La font del Desmai és una font de plana envoltada de camps de conreu, d'accés fàcil. És ben a prop del terme municipal de Vic, a pocs metres de l'antiga masia de la Torre de Morgadès i no gaire lluny de la de Can Tona. És ben visible des de l'antic camí ral i, avui en dia, també ho és des de l'Eix Transversal.

Es localitza a uns 1,7 quilòmetres a l'oest en línia recta del nucli urbà de Folgueroles, a l'altra banda de l'Eix Transversal.

Si anem de Vic a Folgueroles per la carretera N-141d, quan arribem a la primera rotonda prenem la tercera sortida que marxa en direcció nord. Al cap de 200 metres cal girar a l'esquerra per l'Antic Camí de Vic en direcció oest. 1,1 quilòmetres després travessem l'Eix Transversal per un pont, a la sortida del qual anem a parar a una pista forestal de terra que ens talla i que fem a la dreta. De seguida som en un encreuament; tombem a l'esquerra i als pocs metres passem a frec de l'antiga masia de la Torre de Morgadés que deixem a l'esquerra. Tant sols 175 metres més endavant trobarem a mà esquerra un pedró en homenatge al poeta Jacint Verdaguer i al mig del camp de l'esquerra veurem un clap d'arbres envoltat de conreus, entremig d'ells hi ha la font. Podem estacionar el vehicle en un racó que no faci nosa i seguir a peu.

Una mica més enllà del pedró surt un caminet que es fica en el camp que tenim a l'esquerra i que l'anem vorejant en sentit sud durant 150 metres, fins que siguem sota el cables de la llum. Un cop aquí continuem per un corriol que surt per l'esquerra, entre els dos camps. 200 metres més enllà som a la font.

El broc es troba sota el nivell del terra, emmarcat dins una edificació tipus capella on s'arriba davallant uns quants esglaons. A la part de llevant, a frec de la font hi ha un aljub força profund, revestit de pedra i cobert amb dues lloses, que recull l'aigua. A un nivell determinat el dipòsit es buida i l'aigua surt pel broc de la font. Actualment són ben poques les vegades que s'omple el dipòsit tot i que l'aigua es veu lliscar per sobre les lloses del peu de la font. L'aigua que surt pel broc, quan ho fa, i la que llisca per sota, s'escorre a ponent per una canalització soterrada fins al torrent de la Font Vella.

Damunt del brollador hi ha una gran placa de marbre on s'explica que la font fou donada gentilment per la Sra. Matilde Foix el 1970 al Patronat d'Estudis Osonencs qui la va replantar i agençar. L'Ajuntament de Folgueroles es fa càrrec del lloc. Ambdues entitats intenten de protegir-lo i millorar-lo, malgrat que l'exuberant vegetació que havia presidit les esbartades ha reculat i ha deixat pas a amplis camps de conreu, que han suprimit els marges.

Joaquim Salarich, administrador de les finques dels propietaris de la Torre de Morgadès, on pertanyia la font i de la qual rebia el nom, el 1851 la va arreglar donant-li la forma que encara manté actualment.

Fins al 1986 l'aigua de la font del Desmai no estava canalitzada per sota els camps i s'escorria a cel obert per un petit rec que alimentava una bassa que es trobava a pocs metres a ponent de la font. La bassa tenia, al cantó nord, unes pedres rentadores preparades per fer de safareig, les dones de la Torre hi anaven a rentar la roba.

La seva aigua ve de força lluny però quan arriba als camps de sota el coll de Palou, que conformen els plans de la Torre, llisca sobre la roca mare que es troba a ben poca profunditat.

Per celebrar el cinquantenari de l'Esbart de Vic, s'esqueia el juliol de 1917, el CEV decideix aixecar un Pedró. La pedra del monòlit fou encarregada a Joan Noguer, picapedrer de Folgueroles, que buscà una pedra d'uns quatre metres d'alçada i uns setanta centímetres de costat. El carreu va pesar unes cinc tones i mitja. De les feines de col·locar el pedró se'n responsabilitzà el paleta Ylla de Vic. L'escultor Pere Puntí fou l'encarregat de gravar els escrits, els escuts i les garlandes. El pintor Ramon Torrents el daurà i l'acolorí. El pedró va capçat per unes garlandes de llorer que en baixar abriguen una arpa i la dedicatòria: 'En memòria de l'Esbart de Vich 1867-1917'. La inauguració oficial fou el diumenge 15 de juliol. Cinquanta anys més tard, el juliol del 1968, el pedró tornà a ser protagonista: unes fortes ventades aterraren l'oma centenària que ombrejava la font i amb la caiguda arrossegà el pedró. La tempesta havia deixat la font del Desmai sense arbrat, quedà despullada, l'indret estava desert de vegetació, feia pena; hi calia una restauració important. El Patronat d'Estudis Osonencs, amb la col·laboració de l'Ajuntament de Folgueroles i dels Amics de Verdaguer decidiren recuperar-la.

La font del Desmai ha estat molt més que un punt on raja aigua, ha estat un lloc de cultura i un referent en el món de la literatura catalana. Fou mossèn Cinto Verdaguer qui l'anomenà font del Desmai per la presència d'un exemplar d'aquest arbre, que el poeta vinculà a la poesia.

Era un lloc especial per a Verdaguer: més enllà del valor simbòlic, va presidir tota la seva infantesa, quan anava a ajudar el seu pare en les feines de pagès als camps de Palou pròxims a la font, i bona part de la seva joventut, mentre vivia a can Tona. Era un lloc habitual de les seves escapades per pensar, llegir i fer poesia. Verdaguer va identificar aquest lloc i el seu paisatge amb el seu amor per la terra nadiua, la història, la llengua i les tradicions.

Val a dir que a mitjan segle passat era un lloc idíl·lic amb una natura exuberant, tal com es pot veure en l'oli de Marian de Picó de 1870 (Museu Episcopal de Vic) i, per tant, no és d'estranyar que satisfés el sentiment romàntic de Verdaguer.

Aquest lloc fou l'escenari de les reunions que feien Verdaguer i els seus amics de l'Esbart de Vic, conegudes com les esbartades, per parlar i discutir sobre poesia, amb la qual cosa contribuïren en gran mesura a la renovació literària de la Renaixença. Aquest període constituirà la represa de la consciència de la identitat Catalana que, reforçada pel Romanticisme, serà clau en l'esclat de la rehabilitació global en els àmbits econòmics, històrics, jurídic, lingüístic, literari i polític.