Font de la Plaça Queran


Taús (Alt Urgell )
Coordenades GPS:42.2903,1.1933Clica per veure la ubicació.
Alçada:1,444 m
Accés:Lliure
Tipus:Natural
Estat:Ben conservada
Cabal:Raja
Última visita:Agost 2021


Emplaçada al capdavall del poble, a la plaça Queran. Si entrem a Taús, el primer que trobem és una cruïlla i alhora plaça, la font queda davant.


El conjunt queda adossat a la façana lateral de pedra d'una casa del poble, està format per la font i un llarg abeurador pel bestiar.

La font queda a l'extrem esquerra, és una petita paret de formigó d'on surt un broc de ferro colzat per on brolla l'aigua i alimenta l'abeurador.
Sota el brollador hi ha dos passamans de ferro per reposar les garrafes i galledes mentre s'omplen.

En quan a l'abeurador, és llarg i força ample, ressegueix tota la façana, és d'un sol cos i fet d'obra arrebossada. Unes barres de ferro transversal cada metre i mig reforcen l'estructura.

Presideix la font un bonic mural de ceràmica i al seu costat un plafó informatiu del "Viatge al país dels minairons".

Els minairons són uns éssers menuts similars als elfs i de caràcter entremaliat. Sovint llueixen una barba i porten una barretina vermella, tot i que es diu que tenen un aspecte indistingible a causa de la seva dimensió. Aquests també reben el nom de manairons o menairons, segons la zona geogràfica. Es mouen, habitualment, en grup i realitzen diverses formes. Aquests es poden trobar als recipients on els guarden els seus amos (en un canut d'agulles, a l'interior d'ampolles,...), o bé, per les muntanyes i els seus indrets durant la nit de Sant Joan, com coves o espais on floreix l'herba menaironera ja que els minairons es poden collir d'aquesta planta la nit de Sant Joan quan brilla la lluna vella. Els minairons es caracteritzen per ser uns ésser fantàstics i molt treballadors que presenten un comportament dual. Per una banda beneficien al seu propietari a l'hora de realitzar tasques i, per l'altra, castiguen a aquest si no els atribueix prou feina. Es diu que al Pallars tenien una ampolleta amb centenars de minairons que quan els obrien només repetien "Què farem' Què direm'".
La ruta s'inicia a la localitat de La Guàrdia d'Ares. Molt proper a l'entrada del poble, ubicats al bosc de l'Obaga de La Guàrdia, s'hi troben uns tarters de rocs (devessalls de pedres). Aquests tarters són un dels testimonis que resten avui dia que proven la increïble força dels minairons. Segons les llegendes, foren ells, els que van formar-lo amb pedres grosses i poc mòbils i pedrusques. Els tarters dels rocs (aixecat pels manairons). Aquesta tartera de rocs, com ja s'ha dit, fou construïda pels minairons per ordre del mosso de l'hereu de la Borda del Feu de La Guàrdia d'Ares, el Ton, quan aquest per tafanejar què guardava el canut d'agulles que contenia els minairons va obrir-lo, tot i les advertències del seu amo. Els minairons, conseqüentment, li van començar a exigir feina i ell els ordenà, de manera imprevista, que agafessin tots els rocs que trobessin i els atarteressin a l'altre cantó del barranc de la masia del Feu, on es troba actualment.
A tan sols 12 minuts de La Guàrdia d'Ares es troba el nucli de Taús. En aquest indret s'hi ha localitzat en una zona planera del mig del bosc una estranya i inexplicable tartera. Es creu que també fou obra dels minairons, després que algú els alliberés i els hi ordenés aquesta feina amb la finalitat de salvar la vida.

A més, també fou a Taús, segons com narren les llegendes, on visqué l'últim moro del país. Vivia en una torre tot sol, sempre amb l'ai al cor. Vigilat i perseguit, havia de matar i robar si volia continuar vivint. Era l'últim moro del país. S'havia tornat tan agressiu i desconfiat, que si algú del país s'hi atansava li feia la pell sense cap contemplació. Només s'amansia 'i encara!' quan veia una dona. I temps a venir aquesta debilitat li havia de costar la vida. La seva actitud violenta va anar augmentant, fins que un dia els de Taús van posar fil a l'agulla. Entre tots van decidir que un hereu jove del poble es disfressaria de dona i aniria a veure'l a la torre. I així ho va fer. El moro, quan va veure que s'apropava aquella dona tan bella i tan ben vestida, va córrer al seu encontre i la va abraçar amb passió. A l'instant va notar una fredor estranya i tot seguit va caure rodó, amb un ganivet clavat al mig del ventre, ferit de mort.

Cal dir que tots els espais i punts que es descriuen en aquesta ruta estan il·lustrats amb murals de ceràmica.
En alguns indrets els minairons estan molt lligats amb les tradicions nadalenques, com el Tió.