Aquesta antiga font es troba uns 250 metres al sud-oest en línia recta del castell-monestir de Sant Miquel d'Escornalbou, només uns 360 metres caminant.

A Sant Miquel d'Escornalbou s'hi arriba des de Riudecanyes tot seguint la carretera TP-3211. Cal deixar el cotxe a l'aparcament habilitat i pujar a peu els encara no 200 metres que ens separen del castell-monestir. Un cop a dalt, deixem el monestir a l'esquerra i engeguem per un camí que surt per la dreta assenyalat com a camí dels Frares. Passem per darrere d'un petit edifici que acull els serveis i de seguida som en una bifurcació; rebutgem el brancal de l'esquerra i prenem el de la dreta, en lleugera baixada. 125 metres més avall el sender fa un gir a l'esquerra i s'adreça al sud. Només 150 metres després som al costat de la font que ens queda a l'esquerra.

Malauradament la font està apuntalada, doncs hi ha risc d'enrunament.

La façana de la font és un mur transversal de pedra vermellosa adossat al marge de la muntanya. La font queda integrada dins.

A l'interior trobem una estança rectangular empedrada, d'uns quatre metres de llargada per uns dos i mig d'amplada bastida per una volta de pedra. A banda i banda disposem de dos bancs de pedra arrambats a les parets laterals que els hi fan de respatller. A la paret del fons és on es troba el brollador, una aixeta de maneta que regula l'aigua quan n'hi ha. A sota un bassal i damunt l'obertura al mur que deixa entreveure la cisterna de captació.

En aquesta font transcorre la llegenda d'amor entre un sarraí, el fill de l'emir de la zona, i una cristiana, la dona del castlà d'Escornalbou. Segons s'explica, els amants van fugir dalt d'un cavall. Aquest va començar a córrer el camí que puja fins on avui en dia es coneix com el Salt del Dimoni. Allà es va aturar i va saltar daltabaix. Diuen que el dimoni es va endur a l'infern els cossos dels dos enamorats i de l'animal, ja que mai els van trobar.

El nom de la font del Sarraí s'interpreta com un dels indicis de l'estada dels moros a Escornalbou.

És la font que proveïa d'aigua potable al monestir. La de les diverses cisternes era utilitzada per als altres usos.

Al voltant de la font, l'Eduard Toda i Güell i els seus amics sostenien converses literàries i cultes de vegades fins avançada la nit d'estiu. La poesia d'un d'ells sota el pseudònim d'en Jordi Miranda en deixa testimoni.

"A la font del Serrahí
Brolla l'aiygua crestallina;
Asseyemnos tots aquí,
L'hora es bella y el sol fina.
A la font del Serrahí
Brollen clares les converses,
E hi fa de molt bon sentir,
Fins les coses més reverses.
¡A la Font del Serrahí,
belles coses s'hi son dites!
Y no's tornaran a dir...
Perqué no foren escrites. "