La font de Dalt és situada als afores orientals del nucli urbà de Sarral, just a tocar dels antics rentadors de la Vila i al començament del camí de l'Ermita, també conegut com a camí de la Verònica per les catorze estacions del viacrucis que acompanyen aquesta drecera costeruda cap als Sants Metges.

Si se surt de Sarral en direcció a l'ermita dels Sants Metges, un cop travessat el riu Vallverd, la font apareix a mà esquerra del camí, perfectament accessible i integrada en aquest antic itinerari devocional.

És també un dels espais més concorreguts pels sarralencs: l'àrea de lleure adjacent i la remor del riu Vallverd 'o riu de la Vila', ben perceptible en època de pluges, donen la benvinguda als nombrosos caminaires que cada dia emprenen la pujada cap a l'ermita. Des d'aquest indret emblemàtic surten les rutes de la Vallcervera, de l'Anguera, de les Coves, del Cogulló i de les Pedanies, fet que reforça el seu paper com a punt de partida natural del conjunt de camins tradicionals de Sarral.

La font queda integrada en el muret de pedra amorterada que delimita el camí i el marge, i que alhora fa de mur de contenció de les terres del vessant. El cos de la font és una petita construcció d'obra arrebossada i pintada de beige, d'uns metre i mig d'alçada per poc més d'un metre d'amplada, flanquejada per dues pilastres llises que emmarquen el frontal.

El frontal, resolt amb maons vistos, queda lleugerament endarrerit respecte del pla de les pilastres. A la part baixa, l'aigua brolla per un gruixut broc de ferro i cau en un primer bassal rectangular arran de terra, abans d'omplir un abeurador allargat situat a un nivell inferior, que recull el cabal i el condueix cap al desguàs.

Al capdamunt del frontal es conserva, dins un marc ovalat, l'escut de la vila de Sarral, amb les quatre barres catalanes. Es tracta d'un blassonament singular dins la comarca, ja que Sarral comparteix l'emblema amb el Principat de Catalunya. Tot i haver estat infeudada en alguns períodes, la vila fou reial, i l'any 1383 el rei Joan I el Caçador li concedí el privilegi d'emprar l'escut català com a propi.

A tocar de la font hi ha un pedrís per seure, i just a l'altra banda del camí s'obre una àmplia esplanada amb taules i bancs, sota la qual es conserven els antics rentadors, que completen l'ambient tradicional d'aquest indret tan estimat pels sarralencs.

La font de Dalt ha estat, des de fa generacions, un indret carregat de sentiment i memòria per als sarralencs. El metge i poeta local Adolf Andreu en deixà un testimoni delicat i ple de melangia, on la font esdevé punt de partida, fita devocional i espai d'intimitat. En parlar-ne, escrivia:

"Prop del camí, a baix del pendent,
tant si hi ha secada com si hi ha blanor,
a cops rajant, altres cops no,
a voltes poc, a voltes gens,

pas obligat, punt de partida
de processons, de caçadors,
de caminants passejadors...
la Font de Dalt marca una fita:

una època sentimental,
tota una història d'un regnat
i melangia d'un passat
lligada al poble de Sarral.

Font cristal·lina i encisera.
Ni de matí ni cap al tard
no hi vagis mai a buscar aigua
si tens el cor enamorat,

que el cantiret que va a la font
pot escapar-te de la mà
i tot jugant, rient rient,
si et cau a terra es pot trencar."