Itinerari:
La plaça de la Vila o plaça Porxada és l'espai emblemàtic d'Amer i
és una de les places porticades més grans de Catalunya. El seu origen
es remunta al segle XVI i era l'espai on, des d'època medieval, s'hi
celebrava el mercat. De fet els porxos servien per protegir les parades
de les inclemències del temps. A la plaça hi ha una bona part dels
edificis més interessants del poble, tots ells porticats, amb arcs i
voltes ben diverses. La plaça va ser arranjada l'any 1980, amb
llambordes procedents de molts pobles i ciutats catalanes.
La Ruta de les Fonts d'Amer comença a la plaça de la Vila, una de
les places més grans de Catalunya. Seguim pel carrer de Sant Miquel que
ens aboca a una plaça presidida pel monument i font dels Músics.
Erigida al mig del poble, a la plaça Sant Miquel, molt a prop de la
plaça de la Vila. El monument als Músics d'Amer, que és alhora una font
d'aigua de xarxa, va ser projectat per Josep Bosch i Piu (Piculives),
l'any 1975 en homenatge als músic d'Amer.
Engeguem pel carrer Sant Antoni que surt d'entre la font dels Músics
i la fonda Giralt. Un centenar de metres més enllà trobem a mà esquerra
la font Baixa.
Es tracta d'una construcció feta d'obra, de planta rectangular i
coberta amb una volta. Fa uns quatre metres d'amplada per uns dos de
fons i uns cinc d'alçada. Cal baixar un esglaó per accedir al seu
interior que està enrajolat. La part baixa del mur del fons està feta
de carreus de pedra, la part alta d'obra arrebossada i pintada de color
groguenc, com la resta de construcció. Al mig del mur del fons i sota
una arcada de mig punt hi trobem la sortida d'aigua regulada per una
aixeta de maneta. L'aigua cau a un enreixat de ferro. Al capdamunt del
brollador queda el registre de fusta que dóna accés a la cisterna de
captació. A banda i banda disposem de dos bancs per seure arrambats a
les parets laterals que els hi fan de respatller. Cal destacar el bonic
cartell de ceràmica que tenim a mà esquerra; a part del nom de la font,
també hi surten un seguit de personatges i animals gravats en relleu.
Està signat pels Amics d'Amer.
Continuem pel carrer de la Font Alta. Quan siguem a l'alçada de la
casa número 11, cal que pugem per unes amples escales que arrenquen per
l'esquerra i ens atansen a la Font Alta.
La font queda al costat d'una casa particular. És una construcció
arrebossada i pintada de color groguenc. El seu frontal queda
endarrerit dos metres respecte la façana mitjançant una volta. Per
accedir al brollador cal que baixem un parell d'esglaons. Al mig del
mur del fons hi trobem l'aixeta de llautó que regula l'aigua que cau a
un enreixat de ferro per on desguassa. Al capdamunt del brollador tenim
el registre metàl·lic que dóna accés al dipòsit de reserva. El nom de
la font està gravat i remarcat amb pintura vermella en una de les
pedres que es conserven sense arrebossar, així com una data que no
entenc. A banda i banda disposem de dos bancs per seure arrambats a les
parets laterals que els hi fan de respatller. El nom li ve donat perquè
és la font del poble situada més amunt.
Sense baixar al carrer Font Alta, seguim per un carreró que surt a
la dreta de la font i que en poc més de quaranta metres ens condueix al
costat de la font d'en Desoi, que ens queda a l'esquerra presidint un
petit espai enjardinat.
La font presideix un petit espai enjardinat i recentment arranjat,
amb un banc de fusta per seure, un mur de contenció de pedra i unes
travesses disposades en vertical que harmonitzen encara més l'espai. La
font queda enclotada mig metre per sota del sòl que està empedrat, a
recer del mur de contenció que li fa de frontal i de dos murets que
delimiten l'espai. Un parell d'esglaons ens permeten accedir al
brollador. L'aigua és regulada per una aixeta de maneta i cau a un
enreixat de ferro per on desguassa. Al costat de la font queda la mina,
protegida per una porta de ferro tancada amb cadenat.
Uns metres més enllà de la font engeguen unes escales per l'esquerra
que pugen a buscar el Carril Verd, però nosaltres no les prenem, el que
fem és baixar per una rampa que surt per la dreta i ens condueix de nou
al carrer Font Alta, just quan aquest s'acaba i fa confluència amb la
pujada de l'Estació i el carrer Mossèn Jacint Verdaguer. Continuem a
l'esquerra per la pujada de l'Estació que en 200 metres ens porta a
l'antiga estació del carrilet d'Amer (42.0107,2.5977)Clica
per veure'n la ubicació. que unia Olot amb Girona.
La línia que unia Olot amb Girona va estar en funcionament entre
els anys 1893 i el 1969, esdevenint una important via de comunicació al
llarg del seu recorregut en un moment en què la indústria i els
habitants dels pobles anava creixent. A Amer hi havia instal·lat un
taller de reparació de vagons i màquines del ferrocarril, que va
repercutir al poble, però amb la consolidació de l'eix viari
Girona-Olot per carretera, va fer entrar en crisis la línia de
ferrocarril i es va tancar després de més de 70 anys. Avui en dia
esdevé un element de turisme sostenible que porta visitants al
municipi.
Al costat de l'estació hi ha una zona de lleure amb una pista
cimentada per practicar esport. Doncs en un racó al costat de la pista
tenim una font que sovint passa desapercebuda, és la font de l'Estació
del Carrilet. queda just a 25 metres al sud-oest del bonic porxo adjunt
a l'estació, arrambada al marge de la muntanya.
L'aigua que raja avui dia, per motius de seguretat sanitària, és
provinent de la xarxa municipal. Malgrat tot, l'he qualificat com a
font d'aigua natural, doncs fins no fa gaire ho era i encara ho podria
ser.
La font queda integrada en el mur de blocs de formigó que delimita
la zona d'esbarjo i alhora reté les terres, un metre endarrerida
respecte aquest. El seu frontal és una gruixuda planxa de ferro
rovellat. Al capdamunt es troba l'aixeta de polsador que regula l'aigua
que cau a un enreixat de ferro per on desguassa. Damunt la font podem
veure l'entrada a la mina, ara protegida amb uns barrots de ferro.
Deixem la font i també l'estació i continuem per la pujada de
l'Estació a l'esquerra, tal com hem vingut. Al cap d'uns 150 metres
defugim per la dreta el carrer Josep Mª Folch i Torres i per l'esquerra
rebutgem també la carretera que puja a Sant Martí Sacalm, nosaltres
seguim de front per un ample vial de terra, coincidint amb la Ruta del
Carrilet que prenem en direcció Olot. Un cartell ens recorda les normes
cíviques.
La Ruta del Carrilet té un traçat total de 57 quilòmetres entre
Olot i Girona, sempre seguint el recorregut de l'antic tren de via
estreta. Travessa tres comarques i dotze pobles recorrent les valls
dels rius Fluvià, Brugent i Ter. Té un suau pendent, és apte per a
vianants i bicicletes, es troba en molt bon estat, condicionat amb nous
ponts, baranes i senyalització. La Ruta travessa paratges de gran
importància paisatgística, ecològica i cultural. S'inicia a la Zona
Volcànica de la Garrotxa i arriba fins a la vall del Ter i les deveses
de Salt i Girona. La via que antigament unia la Garrotxa i el Gironès
permet ara conèixer els recursos naturals de la Zona Volcànica de la
Garrotxa, el castell d'Hostoles i els nuclis urbans d'Anglès, Sant
Feliu de Pallerols i Girona, entre altres.
Avancem sense problemes al llarg d'aquest tram ample, planer i ben
senyalitzat. De tant en tant disposem d'algun banc per reposar.
Al cap d'uns 2 quilòmetres arribem a una cruïlla de camins; a sota a
la dreta ens queda la planta d'embotellament Fonter, recte segueix la
Ruta del carrilet.
Nosaltres abandonem la Ruta del Carrilet i aplacem la visita a la
font Picant de Fonter per després, ara girem a l'esquerra en direcció
oest per una pista ascendent de terra. Un bonic cartell ens assenyala
la font de l'Abeurador, el nostre immediat objectiu, a només 140 metres.
Caminem per la muntanya del Serrat de Folguerons en lleugera pujada
entre castanyers i altres arbres caducifolis. Al cap de 140 metres som
al costat de la font de l'Abeurador, fresca i ombrejada.
Bonica font boscana, fresca i ombrejada, tal com podem llegir en un
bonic vers gravat en un cartell de fusta, signat per SSB el 2014.
Consta d'un muret transversal de pedra del país lligada que també li fa
de frontal, d'uns dos metres d'amplada per metre i mig d'alçada i d'una
segona paret en angle recte feta amb una filera de lloses que arrecera
l'abeurador. Ambdós retenen les terres del damunt. La fresca aigua raja
per un broc d'acer inoxidable en forma de teula, cau primer a una llosa
on li han practicat un forat allargat i després alimenta el llarg
abeurador de pedra que fa uns tres metres de llargada. Disposem de tres
banc de característiques diferents: un banc de pedra amb recolza-braços
i respatller de fusta, un altre al costat del camí fet de pedra i un
últim damunt la font obrat en pedra i respatller de lloses, aquest
darrer per a una única persona. El nom de la font està relacionat amb
la forma del recipient on cau l'aigua, un abeurador d'animals.
Deixem la bonica font a la dreta i continuem amb la lleugera pujada
entre castanyers. Uns 175 metres més amunt som en un encreuament de
camins; de moment rebutgem el camí que surt per la dreta i porta a
l'església de Sant Marçal de Colomer, nosaltres seguim recte per una
pista ascendent durant només una setantena de metres, fins que trobem
la font dels Carlins a mà dreta.
Bonica font boscana, amb aigua ben fresca, tal com podem llegir en
un bonic vers gravat en un cartell de fusta, signat per S.B.B. el 2012.
Queda entre el camí i el torrent, amb unes escales de fusta que ens hi
atansen amb facilitat. Es tracta d'una petita construcció isolada en
forma de caseta amb teuladeta a dues vessants. Està construïda en obra
vista i pedra, és de planta quadrada i fa només mig metre de base per
un metre d'alçada. Davant seu arrenquen dues fileres enfrontades de
pedres que formen un rec obert per on desguassa l'aigua. El seu frontal
queda un xic endarrerit i és on se situa la sortida de l'aigua que
brolla generosament per un broc de ferro galvanitzat i cau a una llosa
de pedra on reposar les garrafes mentre s'omplen. A la llosa li han
practicat un forat allargat per on cau l'aigua quan no hi ha garrafa
que ho impedeix i desguassa al torrent a través del rec obert.
L'aigua d'aquesta font és considerada molt bona de gust i és
habitual trobar gent omplint-ne garrafes. Durant la nostra visita vam
podem xerrar una estona amb un veí d'Amer que estava aplegant aigua i
ens ho va confirmar: "Aquesta és l'aigua més bona de tota la contrada,
jo la bec de sempre". Per cert que gràcies a aquest amable veí vam
poder localitzar una de les fonts més curioses de la zona i que queda a
prop d'aquí, la font Pudosa del Colomer.
Fem mitja volta i tornem a la cruïlla de camins que tenim una
setantena de metres més avall. Un cop aquí rebutgem el camí que surt
d'enfront i ens tornaria per on hem vingut, nosaltres ens desviem a
l'esquerra per un camí cimentat cap a l'església de Sant Marçal del
Colomer que ens queda a només 200 metres més amunt.
Situada al petit veïnat del Colomer, una mica més amunt de la Font
Picant, era dependent de Santa Maria d'Amer. Tot i que el seu origen és
romànic, a causa dels terratrèmols del segle XV va haver de ser
reconstruïda. L'obra que ara podem contemplar és en gran part el fruit
d'aquella reforma i de la que es dugué a terme de nou al segle XVII,
però l'estructura de la nau i part de l'aparell són de la construcció
romànica, que es pot recular al segle X o començament del XI.
Deixem l'església a la dreta, de seguida s'acaba l'asfalt i comença
una pista ascendent de terra en no gaire bon estat que seguim. Al cap
d'uns 180 metres comencem a descriure una corba a l'esquerra. En aquest
punt cal abandonar la pista principal i trencar a la dreta per un camí
carreter de lleugera baixada que marxa en sentit nord al començament,
no confondre amb un corriol estret que surt de més a l'esquerra i es
fica dins el bosc. El camí aviat fa un tomb a l'esquerra i s'adreça a
l'oest. Només uns 60 metres després ja veurem una petita bassa a
l'esquerra del camí, és la curiosa font Pudosa del Colomer.
La font Pudosa del Colomer és una petita bassa allargada on es pot
percebre el mormoleig que fan les bombolles de diòxid de carboni (CO2)
i radó en trencar-se a la superfície.
La geologia d'Amer és complexa, és un dels llocs de Catalunya amb
més possibilitats de tenir un terratrèmol, doncs el creua una falla
encara activa que va produir els grans moviments sísmics de l'any 1427.
Mostra d'aquesta activitat i que desprèn curiositat és la font Pudosa
del Colomer, que emet gasos de dins la terra.
Desfem els 800 metres que ens separen del camí del Carrilet. Ara
estem a la cruïlla, a la dreta ens queda el camí per on hem vingut al
començament, a l'esquerra la continuació de la Ruta del Carrilet i
enfront la planta embotelladora de l'aigua Fonter i també la font
homònima, la nostra següent fita. Així doncs rebutgem els camins de
terra que surten a dreta i esquerra i continuem recte en direcció
sud-est per un vial cimentat que fa baixada. Una mica més de 175 metres
després som en una bifurcació de camins; el camí que surt davant nostre
és el que prendrem d'aquí una estona però ara hem d'envoltar en sentit
anti-horari les instal·lacions de la fàbrica per conèixer la font
Picant, que es troba uns 150 metres més al nord de les oficines. Us
recordo que esteu dins d'una propietat privada i a més és una empresa
d'alimentació, sigueu curosos i respectuosos amb les normes.
La font es troba dins uns jardins romàntics concebuts durant la
segona dècada del segle passat. Es tracta d'una gran construcció feta
tota ella amb carreus de pedra ben escairats. Queda enclotada uns cinc
metres per sota del nivell de l'esplanada arbrada, a recer d'un mur
principal on es troba el brollador, de dos altres murs contraposats que
arrenquen en angle recte del principal i d'un conjunt d'escales que hi
donen accés. Els tres murs sobresurten per damunt de l'esplanada,
envoltant la font i protegint-la de la gran alçada.
Presideix la font una gran placa de pedra, d'uns 2,5 per 2,5
metres, amb el nom de la font esculpit, així com la figura d'una dona
omplint una gerra d'aigua envoltada de tres ocells. A baix hi ha la
sortida de l'aigua mitjançant un gruixut broc d'acer inoxidable tallat
a l'esbiaix i a sota un desguàs arran del sòl que està enllosat. Damunt
el brollador tenim un banc que serveix també de lleixa per deixar-hi
les garrafes.
Possiblement una de les fonts més conegudes de la contrada. Es
caracteritza per la seva mineralització dèbil i baixos continguts amb
sodi, que fa que tingui un regust picant. Les aigües minero-medicinals
carbòniques d'Amer van ser conegudes a partir de l'any 1884. La Font
Picant va ser declarada d'utilitat pública l'any 1903 i va esdevenir un
lloc de pelegrinatge que va culminar amb el projecte d'una
colònia-jardí i la construcció d'un hotel cap a la fi dels anys vint.
Tot plegat se'n va anar en orris després de la Guerra Civil. Es va
mantenir, tanmateix, la planta embotelladora d'aigua, de la coneguda
marca Fonter, que avui dia encara continua l'activitat.
En l'actualitat és un lloc força concorregut on sempre hi ha gent
recollint garrafes d'aigua, tant és així que l'Ajuntament d'Amer ha
posat un cartell damunt la font advertint que no és permès omplir més
de 10 litres d'aigua per persona i dia.
Després de visitar la font Picant sortirem del recinte, ara en
sentit horari, i anirem a trobar la bifurcació que hem deixat fa una
estona. Aquí defugim la pujada cimentada que per la dreta ens tornaria
al camí del carrilet i fem a l'esquerra en direcció a Amer per un camí
de terra que s'endinsa en el bosc, és l'anomenat Camí de la Font
Picant. Es tracta d'un camí planer que circula en direcció sud-est, en
paral·lel amb la Ruta del Carrilet que portem pocs metres per sobre i a
la dreta. De fet anem rebutjant algun caminet que hi mena, nosaltres
sempre pel més marcat. Durant el primer tram veurem a mà dreta del camí
un seguit de petites construccions que son pous, fonts i canalitzacions
d'aigua, totes elles derivades cap a la planta embotelladora de Fonter
per a ús industrial. A mida que avancem el bosc esdevé de ribera, molt
fresc i humit. Quan portem uns 675 metres per aquest camí, cal vigilar
a mà dreta, doncs trobarem la font d'en Fàbregues.
La font està adossada al marge de la muntanya, és feta de maons
vistos, de planta rectangular, d'uns tres metres d'amplada per uns
quatre de fons, aixoplugada sota una volta. A banda i banda arrenquen
dos murets de pedra que retenen les terres. En el mur del fons hi
trobem la porta metàl·lica que dóna accés a la mina. A la paret lateral
esquerra és on tenim la sortida de l'aigua a través d'un forat a la
paret, a sota una pica rectangular d'obra arrebossada recull l'aigua.
Al llarg de la paret dreta disposem d'un banc per seure, per sota del
qual surt l'aigua sobrant de la mina que va a parar a l'exterior.
Malauradament la font es troba en estat de deixadesa; bruta, plena de
pintades i no raja.
Continuem pel camí que dúiem, en un ambient molt ombrívol i humit,
sota un bosc amb plataners i arbres de ribera. Només un centenar de
metres més endavant som al costat d'una discreta font que ens queda a
mà dreta, al mateix marge. No conec el nom, l'he anomenat Font Petita
dels Capellans per la proximitat amb aquesta reconeguda font.
No conec el nom d'aquesta font. Vaig preguntar a uns veïns que
aplegaven aigua a la veïna font dels Capellans per si coneixien el seu
nom però res, tampoc he trobat cap referència a la xarxa. De moment
l'he anomenat Font Petita dels Capellans per la seva proximitat amb
aquesta reconeguda font. Es tracta d'una senzilla font, la seva aigua
brolla mitjançant un tub de plàstic encastat al marge cau directament
al camí.
Seguim. Uns 75 metres més enllà arribem a la font dels Capellans que
tenim a mà dreta.
Emblemàtica font, la seva aigua és molt apreciada pels veïns d'Amer
que sovint fan una escapada per aplegar-la. Queda arrambada al marge,
formada per un muret de pedra lligada de forma còncava on s'hi ubica el
brollador i dos bancs, també de pedra, que arrenquen a banda i banda
amb dos respatllers que alhora retenen les terres. L'aigua brolla per
un broc d'acer inoxidable i cau a un enreixat de ferro per on desguassa
per sota del camí al riu Brugent que resta a pocs metres.
Continuem pel camí marcat, acompanyats a l'esquerra pel riu Brugent.
Al cap d'uns 400 metres anem a parar a una pista forestal més ampla que
ens talla i que fem a l'esquerra, mantenint la direcció sud-est. Passem
pel costat d'un magatzem de fusta abandonat. 125 metres més endavant
som en una bifurcació que fem a la dreta, de seguida el camí fa un tomb
a l'esquerra. Passem entre camps agrícoles, podem veure amb claredat en
direcció est l'ermita de Santa Brígida, situada al límit d'un
penya-segat. 400 metres després trepitgem asfalt, som al carrer Josep
Mª Folch i Torres, molt a prop de l'escola Gaspart de Queralt. Quan
arribem a l'avinguda del Far girem a l'esquerra fins trobar l'avinguda
Gaudí que ens conduirà directament al monestir de Santa Maria.
Monestir benedictí consagrat l'any 949 i que durant els segles
següents, fins al segle XIV, va gaudir de gran prosperitat. Els
terratrèmols de 1427 i 1428 el van deixar molt malmès, s'esfondraren
les voltes i el claustre i moltes dependències monàstiques van quedar
destruïdes. L'edifici presenta actualment un aspecte ben diferent al
que degué tenir originalment, a causa de les diverses reformes. És un
temple de tipus basilical, que està capçat amb un absis central i dues
absidioles. Al segle XII s'hi va afegir un cos lateral paral·lel,
capçat també amb un absis semicircular que, com els anteriors, presenta
decoració de tipus llombard. Després de la destrucció del segle XV es
va iniciar un període de reformes successives, especialment als segles
XVI i XVII. Es van refer les naus, que s'allargaren, es van substituir
els pilars de separació de les naus per conjunts de quatre columnes, i
es va sobrealçar l'absis central, generant unes galeries damunt les
naus laterals. El claustre no es va reconstruir. Al seu lloc es va
bastir, al segle XVIII, la capella dels Dolors. Cap a la fi del segle
XVI s'havia construït la capella del Roser.
Amb l'esclaustració, al segle XIX, va passar a mans particulars i
l'església va seguir funcionant com a parroquial. L'any 1900 es va
remodelar el campanar, obra de Francesc Salvat. Durant la Guerra Civil
es va fer servir com a garatge i es va malmetre la portada.
Cal destacar-ne la capçalera de Santa Maria, restaurada
modernament, és la part que conserva de forma més íntegra l'aspecte
original del temple romànic. Inicialment tenia un absis central
flanquejat per dues absidioles. Posteriorment s'hi va afegir un altre
absis, amb un tipus de carreuat més gran i regular. Tots quatre
presenten arcuacions i lesenes de tipus llombard.
Travessem el bonic carreró cobert que ens porta al carrer Narcís
Junquera.
Aquest carrer ens aboca a la plaça de la Vila, on hem començat la
caminada i que donem per ben finalitzada.
Inici i final de la Ruta d eles Fonts d'Amer.