens convida a passar-hi
una estona. L'edifici que allotja la font és una bonica construcció de
pedra, de planta rectangular, d'uns quatre metres d'amplada, per sis de
fons i uns tres d'alçada, sense coberta. Cal destacar-ne la bonica
façana de pedra i maó vist, amb caràcters modernistes; té una gran
portalada mig el·líptica, dues finestres de forma singular amb enreixat
de ferro, voladís amb teules de ceràmica verda i capçalera amb rajoles
blaves. Dins la caseta, a la paret del fons, hi trobem dues sortides
d'aigua diferents; pel broc de ferro de l'esquerre raja aigua natural
"normal", i per l'aixeta de la dreta aigua ferruginosa (amb molt mal
gust, per cert). Ambdues aigües cauen a una pica rectangular d'obra. Al
capdamunt del frontal hi ha el nom de la font gravat en dues rajoles i
a sota a l'esquerra el típic mig càntir encastat a la paret,
característic de moltes de les fonts arranjades pels voluntaris del
Grup de Fonts d'Argentona. Dos bancals de pedra estan disposats al
llarg de les dues parets laterals que els hi fan de respatller.
Aquesta font també se la coneix com la font de Dalt o font Bellot.
L'aigua va ser descoberta a l'any 1861 i per acostar-la als
estiuejants, es va canalitzar fins la font d'en Pau (al torrent de la
Salut), al costat de l'Hotel Solé i que més tard (1923) va ser
reemplaçada per l'actual font del Mig. La font del Ferro, va esdevenir
una competidora de la font Picant i la seva aigua, també bicarbonatada,
portava a més ferro que era molt útil per combatre les anèmies i era
administrada pel mateix metge del balneari Prats. Finalment, a les
darreries del segle XIX es va fer una caseta senzilla que seria
reemplaçada per l'actual als anys 20 del segle XX i restaurada pel Grup
de Fonts durant els anys 1994-1996; després d'una acurada neteja de
l'entorn i una rehabilitació de la caseta, es va decidir no fer la
teulada, ja que la font quedaria oberta.
L'aigua d'aquesta font era considerada minero-medicinal,
s'embotellava manualment, ampolla a ampolla, es comercialitzava amb el
nom de Bellot i fou premiada amb la medalla d'or per la seva qualitat,
l'any 1888 durant l'Exposició Universal de Barcelona, tal com ho
demostra la rèplica del cartell penjat al frontal.
A partir d'aquí emprenem la pujada al castell de Burriac. Agafem un
sender que surt del darrere de la font i que de seguida s'enfila,
remuntant el torrent de Burriac que ens acompanya a la dreta. En els
primers 250 metres trobarem diferents corriols i xaragalls que ens
faran dubtar del camí a prendre, com a referència dir-vos que cal
seguir el més marcat, que és el que voreja el torrent de Burriac, en
direcció sud/sud-oest. Passats aquests 250 primers metres dels que us
parlava, el sender s'allunya definitivament del torrent alhora que
s'adreça clarament al sud. Guanyem alçada ràpidament per un corriol
costerut però ben evident durant un centenar de metres més, fins que
anem a parar a un encreuament de camins; el camí que se'n va per la
dreta baixaria per l'altre vessant, el corriol que surt a l'altra banda
s'enfila a buscar la pista forestal d'Argentona a Cabrera de Mar,
nosaltres prenem el caminet de l'esquerra, en molt lleugera pujada al
començament. Anem caminant planerament en direcció sud-est primer i
nord-est després. Al cap d'uns 275 metres des de l'últim encreuament,
enllacem a l'esquerra amb un camí més ample (a la dreta baixaríem a la
font del Llop, nosaltres la visitarem després) i escassos 50 metres més
tard, anem a petar a la pista forestal que porta d'Argentona a Cabrera
de Mar, també anomenat Camí de Burriac.
A l'esquerra baixaríem al nucli urbà d'Argentona, nosaltres fem a la
dreta, seguint la pista en lleugera pujada. Uns 375 metres més amunt
arribem al collet de Burriac (41.5390,2.3894)Clica
per veure'n la ubicació. . Aquí, obviem un camí a
l'esquerra que porta al turó dels Oriols i continuem pista amunt,
seguint els senyals blancs i grocs del SL-C-114 que indiquen
el castell
de Burriac. Al cap d'uns 200 metres ens desviem de la pista i trenquem
a l'esquerra per un ample vial que arrenca en pujada. Després d'una
moderada però constant pujada d'uns 300 metres, assolim la cota més
alta del turó on està emplaçat el castell de Burriac. Hi accedim per
unes escales de pedra que ens condueixen a la cara nord-oest, on tenim
la portalada d'entrada al recinte.
Bastit al segle XI al cim d'un turó esquerp, el senyor feudal
exercia des d'allí el seu domini sobre els pobles de la rodalia:
Mataró, Argentona, Cabrera, Cabrils, Vilassar i Premià. La seva alçada
i l'emplaçament el fan un punt immillorable de guaita i control. Per
això, ja els ibers i després els romans, van utilitzar el seu cim com a
lloc de guaita. La torre de l'homenatge i els murs que avui coronen la
muntanya, són les restes del castell medieval. Des del capdamunt del
castell podem gaudir d'unes immillorables vistes del Maresme.
Un cop visitades les restes del castell (sense haver pogut gaudir de
les vistes del Maresme per causa de la calitxa), cal baixar, però no
serà pel camí ample per on hem pujat, sinó que farem drecera per un
corriol que surt al nord-oest del castell, davant mateix de la
portalada de ferro que dóna accés al recinte. El corriol transcorre per
damunt de les roques, en acusada pendent (cal vigilar de no relliscar),
i ens condueix, uns 150 metres més avall, a la pista que va d'Argentona
a Cabrera de Mar, en un punt on aquesta s'eixampla formant una
esplanada. A l'altra banda de la pista ens queda un monòlit en forma
d'una gran bloc de granit allargat plantat en vertical.
Monument en commemoració del 5è Centenari de les Municipalitats de
les Baronies del Maresme (1480 – 1980). La canalla, i no tant canalla,
s'entretenen a llençar pedres i fer que es quedin al capdamunt del
monòlit.
Prenem un caminet descendent que surt a pocs metres a la dreta del
monument. Només uns 20 metres més avall, anem a parar a un camí que ens
talla; a la dreta baixaríem de cap a la font del Ferro, nosaltres el
prenem a l'esquerra. El camí circula per dins el bosc en paral·lel i
per sota de la pista. Uns 175 metres després enllacem amb un altre
camí; a l'esquerra tornaríem de nou a la pista forestal que ens queda a
tocar, nosaltres fem a la dreta, en lleugera baixada. De seguida, quan
som al costat de la capçalera del torrent de Burriac, enllacem amb el
camí de la font del Llop, el nostre immediat objectiu. Ho fem a
l'esquerra. Anem guanyant alçada poc a poc per un camí ben definit que
marxa en direcció més aviat nord. Al cap d'uns 350 metres arribem a un
mirador natural (41.5426,2.3852)Clica
per veure'n la ubicació. des d'on se'ns brinda una nova
perspectiva del castell de Burriac.
A partir d'aquest punt s'acaba la pujada i esdevé un camí planer,
alhora que ens encarem a l'oest. Uns 150 metres després rebutgem un
camí que se'n va per l'esquerra i uns 150 metres més tard, amagada a
uns 10 metres a mà esquerra del camí, trobem la font del Llop.
Es localitza a pocs metres del xaragall de la Brolla d'en Nadal,
amagada a escassos 10 metres per sobre del camí que porta del turó de
Matacabres a la pista que va d'Argentona a Cabrera. La font no és més
que una cavitat al terra d'on goteja aigua per les parets interiors i
forma una bassa d'un metre i mig de diàmetre.
Continuem pel camí que dúiem amb el mateix sentit. Encara no un
centenar de metres més endavant creuem el xaragall de la Brolla d'en
Nadal. Just travessat el torrent arribem a una primera bifurcació que
fem a la dreta en baixada i immediatament som en una altra que també
seguim a la dreta, en direcció nord i suau baixada. Al cap d'uns 400
metres i després d'una marrada, creuem el xaragall de la Brolla d'en
Ballot. Uns 125 metres més enllà arribem a una bifurcació; defugim el
camí descendent que surt per la dreta i prenem el de l'esquerra, en
lleugera pujada. Uns altres 175 metres més amunt som en una nova
bifurcació; nosaltres seguim el ramal de l'esquerra, fent un gir de
gairebé 180º i prenent inicialment direcció sud-oest. Mica en mica anem
fent una gran marrada d'uns 200 metres a la dreta fins que ens encarem
al nord. A l'esquerra ens queda el turó de Matacabres. Continuem uns
250 metres més pel camí marcat fins anar a petar a un camí ample que
ens talla i que surt d'una pista encara més ampla que queda a pocs
metres a l'esquerra; som a l'anomenat pla dels Alemanys.
Creuem el camí ample i continuem per un camí que surt davant nostre,
a només uns 15 metres de la pista gran, en direcció nord-est. Al cap
d'uns 30 metres arribem a una bifurcació que fem a l'esquerra, en
sentit nord. Uns 175 metres més endavant, abandonem el camí i trenquem
a la dreta, en baixada. Uns 75 metres després anem a parar a un revolt
pronunciat d'una pista ampla que ens queda a l'esquerra; en aquest punt
cal cercar un caminet assenyalat amb unes marques de color groc i que
marxa en direcció sud-est i seguir-lo per dins el bosc. Inicialment el
corriol és planer però més enllà presenta una considerable pendent. Al
cap d'uns 225 metres trenquem a l'esquerra tot baixant un talús i
enllacem amb un caminet que ens talla i que fem a l'esquerra durant uns
70 metres, fins una placeta on hi ha una taula de pedra al mig, al
costat d'un micaquer. De la dreta de la placeta surten unes escales que
baixen a la font d'en Baló, situada uns metres per sota de la placeta.


Emplaçada en el veïnat de Lladó, sota la pedrera de Sant Hilari,
gairebé a la capçalera del torrent de la Cua Llarga , sobre la font del
mateix nom. La font queda en un replà rectangular per sota del camí, a
l'ombra d'un gran micaquer, acollida per una bancada a banda i banda, i
pel frontal que la presideix. El frontal és una singular i bonica
construcció d'obra arrebossada, amb un esgrafiat amb nervadures
resseguit per un trencadís de colors. L'aigua raja per un broc d'acer
inoxidable situat a la part baixa i cau a una llarga pica que descansa
directament al terra.
L'any 2004 es va col·locar a la paret de la dreta un bonic mosaic
fet amb rajoles de ceràmica amb el nom de la font, l'empremta del Grup
de Fonts i un dibuix representant un pagès conreant la vinya. Al seu
costat hi ha un altre gravat emmarcat amb rajoletes blaves amb el nom
del Grup i l'any de construcció de la font, 1989. L'aigua neix en un
greny de pedres de forma natural que després de la seva restauració el
1989 pel Grup de Fonts d' Argentona fou canalitzada per donar-li
l'aspecte actual. El seu cabal és escàs ja que es tracta d'una de les
fonts més enlairades i un punt privilegiat per gaudir de l'entorn. La
vegetació es la pròpia del lloc degut a la proximitat de l'aigua, tals
com esbarzers, roldoners, alzines, pins i curiosament un parell de
micaquers que ombregen tan la font com una taula de pedra que trobem un
xic més amunt de la font.
Antigament era molt concorreguda pels picapedrers de la pedrera de
Sant Hilari que es troba just uns metres mes amunt de la font i pels
pagesos que conreaven les vinyes properes. D'aquí en ve el nom doncs en
Baló era el camperol que les treballava. Damunt la font, al camí, hi ha
una taula de pedra a l'ombra d'un un micaquer.
Pugem de nou a la placeta i seguim pel camí, retrocedint els últims
70 metres. Deixem a la dreta el trencall (talús) per on hem vingut, i
continuem sense deixar el camí una quarantena de metres més, moment en
que trenquem a l'esquerra, en baixada. En menys de 75 metres som davant
de la font de la Cua Llarga.

Es troba seguint el camí que passa per sobre la font de les
Oliveres, paral·lel al torrent, amunt. La primera construcció dels
pioners del Grup de Fonts d'Argentona, construïda el 1986. Es tracta
d'una construcció de pedra inserida al marge de la muntanya. El seu
frontal queda endarrerit dos pams respecte la façana principal
mitjançant una obertura rectangular. Dins hi trobem un mosaic de
ceràmica fet amb la tècnica del trencadís, de colors blau, blanc, verd
i vermell. Al capdamunt del qual hi trobem una ceràmica amb el nom de
la font, un faisà mascle pintats i signada pel Grup de Fonts
d'Argentona. A la part de baix el brollador adquireix forma de cap
d'home en relleu, l'aigua raja a través d'un tub que surt de la boca,
cau a una pica allargada i desguassa per dos tubs situats un a cada
extrem. A la paret de la dreta hi trobem dues rajoles de ceràmica; una
amb l'empremta del Grup de Fonts i la inscripció Nadal 1986, l'altra
col·locada el 1987 per un nét o néta d'un dels constructors, en Jaume.
Es diu que és una deu vergonyosa, ja que el seu emplaçament és
recollit i l'aigua, quan n'hi ha, no fa gaire soroll.
Deixem la font a l'esquerra i seguim pel camí que va vorejant el
torrent que es troba a un nivell inferior, a mà dreta. Un centenar de
metres més avall creuem el torrent al mateix temps que virem a
l'esquerra. Uns 100 metres després rebutgem un camí que s'enfila per la
dreta i continuem endavant, tot baixant pel mig de l'arbreda. Uns 50
metres més avall abandonem el camí i trenquem a l'esquerra per un
corriol que presenta una forta pendent, al capdavall del qual trobem la
font de les Oliveres.

La trobem quan el torrent de la Cua Llarga arriba al nucli urbà, a
uns 150 metres de les primeres edificacions. Una bella construcció en
forma de caseta, de planta rectangular, d'uns tres metres d'amplada per
metre i mig de fons i dos d'alçada, tota ella treballada en pedra
massissa de diferents característiques. El seu frontal queda endarrerit
un metre respecte la façana a través d'una obertura rectangular, de la
part de baix del qual brolla l'aigua per mitjà d'un forat i cau a un
petit bassal arrodonit arran del terra que està empedrat. Al capdamunt
un mosaic de rajoles amb el nom de la font, el del Grup i l'any de
construcció esmicolat, emmarcat per pedretes. A banda i banda del
brollador hi ha dos bancs per seure.
A l'exterior queda una bancada a banda i banda amb respatller i a
la llinda d'entrada , fet amb pedretes, el nom del Grup i l'any de la
restauració, 1991. L'aigua prové d'una antiga mina que enriquia el llac
de la masia de Can Ferraters. Ara és un xic escassa, però suficient per
treure la set del caminant.
Seguim pel camí que segueix un torrent frondós en direcció est,
durant uns 150 metres, fins que sortim a un camí que queda darrere
d'unes cases i vira a la dreta. Als pocs metres trepitgem asfalt, just
a la confluència del carrer Joan Grau i Giol amb l'avinguda Ferraters.
Seguim per aquesta última avinguda cimentada en baixada fins que
s'acaba, 300 metres més avall. Aquí girem a la dreta pel passatge
Ferraters. Uns 175 metres després ens desviem a l'esquerra per un
passeig que voreja el torrent de Cirers i que ens condueix, uns 100
metres més avall, a una placeta on localitzem la font del Mig, l'última
d'avui.

La trobem al nucli urbà d'Argentona, al final de l'avinguda
Burriac, situada dins un recinte tancat habilitat com a zona d'esbarjo,
amb bancs i taules de fusta, utilitzat com a zona de picnic familiar i
de festes infantils. Darrere la font hi ha instal·lada una altra font
amb aigua de la xarxa municipal.
Font d'estil modernista. Es va inaugurar l'any 1923 i va substituir
la font d'en Pau, molt visitada pels estiuejants i persones que venien
a fer cures amb les aigües. Aquestes fonts es varen crear per acostar
l'aigua al poble, encara que aquí també se n'hi va trobar, encara que
sense propietats medicinals i van bastir una mina, amb un safareig,
creant un entorn agradable, envoltat de natura i amb moltes
possibilitats de fer trobades i ballades de sardanes al seu voltant,
amb una mena de servei de bar i tot. A finals del segle XX, i després
de dècades d'abandó, l'Ajuntament adquireix l'espai, encara que més
reduït, sense els arbres ni mina ni safareig i l'ha convertit en un
lloc ideal per fer berenades i festes infantils. Restaurada recentment,
refent totalment la teulada.
El conjunt queda enlairat per tres esglaons de pedra, formant una
terrassa coberta per un porxo de teules a dues aigües, amb embigat de
fusta i sustentat per deu columnes d'obra vista. La paret del fons és
feta de pedres allargades i amorterades. Dins hi trobem l'antiga
sortida d'aigües, en forma de mostrador, fet amb pedres, maó vist i
rajoles blaves. Actualment no raja, malgrat que antigament brollaven
aigües medicinals que feien de l'indret un espai molt concorregut.
Continuem pel passeig arbrat que surt davant de la placeta,
l'avinguda de Burriac, fins que aquest s'acaba. Al final del passeig,
tombem a la dreta i continuem durant poc més de 100 metres fins l'àrea
de lleure de la font Picant, on donem per finalitzada aquesta
entretinguda passejada.
Inici i final de l'excursió d'avui.