Itinerari:
Al final de l'aparcament obviem un camí descendent a la dreta que
baixa a les fonts del Prestill i de la Mare de Déu de la Llet (després
ens hi atansarem) i prenem la rampa que puja al santuari, amb la
cinglera a l'esquerra i una barana de fusta a la dreta. Només començar,
si mirem enlaire, veiem una capelleta damunt d'unes roques a sota la
cinglera. Escassos 40 metres més endavant ja som a l'entrada del
conjunt del santuari de Montgrony.
L'entorn és espectacular amb unes balconades naturals que ens
proporcionen unes vistes panoràmiques impressionants. El conjunt del
Santuari és format per l'antiga casa del rector, convertida avui en
centre d'interpretació, l'hostatgeria-restaurant, la capella de la Mare
de Déu de Montgrony i l'església romànica de Sant Pere, consagrada
l'any 1138.
El terme de "Mogrony" surt citat per primera vegada l'any 887 en
l'acta de consagració del monestir de Sant Joan de les Abadesses, ja
que el comte Guifré va fer donació al cenobi del castell i de les
pertinences que tenia en aquest indret. L'any 987 es va haver de
celebrar un judici (presidit per Oliba, comte de Cerdanya) per
confirmar la propietat i possessió del terme del castell al monestir de
Sant Joan de les Abadesses.
El primer edifici que trobem en arribar és l'antiga casa del rector,
on ara hi ha el Centre d'Interpretació, que fa de porta del conjunt i
dóna accés a un pati, delimitat als altres cantons per la roca de la
cinglera, per l'edifici de l'hostatgeria i per una balconada que esdevé
excel·lent mirador.
Just entrar al pati, i a l'esquerra de l'hostatgeria, hi ha les
escales que pugen a la capella. Doncs sota mateix de les escales es
troba la font de Montgrony.
La font queda sota les escales, aixoplugada per una àmplia volta de
pedra i enlairada tres esglaons respecte del nivell del pati. Dins
tenim un espai d'uns tres metres d'amplada per altres tres de fons,
flanquejat per dos bancs de pedra i amb una tauleta al mig. A la paret
del fons és on hi ha la sortida de l'aigua mitjançant un simple ràcord
a la paret, sense broc ni aixeta. A sota una pica rectangular de pedra
per recollir l'aigua. Al capdamunt del frontal a l'esquerra hi ha la
imatge d'un sant i al seu costat un fanal. Sembla ser que l'aigua ha
estat canalitzada i fa anys que no raja ni gota. Malgrat tot, està molt
ben conservada, neta i engalanada amb flors.
Ens disposem a començar la curta excursió d'avui, enfilant-nos
muntanya amunt per les escales tallades a la roca viva i que passen a
frec de l'hostatgeria.
La construcció d'aquesta escala forma part de la llegenda del Comte
Arnau; la cançó parla de "mesures mal rasades" i "soldades mal
pagades". El comte no va complir la promesa de pagar els seus vassalls,
que treballaven fent l'escala, una mesura de blat per cada graó i en
mal pagar-ne la feina, va suposar-li la condemna eterna. A l'arrencada
de l'escala hi ha una antiga argolla rovellada que es diu que en el seu
temps va substituir la que utilitzava el comte Arnau per lligar el seu
cavall. El Comte l'Arnau fou un ric noble de la mitologia catalana. A
causa de diversos pecats (com relacionar-se amb una abadessa, o no fer
bé els pagaments promesos), va ser condemnat a cavalcar durant tota
l'eternitat com a ànima en pena sobre un cavall negre, al que li surten
flames per la boca i els ulls. El Comte l'Arnau va sempre acompanyat
per una colla de gossos diabòlics que li fan de seguici.
63 esglaons més amunt arribem a la petita capella troglodita de la
Mare de Déu de Montgrony, edificada en part dins una balma de la
cinglera.
Situada a mig camí de les escales que pugen fins al pla de Sant
Pere hi ha la capella troglodita de la Mare de Déu de Montgrony. La
imatge de la Verge és bruna, i pertany a les anomenades "verges
trobades". Les primeres notícies que se'n tenen daten de l'any 1400 i
fan referència a una petita construcció, ampliada més endavant degut a
la creixent devoció de la gent de l'entorn cap aquesta Mare de Déu. La
forma actual de la capella és deguda a les reformes que s'hi van fer a
meitat del segle XVII. Entre els elements que hi ha, cal destacar la
reixa de l'altar, obra del ferrer Amils de Gombrèn i datada de principi
del segle XVIII. La imatge actual de la Mare de Déu és una rèplica feta
el 1892 de l'original romànica del segle XIII, que va quedar molt
malmesa en un incendi. Diu la tradició que la imatge original fou
trobada per una parella de bous a prop d'una font, i al costat d'una
campana. La imatge fou portada al castell del senyor feudal, però va
desaparèixer miraculosament i va ser trobada en una balma de la
cinglera, que és on hi ha el santuari. Durant la guerra civil
espanyola, el vandalisme d'alguns incontrolats va ésser present per
aquests indrets i varen descarregar la seva ira sobre la imatge de la
Verge. Acabada la guerra, la talla va ésser novament restaurada. Cal
esmentar els Goig de Santa Maria de Montgrony, dita "Verge de la Llet"
pel do que se li atribueix de fer augmentar la llet a les dones que
alletaven els fills, conegudes pel nom de "dides".
Continuem pujant pel segon tram d'escales que ens aboquen a
l'altiplà de Sant Pere, presidit per l'església romànica de Sant Pere
de Montgrony que ens queda enlairada a la dreta.
Les vistes són fantàstiques. Defugim el camí de la dreta que puja a l'església (nosaltres la
visitarem a la tornada) i prenem un sender que arrenca per l'esquerra
anomenat "Camí del Malpàs", un pal indicador ens l'assenyala.
Planegem en direcció nord-oest per un camí herbat. A l'esquerra
gaudim d'extenses vistes.
175 metres més endavant passem a frec d'un rudimentari però efectiu
abeurador pel bestiar (42.2670,2.0840)Clica
per veure'n la ubicació. .
Al cap d'un centenar de metres som al començament del camí conegut
com el Camí del Mal Pas (42.2682,2.0840)Clica
per veure'n la ubicació. .
El camí es troba senyalitzat amb franges de pintura grogues,
ressegueix una cinglera per la seva base i esdevé molt estret, protegit
per una barana de fusta a l'esquerra.
Aquest camí ens guiarà, vorejant l'espadat, durant uns 250 metres
més en sentit nord-est. Després entrem en un espès bosc al mateix temps
que comencem a davallar i a encarar-nos més clarament al nord.
Una mica més d'un centenar de metres arribem a una bifurcació;
rebutgem el camí de la dreta que és per on segueixen les marques
grogues i fem pel de l'esquerra, marcat amb una creu. Només 50 metres
més enllà arribem al refugi de les Planelles, al costat del torrent de
Sant Ou o de la Coma Ermada, endreçat amb unes taules de fusta i la
seva font, on podem fer una aturada.
Habitualment l'han utilitzat excursionistes que volien pujar al
Costa Pubilla o altres muntanyes de l'entorn. El va construir ICONA a
la dècada dels 70 del segle passat i en transferir les competències va
passar a la Generalitat. Posteriorment però, com a la resta d'edificis
d'aquestes característiques, es van traspassar als ajuntaments ja que
havien perdut la funció forestal i van passar a funcionar com a refugis
lliures. Progressivament s'ha anat degradant. El refugi no té cap tipus
d'equipament, només una llar de foc per suportar el fred en una zona
molt obaga. Recentment, part de la teulada es va enfonsar i veient que
era impossible arreglar-ho de manera immediata, l'Ajuntament ha optat
per clausurar-lo. "L'Ajuntament s'eximeix de qualsevol responsabilitat
pel seu ús il·legítim", resa el ban de l'alcaldia.
La font és un mur longitudinal de pedra del país adossat a un
marge. Fa uns sis metres de llargada per uns dos d'alçada a la part més
alta. Al mig del mur hi ha el broc de pedra per on brolla l'aigua que
cau en una pica rectangular que descansa en un pedestal. A banda i
banda tenim dos bancals de pedra adossats al mur que li fan de
respatller i als extrems dues lleixes de pedra que alhora fan de
contrafort. Tot i estar a tocar de la pista forestal, l'entorn està
molt deixat; les herbes cobreixen bona part de les taules, la pica de
la font està trencada i el refugi molt malmès.
Pugem camp a través entre la font i el refugi. Només una vintena de
metres més amunt sortim a una clariana al mateix temps que anem a petar
amb un camí que ens talla; és la continuació del camí que fa una estona
hem abandonat per atansar-nos al refugi i que ara ens ve per la dreta.
Un cartell informatiu i un pal ens assenyalen la direcció a emprendre
per dirigir-nos al forat de Sant Ou, el nostre immediat objectiu. El
camí guanya alçada en sentit est per dins el bosc, és ample i ben
fressat, força dret en alguns moments, però agradable de fer.
Sense cap impediment, quan portem prop de mig quilòmetre per aquest
camí, trobem un pal informatiu que ens indica el forat de Sant Ou a la
dreta. Així doncs, abandonem l'ample vial i trenquem a la dreta per un
corriol ascendent senyalitzat amb marques de color vermell que ens
aproparà en menys de 100 metres fins l'entrada de l'avenc o Forat de
Sant Ou, protegit per unes baranes de fusta. Aneu-hi amb compte!
És un avenc de 74 metres de profunditat. Segons la llegenda, el
comte Arnau utilitzava aquest passadís per sortir a les coves de Ribes.
El forat de Sant Ou (antic nom popular de Sant Eudald) està dividit en
tres cavitats de 36 metres de profunditat i 13 de longitud. Sempre ha
estat considerat un lloc perillós i la tradició s'ha encarregat de
fer-lo temible. Actualment és un bon lloc per a practicar-hi
espeleologia, i amb cura, un lloc per a visitar i admirar. En
l'actualitat el forat es troba protegit per unes baranes de fusta que
alerten del perill de caiguda.
Baixem de nou al camí principal i el reprenem a la dreta, en pujada,
mantenint la direcció est/nord-est. Al cap d'uns 175 metres el camí fa
un gir a la dreta i 40 metres més amunt anem a parar a un camí més
ample que ens talla; a l'esquerra aniríem al coll Roig, nosaltres fem a
la dreta, en direcció al coll de Mansillo. S'ha acabat la pujada i ara
circulem planerament per un agradable camí que travessa el bosc en
direcció sud-oest. Una mica més de 150 metres més enllà sortim al coll
de Mansillo (42.2689,2.0921)Clica
per veure'n la ubicació. . El reconeixerem per la seva gran
massa rocosa.
Deixem la massa rocosa a l'esquerra i ens endinsem de nou en el
bosc. Només entrar-hi rebutgem un camí planer que se'n va per la dreta
i cerquem un altre sender que surt per l'esquerra en forta baixada i
direcció sud-oest al començament. El camí està prou fressat però a mida
que anem baixant es va desdibuixant una mica, sort que trobem pilonets
de pedres que ens ajuden a seguir el bon camí. De tant en tant també
trobem marques de color vermell. La forta pendent ha donat pas a un
desnivell més lleuger, sempre per dins el bosc. Quan portem una mica
més de 300 metres des del coll de Mansillo, el camí s'adreça
definitivament a l'oest, som molt a prop del fil de la cinglera que ens
queda a pocs metres a l'esquerra. Ens hi apropem amb comte i gaudirem
d'unes excel·lents vistes que se'ns obren des d'un mirador natural (42.2666,2.0910)Clica
per veure'n la ubicació. .
A partir d'aquí anem perdent alçada poc a poc per un caminet que
sempre circula per dins el bosc.
Uns 450 metres més
avall ens aboca a la part del darrere de l'església de Sant Pere de Montgrony,
situada en un vessant de muntanya envoltada de prats, de cara a migdia,
en un indret privilegiat que permet dominar una gran panoràmica.
L'església de Sant Pere és l'edifici més antic del conjunt del
santuari, apareix documentada l'any 899. El 906 feia funcions de
parròquia i el 920 ja estava dedicada a Sant Pere. L'edifici va ser
modificat al segle XI i a principi del XII. Les funcions parroquials
van anar passant a poc a poc cap a l'església de Gombrèn, que a la
segona meitat del segle XVII va quedar definitivament com a temple
parroquial. Al tombant dels segles XIX i XX, els bisbes de Vic,
Morgades i Torres i Bages, van impulsar la restauració de Sant Pere,
que s'havia anat malmetent amb el pas dels anys.
És un edifici d'una sola nau, amb tres absis. La porta, que s'obre
a la paret sud, conserva part de les tiges i volutes de forja romànica,
i és protegida amb un porxo de mig punt de construcció una mica més
moderna. L'absis central és més gran que els dos laterals. A la part
exterior estan decorats amb lesenes i arcuacions cegues. A l'interior
són llisos. La nau, de volta de canó, és reforçada per un arc toral que
es recolza en dos pilars adossats als murs laterals. El campanar, que
reposa sobre el mur sud, és d'espadanya. A l'interior hi havia dos
laterals d'altar de fusta pintats amb les figures de Sant Pau i Sant
Pere, que es troben avui al Museu Episcopal de Vic. Són romànics, però
amb clars elements de transició al gòtic. S'atribueixen al Mestre de
Soriguerola i es relacionen amb altres peces de la comarca, com els
Laterals d'altar de la Vall de Ribes, el Fragment de baldaquí de la
Vall de Ribes i el Frontal de Santa Cristina, que també són a Vic, o
els Laterals d'altar de Sant Cristòfol de Toses, que es conserven al
MNAC.
Un camí arranjat amb esglaons i baranes de fusta ens baixa a la part
alta de les escales del santuari.
Ara només ens resta desfer-les en baixada, sortir del conjunt del
santuari i apropar-nos altre cop a l'aparcament. Però encara no hem
acabat la sortida, abans de donar-la per finalitzada, aprofitem per
conèixer les fonts de la Mare de Déu de la Llet i del Prestill, les
dues estan ben assenyalades.
Així, des de l'aparcament agafem el GR que inicialment
marxa en direcció sud-est cap al coll de Pardinellas. Aquest és el camí
de romiatge que ens portaria fins a Gombrèn, però nosaltres només en
farem un curt tram, coneixerem les dues fonts esmentades i recularem.
Al cap d'uns 175 metres per una ampla pista i lleugera baixada,
travessem una petita esplanada allargada, al final de la qual arrenca
un estret sender de forta pendent, ben assenyalat amb franges blanques
i vermelles. A mida que perdem alçada, la pendent es va suavitzant.
Quan portem una mica més de 200 metres des de l'esplanada, abandonem
temporalment el camí del GR i trenquem a l'esquerra per un
corriol que s'enfila força per la muntanya (hi ha un pal informatiu
assenyalant la font del Prestill). Un centenar de metres més amunt som
sota la cinglera, una zona d'escalada molt concorreguda.
El camí però segueix a la dreta, resseguint-la durant una
cinquantena de metres més, fins que siguem sota la balma que acull la
font del Prestill.
L'aigua brolla de la paret de la balma per darrere d'una formació
tosca i és recollida en una pica buidada a la pedra. Després passa a un
dipòsit que hi ha arran del terra, a tres metres del brollador. Damunt
la font, a la paret de la balma, encara hi podem llegir part del nom de
la font pintat en lletres vermelles.
Desfem els últims 150 metres i ens situem de nou al camí del GR,
el qual reprenem tal com l'havíem deixat, a l'esquerra i en baixada.
Uns 75 metres més endavant el camí descriu un pronunciat revolt a la
dreta, encarant-se al sud-oest. Al cap d'un 75 metres arribem a una
bifurcació; defugim el camí principal que se'n va per l'esquerra en
direcció al coll de Pardinella i seguim de front uns 25 metres més,
fins que sortim a una clariana presidida per la font de la Mare de Déu
de la Llet, avocada per les dones que alletaven els seus fills.
Es tracta d'una antiga i ferma construcció de pedra en forma de
capella amb teulada de lloses a dues aigües i protegida per un vell
enreixat de ferro sense porta. La font queda aixoplugada sota una
volta. A l'interior disposem d'un espai rectangular d'uns tres metres
per tres i mig, amb dos bancs de pedra adossats a les parets laterals
que li fan de respatller. Un preuat abric en cas d'un canvi de temps
sobtat.
Dins, a la part baixa de la paret del fons, hi trobem una imatge
esculpida en pedra de la Verge per on brolla l'aigua de la font a
través d'un tub que surt d'un dels seus pits i un altre broc queda
situat a un nivell superior i a la dreta de la imatge, aquest últim és
de ferro i colzat. L'aigua desguassa a l'exterior a través d'un canal
obert que ressegueix el banc de la dreta. Al capdamunt del frontal hi
ha una obertura que dóna accés directe a la cisterna de captació.
Al voltant de la imatge de la verge s'hi pot veure una inscripció
on hi ha gravada la llegenda del trobament de la Mare de Déu que hi
havia al santuari en època de Carlemany. Al damunt de la imatge la
data, 1627, que és l'any que es va cobrir la font.
En aquest lloc, segons la tradició, l'any 804, hi fou trobada la
primitiva imatge de la Mare de Déu. La pietat popular convertí la
imatge de la font en patrona de les dones lactants.
Vista aquesta última font, només ens resta recular els prop de 550
metres que ens separen de l'aparcament, on donem per finalitzada
aquesta curta però distreta excursió.
Inici i final del recorregut.