Situada en una clariana que es forma als peus de l'església vella de Sant Mateu, situada aquesta a uns dos quilòmetres al nord-oest en línia recta del nucli urbà de Vall-llobrega.

La font presideix una esplanada arranjada com a àrea d'esbarjo, a la vora del camí que condueix a l'església.

És una font isolada, plantada en un petit replà de rajoles de terrissa, formada per unes lloses de pedra posades en vertical que fan de frontal i una pica rectangular de pedra encastada al terra.

L'aigua raja regulada per una aixeta de maneta de llautó.

Sota el brollador hi ha una placa metàl·lica amb el nom de la font gravat.

Ha estat recuperada fa poc temps.

L'edifici, abandonat al segle XVII segurament degut al seu mal estat, ha estat restaurat fa pocs anys. Té una sola nau, capçada a llevant amb un absis semicircular, on hi ha oberta una finestra de doble esqueixada. La volta original no es conserva. Al mur de migdia hi ha tres finestres més, també de doble biaix. La porta és al frontis, i estava formada per una doble arquivolta de mig punt que va ser espoliada. Tot el temple és fet amb un aparell força rústic, a base de pedres irregulars de llicorella, a penes desbastades, lligades amb morter. En època tardana es va afegir dos contraforts al mur de migdia.

L'alou de Vall-llobrega està documentat des de l'any 968 i pertanyia al monestir de Sant Feliu de Guíxols. El seu terme arribava fins al mar. L'església, tot i que construïda probablement cap al segle XI, no és esmentada fins l'any 1280. En aquella època i també durant el segle XIV l'abat de Sant Feliu era considerat rector de Sant Mateu i de la veïna església de Santa Eugènia (dita després de Sant Joan) de Vila-romà, els delmes de les quals es recaptaven alhora.