Mina de l'Estany


L'Estany (Moianès )
Coordenades GPS:41.8706,2.1153Clica per veure la ubicació.
Alçada:864 m
Accés:Lliure
Tipus:Natural
Estat:Ben conservada
Cabal:Abundant
Última visita:Març 2019


Trobarem la boca nord d'aquesta important mina als afores del nucli urbà pel nord, concretament sota el pont del Portarró.


Si sortim de l'Estany per la carretera C-59 en direcció nord, trobarem a mà dreta el carrer de la Serreta. El prenem i 40 metres més avall som davant del monument al Pontarró que ens queda a l'esquerra. Just sota el pont queda la mina, una rampa arranjada ens permet baixar-hi, però no pas entra-hi, doncs un cartell ens adverteix de no fer-ho per seguretat.


L'obra de la mina o séquia d'aigua de l'Estany, pròpiament mina de desguàs o dessecació, és una obra destacable d'enginyeria civil realitzada entre el 1734 i 1737.

Canalització soterrada construïda amb pendent per tal de facilitar el dessecament per gravetat de l'aigua acumulable als terrenys dels prats adjacents, en el seu extrem superior, i evitar-ne l'estanyament.

La galeria de la mina forma part d'un sistema més extens de drenatge de les aigües del prat de l'Estany consistent en una xarxa de séquies o canals artificials excavats al terreny que conflueixen en les boques d'entrada de la mina. El traçat soterrat de la galeria de la mina té una directriu força lineal, de sud-oest a nord-est, i actualment compta amb tres boques exteriors (superior, central i inferior), diversos pous de ventilació (cinc d'ells actualment encara són oberts, amb ventilació a l'exterior, i, com a mínim, cinc pous més són cegats abans d'assolir la superfície), així com un ramal en direcció oest, situat a uns 340 m de la boca inferior, d'una longitud aproximada d'uns 15 m que acaba sobtadament amb un enderroc. La boca superior, situada en l'extrem sud-oest, recull les aigües conduïdes pel rec del Mig, mentre que la boca central recull les aigües del rec de les Nogueres. La boca de sortida, en el seu extrem inferior, aboca les aigües a la riera de l'Estany o torrent de la Font d'en Sala, per sota d'un pont medieval, conegut amb el nom del Pontarró.

Des de l'edat mitjana hi ha documents que testimonien l'existència d'un sistema de recs, rases o canals a l'aire lliure. Però no és suficient per a dessecar la gran superfície. L'any 1554 l'abat de Cardona va promoure una intervenció d'enfortiment del rec de les Nogueres i del rec del Mig que consistia en enfondir-los i eixamplar-los. Aquesta obra fou dirigida pel mestre d'obres Joan de Borda. Però tampoc va aconseguir la dessecació total de l'estany. En canvi, la construcció iniciada l'any 1734 i finalitzada el 1737 sí que va ser un èxit. En aquells moments (i des de finals del segle XVI), el Monestir de l'Estany i el seu terme pertanyia a un nou senyor: les Cinc Dignitats Reials, cinc canonges de les seus de Barcelona, Vic i Girona que actuaven com a cosenyors o cobarons. Ells són els promotors de l'obra i els mestres d'obres van ser Josep Pasqual i Marià Terricabres (1734-35) i per Josep Morató i Marià Terricabres (1735-37). Suposava la millora d'una d'anterior amb la finalitat de dessecar l'estany d'aigua natural que hi havia en el gran prat adjacent, d'aquí el nom del poble, per tal d'evitar les epidèmies que sovintejaven i les malalties contagioses que l'aigua estancada originava entre la població i alhora aconseguir més terres de conreu. En relació a les seves característiques, la mina té més de 600 metres de llargada, 400 dels quals soterrats; tres boques d'accés; 10 pous de ventilació i una alçada màxima de 2,20 metres.

L'antic estany que dóna nom al poble fou dessecat per ordre de l'abat Carles de Cardona durant el segle XVI, mitjançant la construcció d'una mina que encara es conserva. Aquest estany era un dipòsit natural d'aigua i beneficiava la caça i l'agricultura en el seu entorn, però per altra banda, era un focus de mosquits i d'infeccions de febre o paludisme, que, segons moltes referències històriques, era el mal endèmic de L'Estany. Això motivà a l'últim abat de L'Estany a fer construir la mina el 1554. En el 1735 es va allargà. Té més de tres-cents metres d'extensió i forma un pas subterrani d' aproximadament 1,10 metros d'amplada i 2,40 metres d'alçada, cobert de grans lloses, que treu l'aigua del centre de la vall en el lloc anomenat del Pontarró, on era aprofitada per fer funcionar l'antic  molí de l'Estany o molí del Grau.
A la boca nord encara es conserva el Pedro de Pontarró, un monument recordatori erigit per Guillem de Rocafort el 1668, en agraïment per no haver pres mal al caure fins baix del Pontarró una nit que tornava de Barcelona. S'hi representa un calvari en alt relleu, amb les Tres Maries i la ciutat de Jerusalem al fons.