Es localitza davant l'entrada del recinte del monestir de San Llorenç de Sous.

Si anem per la carretera en direcció al santuari de la Mare de Déu del Mont, dos quilòmetres i mig abans d'arribar-hi, serem al costat del bonic monestir benedictí de Sant Llorenç de Sous. La font queda davant de l'entrada principal, al costat oest.

En algun mapa la trobareu amb el nom de Font de l'Esparreguera.

Es tracta d'una font molt antiga, probablement de l'alta edat mitjana.

El conjunt de la font queda integrat al marge, cobert de terra i vegetació, només resta visible la paret principal. En el seu interior acull la cisterna de captació, plena d'aigua, la qual es pot veure a través d'una finestra.
El frontal de la font queda endarrerit un parell de pams respecte la façana principal a través d'una arcada de mig punt bastida en pedra a plec de llibre.

L'aigua surt a l'exterior per un curt tub a nivell baix i va a parar a una gran pica rectangular arran del terra integrada a l'estructura. A un nivell superior hi ha un forat per on també surt aigua si el dipòsit és prou ple. A mitja altura i a la dreta de la finestra, hi ha un broc gran de pedra que fa de sobreeixidor.

Damunt la finestra que dona a la cisterna de captació hi ha una llosa gravada amb el nom original i catalanitzat, Font de Sous.

Al lateral dret de la font podem veure una placa de pedra amb un fragment escrit el 1884 per Mossèn Cinto Verdaguer en record a l'estada que l'insigne poeta va fer al veí santuari del Mont. En aquella època hi va fer una estada d'un mes i mig, durant la qual va escriure diversos poemes, entre ells alguns fragments de la seva obra més popular, el Canigó. L'any següent hi va tornar a hostatjar durant alguns dies. El fragment diu així:

'... un vell del país me digué que en temps antich no hi era, més que, passant per allí uns persseguidors de moros, no'm sapigué dir qui, sentiren una gran set i exclamaren: -Si Déu nos fes mercè d'un poch d'aigua!-. I en el mateix instant vegeren brollar aquexa font del terra.'

A l'entrada del recinte del monestir de Sant Llorenç de Sous trobem la font, element característic dels monestirs benedictins, així com una gran bassa que permetia recollir-ne l'aigua sobrera i emmagatzemar-la per utilitzar-la posteriorment. L'aigua era conduïda a través de canalitzacions cap a l'interior del recinte i cap a una zona de regadiu situada per sota de les dependències del monestir.

L'antic monestir de Sant Llorenç de Sous, vinculat al comtat de Besalú, va tenir una gran importància durant l'alta edat mitjana. Un document de l'any 871 l'esmenta com a possessió del monestir de Sant Aniol d'Aguja, però al 899 ja pertanyia a la catedral de Girona. Posteriorment assolí la seva independència i va anar prosperant ben bé fins al segle XV. Els terratrèmols de 1427-29 van deixar l'església enrunada i l'any 1438 només en restaven dos monjos. A la fi del segle XVI va passar a dependre de Sant Pere de Besalú.

Les ruïnes del conjunt monàstic, restaurades modernament, mostren les restes d'una capella pre-romànica (segles IX-X), embegudes dins l'estructura del gran temple de tres naus, de mitjan segle XI. Aquest conserva encara la capçalera amb un absis central, sota el qual hi h la cripta, i dues absidioles, ornades exteriorment amb bandes i arcuacions llombardes. Les tres naus estaven separades per arcs formers, suportats per columnes rectangulars, amb una lleugera forma de creu. Només s'han conservat els de l'ala nord. La nau central era més alta. Sembla que, després dels terratrèmols, la nau de migjorn va ser tancada i separada de les altres dues, segurament esfondrades. La porta principal, emmarcada entre dos contraforts és de mig punt. El frontis era precedit d'un nàrtex o atri, construït pocs anys després de la nau. hi ha una altra porta, de característiques semblants a la principal, que comunica l'església amb el claustre.

El claustre, dels segles XII-XIII, té planta de trapezi. Es conserva sencera l'ala nord, coberta amb volta de quart de cercle i tancada amb un mur on s'obren tres finestres de mig punt i dues arcades als extrems que comuniquen amb les altres galeries. Aquest tram està bastit amb carreus de pedra calcària, ben tallats i polits. Les altres ales eren molt diferents, amb arcs adovellats suportats per columnes de fust llis i capitells amb decoració vegetal molt senzilla i idèntica entre ells. S'ha pogut reconstruir un tram de l'ala oest amb diverses peces recuperades durant les excavacions.

Pel que fa a les dependències monàstiques, es conserven les restes enrunades de diverses estances dels segles XII al XIV.

Al segle XIX, amb la desamortització, el conjunt va ser reconvertit en una església parroquial i una rectoria, amb cementiri al costat. El claustre va esdevenir un hort. L'any 1936 va ser definitivament abandonat. L'any 1984 es van iniciar les obres de restauració i avui és un conjunt visitable de gran interès històric i arquitectònic.