Itinerari:
Comencem la caminada al costat del pal informatiu, el qual ens
recorda que estem damunt del salt Candeler i que anem en la bona
direcció per visitar el Molí de Brotons, el nostre primer objectiu.
Seguim la pista en direcció sud-oest, resseguint el curs de la riera
de Castellnou que ens acompanya a sota a l'esquerra. Trobarem marques
vermelles i blanques corresponents al GR-3 que passa per aquí.
El GR 3, Sender Central de Catalunya, té un recorregut circular de
més de 800 quilòmetres, amb un desnivell positiu acumulat d'uns 26.000
metres. Comença i acaba a Lleida, transcorre per la Catalunya interior,
passant per múltiples poblacions i paisatges de gran interès, enllaçant
la Plana de Lleida amb la Plana de Vic a través dels boscos del
Berguedà, el Bages i el Solsonès. El traçat porta a passar, entre
altres, per les poblacions de Lleida, Balaguer, Àger, Pont de Suert,
Sort, La Seu d'Urgell, Alp, Castellar de n'Hug, Campdevànol, Sant Joan
de les Abadesses, Sant Quirze de Besora, Moià, Navarcles, Manresa,
Cardona, Solsona, Ponts, Agramunt, Tàrrega, Vallbona de les Monges o
Les Borges Blanques, fent una completa volta per la Catalunya Central.
En l'actualitat (2022) hi ha 10 etapes (de la 8 a la 16 i la 18) que no
estan recollides en la web de la FFEC, tot i que ja han estat definides
a nivell de proposta molt avançada, pràcticament definitiva.
Al cap de 900 metres passem per una zona oberta, despoblada d'arbres.
300 metres després defugim un camí que se'n va per l'esquerra
(tornarem per aquí), al mateix temps que ens encarem clarament al sud.
250 metres més enllà trobem un trencall a mà esquerra de la pista
principal.
També un pal informatiu al marge esquerre.
Aquí abandonem la pista principal i també el GR que
segueix recte cap a Monistrol de Calders, nosaltres prenem un camí
carreter que surt per l'esquerra. Després d'un centenar de metres per
dins el bosc, travessem entre dos camps de conreu, al cap de 250 metres
el camí gira envers l'esquerra, endinsant-se altre cop en el bosc.
Passat 150 metres se'ns obra a mà dreta un fantàstic mirador natural (41.7814,2.0768)Clica per veure'n
la ubicació. des d'on podem albirar l'església de Sant
Pere de Marfà damunt del penya-segat.
Poc més enllà, en un revolt d'esquerres, prenem una drecera a la
dreta en baixada que ens aboca a un altre camí transversal que fem a la
dreta (a la tornada prendrem el brancal que ara surt per l'esquerra).
El camí davalla lleugerament fent una giragonsa. Davant nostre se'ns
apareix la cinglera que arrecera el santuari de la Mare de Déu de la
Tosca.
450 metres després de l'últim encreuament som en una corba de
dretes, just damunt del santuari de la Mare de Déu de la Tosca que ens
queda a sota. Deixem la capella a la dreta i engeguem per un camí que
arrenca per l'esquerra, assenyalat amb una muntanyeta de pedres
amuntegades. El camí és planer i remunta el curs de la riera de Marfà
que portem a la dreta.
175 metres després arribem a un espai obert on a mà dreta tenim la
riera en un punt on la llera és de pedra i és per on la travessarem
d'aquí a una estona, a l'esquerra ens queda una gran paret rocallosa.
Ara seguim el caminet que per l'esquerra passa a frec de la paret
rocallosa i en una cinquantena de metres ens aboca a peus de l'estany
que forma la riera, un excel·lent mirador del salt de la Tosca i del
molí de Brotons (41.7818,2.0784)Clica per veure'n
la ubicació. . És un dels paratges més esplèndids i
misteriosos d'aquesta meravellosa subcomarca natural.
Més interessant no pot ser la contrada i l'estampa força impactant,
amb el molí i el salt d'aigua, és utilitzada en diversos catàlegs,
fullets o llibres que parlen del Moianès.
Vistos el salt de la Tosca i el molí de Brotons des d'aquesta
perspectiva, reculem cinquanta metres i travessem la riera a gual per
un tram on el llit és de pedra. Quan la riera va crescuda, és quan es
pot fruir millor del salt però malauradament, llavors és quan no es pot
creuar-la i arribar a dins del molí per observar-lo des de l'interior,
cosa que avui pretenem fer
A mitja riera podem veure el salt de la Tosca a la llunyania. Al
llit mateix de la riera hi ha diversos forats a terra que indiquen on
anava encastada una antiga resclosa.
Un cop a l'altra banda de la riera, enlairada un parell de metres al
marge, trobarem la vergonyosa font del Molí de Brotons.
La font presenta una petita paret d'obra amorterada adossada al
marge. De la part baixa surt un petit broc de ferro per on raja l'aigua
en episodis humits. Aquest broc està envoltat de formació tosca coberta
de molsa. No hi ha pica ni bassal, quan la font raja, l'aigua s'escola
marge avall fins a desguassar a la riera.
Deixem la font a la dreta i seguim pel caminet que marxa en sentit
nord, vorejant la riera per la seva riba esquerra. Passem per sota una
gran balma que és l'avantsala de l'entrada al molí de Brotons.
Just abans d'arribar al molí se'ns brinda una bona perspectiva del
salt de
la Tosca.
El Molí de Brotons està encastat dins d'una gran
balma que
s'origina al marge esquerre de la riera de Marfà i just al costat del
Salt de la Tosca.
Aquesta balma troglodítica conté les restes d'un important molí
fariner al seu interior. Està documentat des de 1608 i va estar en
funcionament fins a mitjan segle XIX. L'any 1863, una sobtada avinguda
de l'aigua de la riera va inundar el molí i es van ofegar les vuit
persones que formaven la família del moliner. A partir d'aleshores ha
romàs abandonat.
Algun element del molí ha estat arranjat i es poden veure restes de
dos antigues moles, l'obrador, diverses finestres, murs i el bonic
carcabà.
Tot i no haver-ho vist nosaltres, doncs no hem pujat més amunt del
molí, sí hem recopilat informació referent a com es nodria d'aigua: "El
molí agafava l'aigua un centenar de metres més amunt d'on es troba el
salt. Al sòl del riu es veuen els ancoratges de diverses preses, uns
rectangulars, els altres rodons i finalment una regata excavada a la
pedra. També hi ha un canal tallat a la roca que duia l'aigua fins a
l'inici de la conducció que mena al molí. En aquest punt hi ha la bassa
i, una mica més al nord, uns antics horts que segurament es regaven amb
altres preses de les quals es conserven els ancoratges rodons una mica
més amunt. En arribar a frec de cingle, el canal troba un pou excavat a
barrinades a la roca mare, que conduïa l'aigua fins al carcabà. Té un
tall arrodonit i, tot i que està parcialment cobert de sediments,
actualment té una profunditat de 5 metres. Continuant el canal,
s'observa un sobreeixidor tallat a la roca (que feia saltar l'aigua
just per sobre de l'edifici on hi ha el molí). Al costat del canal
s'evidencien sis ancoratges de presa de forma rectangulars".
Un cop hem donat complida visita a aquest esplèndid paratge,
travessem de nou la riera.
Ja a l'altra banda reculem els prop de 150 metres que ens separen de
la cruïlla on hi ha la muntanyeta de pedres amuntegades. Un cop aquí
rebutgem el brancal de la dreta que és per on hem vingut abans i seguim
recte. De seguida passem a frec del santuari de la Mare de Déu de la
Tosca (41.7796,2.0768)Clica per veure'n
la ubicació. .
Situada als peus de la riera de la Golarda o de Marfà,
al costat del Molí de Marfà, en un paratge conegut com la Tosca. Podria
ser que es tractés de la mateixa església coneguda com Santa Maria de
les Illes, que en la documentació del segle XI es delimita prop de la
mateixa riera. L'edifici actual, però, va ser construït l'any 1639 i
ampliat al mateix segle (1668 i 1673). Va ser remodelat de nou l'any
1914, quan s'inaugurà el nou altar i el cambril. Consta d'una nau
rectangular, coberta amb volta de canó, i capçada amb un absis
semicircular. Un mur separa la capçalera de la resta de la nau i unes
escales permeten l'accés al cambril. El presbiteri està delimitat per
una reixa.
Tantes referències a la pedra tosca no és casual: Salt de la Tosca,
Mare de Déu de la Tosca i encara ens falta la font de la Tosca que ben
aviat coneixerem.
Enfront de la Mare de Déu de la Tosca, a l'altre cantó del riu, hi
ha una cinglera de roca calcària del Bartonià, ben visible. Les
calcàries tenen a la seva base unes margues impermeables, de manera que
l'aigua subterrània ha de brollar a l'entorn del contacte entre ambdós
materials. Així, en un tram d'uns 100 metres de llarg, paral·lel a la
riera, trobem diferents fonts i aiguaneixos, com també diferents
afloraments de roca tosca.
Sempre que trobem a la muntanya roca tosca, podem afirmar que per
allà brolla aigua o que ha brollat en temps passats. La roca tosca deu
el seu origen a l'existència d'aiguaneixos. L'indret, doncs, és ric en
aigua.
L'aigua subterrània que circula a través de roques calcàries se
satura de carbonats, i quan brolla a l'exterior es troba amb una
atmosfera que té una concentració de diòxid de carboni (CO2) molt
inferior a la que porta la mateixa aigua. Per una raó d'equilibri
químic, part del diòxid de carboni que porta l'aigua passa a
l'atmosfera, la qual cosa provoca la precipitació de carbonat càlcic.
La precipitació es fa a la surgència mateix o al seu entorn, i va
cobrint, el terra, com també els branquillons o les fulles que s'hi
troben. Per aquest motiu, la roca tosca és una roca porosa en la qual
sovint podem reconèixer formes vegetals petrificades.
La roca tosca pot assolir un volum considerable, prestant-se també
a formar cingleres. I d'aquesta es poden desprendre grans blocs, com el
que hi ha enfront de la Mare de Déu de la Tosca, on es troba la cova i
la font. El bloc és conegut amb el nom de roc de la Tosca o,
senzillament, la Tosca. Per això, la capella de la Mare de Déu es diu
de la Tosca.
Deixem la capella a la dreta i continuem per l'ample vial en
lleugera baixada. Un centenar de metres després som al costat de la
llera dreta de la riera de Marfà.
Si caminem una seixantena de metres podrem veure de prop el
malaguanyat molí de Marfà (41.7805,2.0754)Clica per veure'n
la ubicació. .
Situat a la riba dreta de la riera de la Golarda o de
Marfà, ben a prop del santuari de la Mare de Déu de la Tosca i no gaire
lluny del molí de Brotons. Es troba actualment en un estat ruïnós. En
una llinda hi ha inscrita la data de 1820. Va ser afectat per la brutal
avinguda d'aigua de l'any 1863, igual que va inundar el veí molí de
Brotons. Els moliners de Marfà van salvar la vida pujant dalt de les
teulades. Encara funcionava i estava habitat a començament del segle XX.
Tornem uns metres enrere per travessar la riera, ho hem de fer a
gual, donat que molts dels pilons habilitats a modus de passera han
desaparegut. Com que avui no baixa gaire plena no tenim problemes i la
creuem amb total facilitat. Un cop a l'altra banda, el primer que veiem
és la font de Marfà, adossada al marge.
Font encaixada a la llera esquerra de la riera de Marfà.
En aquest punt, 5 brocs de ferro (ara son 4, doncs el cinquè ha
desaparegut) encastats al marge encaminen l'aigua cap a sengles piques
quadrades obrades amb maó i pedra.
La font de Marfà és l'aiguaneix més occidental d'aquesta zona. Fins
no fa gaire, la font estava molt perduda, difícil de veure sense
conèixer la seva ubicació exacta i amb un raig escanyolit. Avui no és
que estigui massa cuidada, ha perdut un dels brocs i està començant ha
envair-la la vegetació.
Que lluny queden els dies on s'anava a fer fontades!! En altre
temps hi havia una taula amb bancs de pedra per a seure moltes
persones, fins i tot, llavors hi havia una llarga passarel·la per a
creuar el riu (molt ample aquí) a l'alçada de les fonts, de la que
només queden alguns blocs de formigó espaiats. La gent hi anava a
berenar per ser un lloc agradable al costat del riu, amb aigua i ombra.
Res queda de tot això. Costa de creure que una font tan coneguda i en
altre temps tan visitada arribés a ser ignorada fins i tot pels mapes
excursionistes.
Entre aquesta font i la de la font de la Tosca hi ha diferents
aiguaneixos per on l'aigua brolla de manera dispersa, això en episodis
humits, no pas avui. Es reconeixen pel fangueig que trobem en el
terreny.
Després prendrem el camí que surt a la dreta de la font per anar a
Marfà, però primer seguim el brancal que arrenca per l'esquerra en
direcció sud-est i lleugera pujada. Cal anar en compte, doncs un
centenar de metres més amunt trobarem a mà esquerra un corriol
d'acusada pendent que baixa a buscar la riera i és on es troba la font
de la Tosca.
Emplaçada per damunt de la riba esquerra de la riera de
Marfà.
És l'aiguaneix més oriental de la zona, una font molt arrecerada
situada en un lloc encisador.
La font raja directament de la roca a l'interior de la cova a la
qual dóna nom.
A la part central de la cova es troba la font. Feréstega,
generalment abundosa encara que el cabal pot minvar considerablement en
l'estiueig o en episodis de sequera, com l'actual (desembre 2022).
L'aigua brolla directament de la roca, sense broc. Curiosament, la
natura ens mostra a la font una de les seves obres: En les últimes
dècades l'aigua de la font ha anat construint una pica natural de pedra
calcària a manera de tub, on penetra l'aigua per a sortir per la part
de baix.
Després de passar a través d'una concreció de pedra calcària que
ella mateixa ha creat, continua pel terra de la cova formant uns
meandres fins a sortir a l'exterior. I ho fa no per una de les dues
boques, sinó per l'espai baix de sostre que queda entre la roca i el
terra, desaiguant directament al toll que aquí forma la riera de Marfà.
En èpoques de pluges, s'hi poden formar d'altres rierols, ja que hi ha
diversos aiguaneixos temporals entorn de la boca.
Igual que la font de Marfà, aquesta font era molt freqüentada
moltes dècades enrere. Encara es conserva un tram d'un mur de pedra
baix, però les fotos antigues ens mostren que encara n'hi havien més,
avui desapareguts. Entre aquestes fotos destaquen les postals de Lucien
Roisin, que el 1913, a l'edat de 29 anys, visità la vall de Marfà amb
la seva càmera per a immortalitzar indrets tan característics com
aquesta cova i font o com el molí de Brotons, no gaire lluny d'aquí. El
fotògraf francès Lucien Roisin (1884-1943) és conegut per la seva
important obra fotogràfica, traduïda en nombroses postals d'arreu
d'Espanya, però particularment de Catalunya en tenir la seva residència
a Barcelona. Les fotografies de la vall de Marfà varen ser de les
primeres que va fer al cap de poc d'establir-se a Barcelona.
Costa de creure que un lloc amb tant encant com aquest hagi passat
desapercebut al llarg de les últimes dècades, però per a alguns això té
una explicació. A la dècada de 1950 es va fer córrer la veu que la font
havia desaparegut com a conseqüència d'una riuada. Diuen les males
llengües que això va ser una exageració intencionada per tal que la
gent no hi anés (ves a saber el motiu del perquè) de la mateixa manera
que també varen derruir la taula de pedra de la font de Marfà. Sigui
com sigui, la gent hi va deixar d'anar i els camins fressats que
menaven a la cova i a la font de la Tosca varen ser envaïts per la
vegetació.
Malgrat que la font va tenir un passat més esplendorós, continua
essent un lloc amb encant, humit i ombrívol, havent estat colonitzat
per la falzia, coneguda també per falzilla o capil·lera, que és una
falguera que creix allà on hi ha aigua i humitat i que amb el seu color
verd confereix gran bellesa cromàtica a l'indret.
La cova de la Tosca és l'espai que s'ha format entre la roca de la
Tosca i el cingle sobre el qual recolza per la seva part superior.
D'aquesta manera, es pot entrar a l'espai per un cantó i sortir per
l'altre. Pel cantó oposat al cingle, la roca de la Tosca està en
contacte directe amb l'aigua de la riera, que aquí forma un toll
bastant gran i profund. De fet, en el decurs de grans riuades l'aigua
pot inundar tota la cova.
La boca principal de la cova, la occidental, té uns 8 metres
d'amplada i presenta una forma més o menys triangular. La boca oriental
és notablement més petita i cal ajupir-se per a passar per ella. Entorn
de l'entrada principal encara es conserven uns trams de mur de pedra
baixos, però en altre temps hi havia d'altres murs, segons es desprèn
de l'observació de fotos antigues. Desconeixem la finalitat d'aquests
murs (per a fer bancs de pedra?, per a fer un tancat?).
Ara, el terra de la cova és un fangueig i la vegetació arriba
ufanosa fins a la mateixa boca, donant un aspecte una mica descuidat.
Quan era molt visitada, temps enrere, la cova semblava cuidada i ben
segur que seria més acollidora. Eren els seus bon temps, quan la gent
de la contrada venia a la cova i a la font a berenar i a gaudir d'un
entorn que, malgrat tot, no ha perdut el seu encant.
Pugem de nou al camí principal, l'agafem a l'inrevés de com hem
vingut, en lleugera baixada i en no res tornem a ser al costat de la
font de Marfà, la qual deixem a l'esquerra i continuem per l'ample camí
que marxa per dins el bosc, en sentit nord-oest al començament i
lleugera pujada. Al cap de 200 metres el camí fa una gran marrada
esquerra-dreta-esquerra per quedar encarats al sud-oest. Ens apropem al
mas de Marfà que ja albirem entre els arbres, igual que l'església de
Sant Pere de Marfà.
Mig quilòmetre més enllà anem a parar a un camí transversal que ens
talla i que fem a la dreta. De seguida rebutgem un vial descendent que
surt per la dreta i tot just 150 metres més amunt som davant del mas de
Marfà (41.7793,2.0689)Clica per veure'n
la ubicació. .
Marfà, antiga parròquia, és un enclavament de Castellcir,
força separat del nucli urbà. En aquest indret hi havia hagut el
castell de Marfà (castrum Marphani), documentat des de l'any 939. Ara
hi ha una masia, de dimensions notables, amb galeries de grans arcades,
propera a l'església de Sant Pere de Marfà.
Aquest mas ha tingut gran rellevància al llarg de la història. Va
ser quarter d'Antoni Desvalls, marquès de Poal, en la seva lluita
contra els borbònics, l'any 1714. Al segle XIX, durant la Guerra del
Francès i les carlinades, va ser refugi dels habitants de Moià en
moments de perill. Justament en una escomesa carlina va morir Isidre
Marfà, l'hereu del mas. Després va passar als Rocafort i als Torrents.
Ha estat una decepció trobar barrat l'accés a la masia. La ressenya
que tenia apuntava que es podia travessar la propietat per visitar
l'església de Sant Pere que queda al darrere de la masia, a escassos
cent metres. Malauradament no la podrem visitar. Tot i així, deixo un
petit resum de l'església.
L'església de Sant Pere de Marfà és situada dalt d'un esperó,
darrere la masia de Marfà. Té un origen molt antic, consta com a
església del castell de Marfà l'any 939, quan va passar a dependre de
Santa Maria de Moià. El 985 consta com a parròquia independent, ja sota
l'advocació de Sant Pere. L'edifici actual, de nau rectangular, és
fruit d'una reconstrucció del segle XVIII, amb alguns elements, com el
portal, aprofitats d'època anterior. Té un campanar de torre, amb
coberta piramidal, obert als quatre vents. Degué ser restaurada l'any
1856, data que apareix incisa al portal de la tanca.
Tornem per on hem vingut.
Reculem els 1,2 quilòmetres que ens separen de la font de Marfà,
travessem la riera.
Passem a frec del santuari de la Mare de Déu de la Tosca, deixem a
la dreta el caminet que ens ha dut al molí de Brotons i 450 metres
després arribem a una cruïlla de camins; aquí defugim el brancal de
l'esquerra que és per on hem vingut i continuem recte. El camí està
molt ben fresat, marxa clarament en direcció nord i en 450 metres ens
aboca a un espai obert on davant nostre trobem un corriol que baixa a
buscar la riera de Castellnou, on hi tenim el bonic Gorg Estret
(41.7849,2.0792)Clica per veure'n
la ubicació. .
El Gorg Estret és un bonic gorg situat a l'extrem de llevant de
l'enclavament de la Vall de Marfà, a la llera de la riera de Castellnou
poc abans que s'ajunti amb el torrent de la Fàbrega.
Tornem a l'espai obert i cerquem un corriol ascendent que surt per
la nostra dreta. El corriol circula per dins el bosc en lleugera pujada
i poc a poc es va adreçant al nord. Al cap de 300 metres mor en un camí
més ample que fem a l'esquerra i un centenar de metres després anem a
parar a la pista principal, el camí de Marfà a Moià, el qual prenem a
la dreta i ja no el deixem fins que siguem al salt Candeler (1,25 Km),
on donem per finalitzada aquesta interessant excursió.
Inici i final del recorregut d'avui.