En un tram encaixonat i ombrívol del riu Boix, a la seva llera esquerra i a uns dos quilòmetres al nord de Vilanova de Meià, s'aixeca la font de l'Hedra, una de les més importants que es troben a la vora del riu i una de les més populars entre els caminants.

S'hi arriba sortint del poble per la carretera L'913; al cap de dos quilòmetres, un petit espai a la dreta permet estacionar el vehicle i un rètol indica l'accés a la font. Des d'aquest punt, un senderó curt i evident s'endinsa cap al bosc i baixa suaument fins al riu, que queda a una cinquantena de metres. El camí desemboca en un pont de fusta que permet creuar el Boix i accedir a la font, situada a tocar de l'aigua, en un racó frescal i ben integrat en el paisatge.

La font de l'Hedra és una estructura senzilla però sorprenentment robusta, pensada per resistir les avingudes del riu Boix. Consisteix en una petita construcció d'obra arrebossada, aixecada directament a la llera, que funciona com a cisterna de captació del cabal subterrani. Té planta rectangular, fa aproximadament un metre d'amplada, mig metre de fondària i un metre d'alçada, proporcions que li confereixen estabilitat i una integració natural en el marge del riu.

La part superior està coronada per un registre metàl·lic que permet accedir a l'interior del dipòsit per a tasques de control i manteniment. Al frontal, just sota la línia superior, s'hi disposen els dos brocs metàl·lics per on l'aigua brolla amb generositat i cau directament al riu.

La part inferior de la font, en contacte permanent amb la humitat del Boix, es troba coberta de molsa i petites plantes de ribera, que colonitzen l'arrebossat i li donen un aspecte frescal, antic i plenament integrat en el paisatge fluvial.

L'aigua de la font de l'Hedra prové d'un captador situat a la mateixa llera que recull el cabal subterrani i el concentra dins la petita cisterna d'obra. Aquest dipòsit, de planta rectangular i coronat per un registre metàl·lic, és l'origen de la conducció històrica que durant dècades va alimentar diversos punts del terme.

La font de l'Hedra ha estat, durant segles, un dels punts d'aigua més valuosos del terme de Vilanova de Meià. Aprofitava un cabal subterrani constant, fet que la convertí en una captació fiable fins i tot en períodes de sequera moderada. La seva rellevància va augmentar decisivament a partir del 1931, quan el primer Ajuntament republicà va impulsar la conducció que baixava de l'Hedra fins al dipòsit regulador del Banc de la Paciència, on l'aigua guanyava pressió i nivell abans de repartir-se cap al nucli urbà. Aquest punt intermig era essencial per fer arribar l'aigua fins als carrers més alts de Vilanova de Meià i va permetre que, entre 1931 i 1945, el poble disposés d'aigua corrent procedent directament de la captació de l'Hedra.

La sequera excepcional de 1945 va assecar temporalment la font i obligà a portar aigua de la font de la Figuera fins al Banc de la Paciència, primer de manera precària i, a partir de 1955, mitjançant una canalització definitiva que substituí l'Hedra com a font principal d'abastament.
Malgrat aquests canvis, la font de l'Hedra ha mantingut el seu caràcter de font emblemàtica per als veïns i caminants. Els dos brocs que aboquen l'aigua directament al riu són avui la part visible d'un antic sistema de captació i derivació que combinava l'ús quotidià amb una infraestructura hidràulica de servei, i que forma part de la memòria hidràulica de la vall del Boix.

El nom Hedra prové gairebé segur de heura, la planta enfiladissa que domina les fondalades humides del Boix. L'evolució fonètica (heura ' hedra) és habitual en el català nord'occidental i descriu fidelment el paisatge de l'indret.

Poc més avall de la font, el riu forma unes tolleres naturals on el jovent del poble solia anar a banyar-se abans de la construcció de les piscines. En aquest mateix tram es troba també la peixera de la secla del Rec de la Vila, punt d'inici del canal que distribuïa l'aigua cap als horts i al nucli de Vilanova de Meià.

A poca distància de la font hi ha el túnel que cobreix el riu Boix, una obra singular construïda en plena Guerra Civil quan s'explorava la mina de carbó de Barmó, també coneguda com la mina dels Rojos. L'esplanada que forma damunt del riu havia de servir per emmagatzemar el lignit que s'hauria baixat de la mina amb vagonetes, abans de carregar-lo en camions. Aquesta explotació només va funcionar durant els anys de la guerra, quan Catalunya va quedar aïllada de la resta de l'Espanya republicana i es van haver d'aprofitar tots els recursos energètics disponibles, entre ells el lignit del Barmó.

Recull de dades:
- Ajuntament de Vilanova de Meià: documents municipals sobre l'abastament d'aigua (1931'1955.
- Arxiu Comarcal de la Noguera: informes i plànols de la mina de lignit del Barmó i del túnel sobre el riu Boix (1937'1939).
- Carreras i Candi, Francesc: Geografia General de Catalunya (vol. Noguera), referències al riu Boix i a les fonts de la vall.
- Llibre 'Les 101 millors Fonts de Catalunya', Oscar Farrerons, Eloy Guirao, Marcel Oliveres, Enric Costa, Josep Arlà i Jaume Claret.