La trobarem a uns 2,3 quilòmetres al nord-est en línia recta del nucli urbà de Gisclareny.

Des de Bagà agafem la carretera que surt en direcció nord-oest cap a Gisclareny. Després d'uns 2,2 quilòmetres abandonem la carretera i prenem una pista de terra en bon estat que surt per la dreta. 2,3 quilòmetres més enllà arribem a la casa de colònies de la Salle Natura que ens queda a l'esquerra, a la dreta tenim la font Nostra. Just a continuació travessem un pont que salva el riu del Pendís. Continuem per la pista, 150 metres després travessem un aparcament i 300 metres més endavant, a la sortida d'un revolt de dretes, deixem a l'esquerra una caseta d'obra que acull la font del Violí. Seguim sempre per la pista principal durant uns 1,3 quilòmetres més, fins que arribem a una petita esplanada que queda just abans de creuar el pont de pedra sobre el riu Bastareny. Aquí podem estacionar el vehicle. Veiem a l'esquerra un cartell que ens indica el camí a seguir fins la font de l'Adou.

Ja a peu, agafem el corriol que s'enfila en direcció oest pel vessant sud de la vall. Després d'avançar uns 40 metres ens podem desviar a la dreta per admirar el salt d'aigua del Bastareny. Reprenem el camí que va guanyant alçada, ara en direcció est, tot rodejant la muntanya. Al cap d'una cinquantena de metres el sender gira de nou cap a l'oest. Fem ara un tram de camí en lleuger descens i arribem de nou a la riba del Bastareny. Continuem en direcció sud per la vora del riu, que ens queda a la nostra dreta, i en no res arribem a la Dou del Bastareny, unes baranes de fusta ens protegeixen. En total han estat escassos 150 metres des del cotxe.

Ja a peu, agafem el corriol que s'enfila en direcció oest pel vessant sud de la vall. Després d'avançar uns 40 metres ens podem desviar a la dreta per admirar el salt d'aigua del Bastareny. Reprenem el camí que va guanyant alçada, ara en direcció est, tot rodejant la muntanya. Al cap d'una cinquantena de metres el sender gira de nou cap a l'oest. Fem ara un tram de camí en lleuger descens i arribem de nou a la riba del Bastareny.

Continuem en direcció sud per la vora del riu, que ens queda a la nostra dreta, i en no res arribem a la Dou del Bastareny, unes baranes de fusta ens protegeixen. En total han estat escassos 150 metres des del cotxe.

En èpoques humides l'aigua brolla per entre les roques de la muntanya en aquest preciós indret, un espai poc conegut que té un encant especial.

Aquest brollador ens regala una imatge espectacular que ens deixarà bocabadats, un indret verge en el què no ha intervingut la mà de l'home.

La font de l'Adou és el naixement natural del riu Bastareny, que desemboca al Llobregat uns quants kilòmetres aigües avall, a l'altura de Guardiola de Berguedà, després de recórrer la vall del Bastareny i travessar el poble de Bagà.

Del web DIBA, Mapes de Patrimoni Cultural he extret alguns comentaris referents a la Font de l'Adou de Bastareny:

'Format per les característiques geològiques d'un terreny càrstic que afavoreix l'aflorament en superfície de les surgències subterrànies. Aquest en seria el cas de les fonts naturals del Bastareny.

El sistema càrstic es desenvolupa seguint la disposició estructural de les capes calcàries de la serra, inclinades cap al sud i amb una potència d'entre 500 i 900 m de desnivell. El desnivell màxim que recorre l'aigua és de 1700. Es tracta d'un aqüífer que procedeix del mantell més profund del Cadí i que té com a surgència més elevada la denominada font Tordera amb un cabal permanent de 2 a 5 l/m2 i que els aigües tornen a infiltrar-se per sortir al punt més baix o bullidor de Sant Esteve. Altres surgències naturals són el salt del bullidor de la Llet i el bullidor de Sant Esteve.

Correspon amb un dels aqüífers més destacables del Pirineu juntament amb el del riu Garona a la vall d'Aran que conté una gran reserva d'aigua.

Des de el punt de vista geològic, la serra del Cadí té una gran importància històrica ja que dóna nom al mantell del Cadí, unitat descoberta en els anys 80 gràcies a les investigacions portades a terme per les companyies petrolieres que treballaven al Pirineu oriental. L'existència de l'encavalcament de Vallfogona (encavalcament basal de totes les unitats), ja es coneixia d'abans però no es considerava gaire important. El resultat de les anàlisis del subsòl amb geofísica i de les dades dels pous van permetre evidenciar l'existència d'aquesta unitat, anomenant-se mantell del Cadí, ja que els relleus més importants corresponien a aquesta serra. Altres aspectes històrics fan referència a la necessitat que s'ha tingut des de fa anys de protegir l'àrea de la serra del Cadí. Aquest objectiu ja figurava ja en les previsions de planificació regional que feu, al 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Es tornà a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963 (que preveia la possible existència de diversos espais naturals a la zona); el 1966 es promulgà la Llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí. Finalment, per la Llei 6/1982, del 6 de maig de la Generalitat de Catalunya, fou declarat el Paratge Natural d'interès Nacional del massís de Pedraforca. El Parc Natural del Cadí-Moixeró, amb una superfície de 41.342 hectàrees, és el parc natural més gran de Catalunya i forma part de tres comarques: l'Alt Urgell, el Berguedà i la Cerdanya.'