La font del Racó es localitza al costat de l'enrunada casa del Racó, en el vessant esquerra d'una torrentera que neix al Serrat del Ginebral, transcorre pel vessant dret de la casa, retrobant-se uns metres més avall amb el torrent del Racó.

La casa del Racó és un mas ubicat al nord del municipi, entre la Serra del Ginebral i l'obaga de la Font del Bosc, estratègicament situada al bell mig de dues torrenteres, una que neix cap el nord de la serra, que dona nom al torrent del Racó i l'altra que baixa pel vessant de solana formant part del mateix sistema hidrogràfic.

Per accedir-hi estacionem el vehicle a l'aparcament del darrere de l'església Nova de Sant Pere i Sant Fermí. Seguim a peu per la pista asfaltada a l'esquerra, al cap d'un centenar de metres defugim una pista de terra que se'n va per la dreta, uns 225 metres després passem per sota de la capella de Sant Felip Neri i 200 metres després arribem a un encreuament que fem a la dreta en sentit nord per una pista de terra que remunta el curs del torrent de l'Esbarzer en lleugera pujada. Quan portem 150 metres per aquesta pista obviem un trencall a l'esquerra i uns 200 metres més amunt som damunt de la font de l'Esbarzer que ens queda a mà dreta, per sota del camí. Continuem per la pista 750 metres més, fins que arribem a una bifurcació; defugim el brancal de l'esquerra que duu a les fonts del Bosc i del Racó, nosaltres prenem la pista a la dreta i 600 metres més amunt som al costat de la Presa del torrent de Casajoana que ens queda a la dreta i uns metres més enllà passem a frec del pericó de la Presa que deixem a l'esquerra.

Continuem davallant per la pista en sentit més aviat sud-oest. Al cap de 475 metres s'acaba la baixada al mateix temps que la pista gira envers la dreta. Aviat defugim a la dreta el camí que duu al Casot. Una cinquantena de metres més amunt arribem a una bifurcació; deixem la pista principal que se'n va per l'esquerra i seguim per l'ample camí que surt d'enfront, anomenat camí del Panissar. Escassos 80 metres després som en una nova bifurcació que fem a l'esquerra en direcció nord i suau ascens. El camí fa una lleugera pujada i 450 metres després ens aboca al Racó, un indret on hi trobem la malaguanyada casa enrunada i dos elements interessants; la font de la casa i una tina.

Es tracta d'una construcció tronco-piramidal amb un arc voltat, de pedra a la part inferior. Una llosa permet posar-hi els genolls que dona pas a una cavitat d'1,45 m de costat.

A l'interior, els murs són parcialment de pedra ja que està excavada a la roca i impermeabilitzats amb morter de calç. La coberta, de volta de canó també en conserva restes. Al fons en l'angle dret hi ha un retall a la roca que permet baixar l'aigua, probablement del pou que hi ha tot just uns quatre metres més amunt però possiblement capti l'aigua del torrent a través d'alguna beta.

El pou està situat al darrera mateix, distant en línia recte uns quatre metres. S'hi accedeix per uns graons de pedra que hi ha a ambdós costats de la font i resseguint el marge de pedra seca fins a trobar una tina. El pou està molt a prop, al costat de la zona d'esbarjo. Es tracta d'un pou d'uns sis a vuit metres de fondària per 1,80 m de diàmetre interior. Està excavat al marge del terreny que va a trobar la roca, arran de torrentera. La part superior del mur està fet de pedra i argamassa que sobresurt uns dos metres d'alçada. Conserva la boca i els dos pedrissos que hi ha a ambdós costats per posar el càntir o la galleda. Ha perdut la coberta, que sembla haver estat de falsa cúpula i la portella de fusta.

Segons s'esmenta en l'article signat pel Grup de Recerca i Recuperació d'Amics de Rellinars (1997) sembla que l'any 1994 es netejà els voltants de la casa del Racó i es construí aprofitant una mena de safareig, que podria tractar-se en realitat d'un aljub.

A pocs metres del pou hi ha la Tina. La construcció és constituïda per una única tina de planta circular. Està adossada a un marge aprofitant l'orografia del terreny. La part inferior dels murs es realitza amb pedra i morter de cal i presenta l'interior del dipòsit recobert de cairons, rajols de ceràmica envernissada, lleugerament corbats. La part superior dels murs són fets amb pedra sense material d'unió on es localitza l'entrada de la tina. Aquesta ha estat protegida per un muret de 0,60 m d'alçada i una barana metàl·lica collada als muntants directament amb morter de ciment. L'entrada consisteix en dos muntants verticals sobre els que reposa una sola llinda, plana. No es conserva ni la portella d'accés ni les frontisses on anava collada. Sobre els murs s'estén part del voladís, fet amb pedres més planeres, que tenen la funció d'evacuació de l'aigua de pluja, protegint els murs de possibles filtracions. La coberta és de falsa cúpula, realitzada amb el mètode d'aproximació de filades, sobre la que s'estén, a l'exterior, una capa de terra i pedruscall amb presència de falzia i molses degut a que és una zona ombrívola. A l'interior, sota la falsa cúpula no es conserva la bigueta encastada on s'hi lligava la corda i permetia als homes agafar-s'hi durant la trepitja del raïm. La boixa està situada a la part inferior de la tina, per sota del marge, però no és visible. De la barraca que la protegia en resten dos murets testimonials. Per a la construcció de la tina s'han emprat pedres extretes de la mateixa pedrera de la casa, molt a prop sense carejar. Però en conjunt, el seu estat de conservació és molt bo.

El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós o groguencs. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, i de moment al municipi de Rellinars no se n'han localitzat, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes.

Algunes dades d'aquesta fitxa les he extret del web DIBA, Mapes de Patrimoni Cultural.