La font Major s'aixeca dins el casc antic de Montblanc, al començament del carrer de la Font Major, en un dels punts més transitats i emblemàtics del nucli històric. Es troba enfront dels porxos de Cal Malet, una de les façanes porxades més característiques de la vila, i a pocs metres de la plaça Major, centre neuràlgic de la vida montblanquina.

La font és perfectament accessible des de qualsevol dels carrers que convergeixen a la plaça Major, i funciona com a porta d'entrada natural al sector oriental del recinte medieval. La seva presència, integrada en el teixit urbà i en el traçat tradicional dels carrers, la converteix en un punt de referència tant per als veïns com per als visitants que recorren el centre històric.

La font Major s'inscriu en una placeta enllosada i arbrada, un petit espai recollit dins el casc antic que queda a recer del frontal de la font i de les dues parets laterals de les cases veïnes. Aquest entorn protegit crea una atmosfera de calma enmig del teixit medieval, i funciona com a punt de pas natural entre la plaça Major i el carrer de la Font Major.

La font Major és una font monumental resolta amb carreus de pedra treballats, que li confereixen una presència sòlida i noble dins el teixit medieval de Montblanc. El cos principal presenta tres canelles alineades, d'on l'aigua raja cap a una llarga pica de pedra que recorre tota la base del frontal. Aquesta pica alimenta, al costat dret, un abeurador per al bestiar, adossat en angle recte a la font i integrat com a part funcional del conjunt.

El frontal culmina amb una estructura arquitectònica d'aire clàssic, que evoca els frontons tradicionals: línies marcades, volums equilibrats i una composició simètrica que reforça el caràcter monumental de la font. A la part superior, en posició central, destaca un gros escut borbònic de pedra, esculpit amb gran relleu i flanquejat per dos escuts laterals: a un costat, les quatre barres catalanes, i a l'altre, l'escut de la vila ducal. Aquest programa heràldic, d'una força visual notable, testimonia la importància institucional de Montblanc i el seu vincle històric amb la monarquia i amb la tradició catalana.

El conjunt, robust i elegant, combina funcionalitat i representació, i manté encara avui la dignitat pròpia de les fonts monumentals que articulaven la vida urbana en època moderna.

A principis del segle XVIII, Montblanc va patir un episodi de febres palúdiques que causà una elevada mortalitat. Com a mesura preventiva davant una possible repetició, les recentment instaurades autoritats borbòniques decidiren portar l'aigua de la font de la Pasquala fins a les immediacions de l'actual plaça Major, aleshores plaça del Mercadal. El punt triat fou el racó d'una casa enderrocada arran del mal estat en què l'havia deixat la guerra, just davant de les carnisseries públiques.

Les tasques de conducció de l'aigua s'iniciaren el juliol de 1728, però diversos obstacles tècnics i econòmics retardaren el projecte. No fou fins al 1779 que se'n pogué fer la subhasta pública, i encara calgué esperar fins al 1804 per a la inauguració de la font Principal, també coneguda com a font de la plaça Major.

L'abeurador original, de grans dimensions, es mantingué fins al 1928, any en què se'n reduí l'amplada per adaptar-lo a les necessitats del moment. Malgrat aquesta intervenció, la font conserva gairebé íntegra la seva fisonomia original, i continua essent una de les peces monumentals més representatives del nucli històric de Montblanc.

Recull de dades:
- Ajuntament de Montblanc. La xarxa històrica de fonts i abeuradors del municipi. Montblanc, 1998.
- Rovira, J. Les fonts monumentals de la Conca de Barberà. Grup de Recerca de la Conca, 2002.
- Arxiu Comarcal de la Conca de Barberà (ACCB). Fons municipal de Montblanc: documents sobre la conducció d'aigües (1728'1804).