Itinerari:
Per conèixer aquesta bonica població es pot començar per l'església
de Sant Jaume de Queralbs, del segle X. L'element més captivador i
interessant de l'església és el porxo que està format per sis arcs
sostinguts per columnes de marbre blau i amb capitells decorats amb
figures humanes, fantàstiques i animals. A la part baixa del poble
trobem les restes del castell defensiu datat del segle XIV o XV i que
sembla estar construït sobre una base triangular amb una torre a cada
un dels seus vèrtexs. Dins el mateix nucli de Queralbs trobem el
Serrat, que el podem definir com el típic poble de muntanya dedicat a
la ramaderia. Si passegem pels seus carrers trobarem, adossats a les
parets de les cases, el que havien estat forns de pa. També gaudirem de
la tranquil·litat del passeig i de la bellesa del paisatge que
l'envolta. En el decurs del recorregut tindrem l'oportunitat de
conèixer la font de Dalt, la de Baix, la del Raig i la de l'Església.
Estem situats a la plaça del Raig de Queralbs, just a l'entrada del
poble. En un extrem, al capdavall de la pujada de Cal Pericó,
localitzem la primera de les fonts del dia, la font del Raig.
Ubicada a l'entrada del nucli urbà, en un racó de la
plaça del
Raig, a pocs metres del raig que dóna nom a la plaça i a la font,
adossada al mur de pedra que sosté la pujada de Cal Pericó. L'aigua
raja per una bonica aixeta collada al mur i cau en un llarg abeurador
de pedra que descansa directament al terra. A la dreta de la font hi ha
un safareig rectangular.
Comencem la caminada a la plaça del Raig, al costat de la font, just
on comença la pujada de Cal Pericó. Aquí trobem els dos primers
indicadors del Camí Vell de Núria; el rètol groc és d'Itinerannia i
l'altre és verd, del mateix estil dels que anirem trobant al llarg del
recorregut. Val a dir que assenyalen perfectament les direccions i
posicions dels punts d'interès, en quan al temps indicat sempre és
relatiu, depenent de la marxa de cadascú.
El conegut avui com Camí Vell de Núria és d'origen medieval, ja a
l'edat mitjana el seguien els pelegrins per accedir al Santuari de
Núria. Durant segles ha estat l'accés tradicional i principal a la
vall. De la seva importància en son testimonis les parts que encara
trobem empedrades. Cal tenir en compte que el traçat actual no
coincideix exactament amb l'ancestral camí ja que la construcció del
cremallera (inaugurat el 1931) obligà a modificar-ne algun tram. La
gran tradició d'aquest camí unit a la bellesa del paratge i al
innegable atractiu del cremallera fan que aquest sigui un camí molt
transitat.
El camí s'inicia al poble de Queralbs, des d'on s'enfila cap a la
muntanya flanquejant el vessant des de la Ruïra fins l'entrada de les
Gorges al pont del Cremal, amb els enormes roquissars del Roc del Dui i
Totlomón a banda i banda. Ressegueix el riu de Núria tot fent marrades
per superar el fort desnivell existent, com el salt del Sastre, fins
arribar a l'ampli pla de Sallent i finalment a Núria. Es tracta d'un
camí sense dificultats tècniques però amb trams molt costeruts i una
pujada acumulada no menyspreable i per tant sorprèn la quantitat de
gent que el fa. Bona part del camí és d'origen romànic, si bé fou refet
als segles XV i XVI a causa de la gran popularitat del santuari al
final de l'edat mitjana. En molts trams encara conserva l'empedrat
original d'amplada variable.
Potser la millor època per fer-lo és a finals de primavera o
començament de la tardor, que és quan segurament no trobarem congestes
de neu ni la insolació serà aclaparadora.
Enfilem per la pujada de Cal Pericó que arrenca per la dreta,
seguint les marques blanques i vermelles corresponents al GR-11
(el sender que travessa els Pirineus pel seu vessant sud des del
Cantàbric fins la Mediterrània) i també el rètols verds. Passem per la
part més alta del poble. Al cap d'uns 250 metres el camí ens fa
abandonar el nucli urbà i trencar a l'esquerra per un corriol ascendent
que s'endinsa en un esclarissat bosc, en direcció nord. Uns 350 metres
després ens aboca a la carretera de Fontalba, amb un petit aparcament
per a quatre o cinc cotxes (aquest és un dels punts habituals per
començar el camí de Núria, sobretot si és té la intenció de tornar a
peu, s'escurça en 80 metres el desnivell i en uns 600 la caminada). A
la dreta tornaríem al poble, a l'esquerra pujaríem a Fontalba,
nosaltres prenem una pista cimentada que surt a l'altre costat de la
carretera, una mica a la dreta. Abans d'un centenar de metres i poc
abans de topar-nos amb una tanca que ens barra el pas, trobem uns
rètols indicant-nos que cal seguir un camí empedrat i embaranat que
puja per la nostra esquerra.
En uns 150 metres passem entre les cases de la Ruïra (42.3559,2.1650)Clica
per veure'n la ubicació. i un edifici annex.
El camí baixa lleugerament. Veiem a la nostra dreta el Torreneules.
Uns 250 metres més enllà de les cases de la Ruïra arribem a la font
homònima.
És una bonica font boscana, formada per un petit frontal
de pedra
del país relligada rematat per una llosa en forma de mitja lluna mirant
cap a baix, la qual té el nom de la font gravat i pintat de color groc.
L'aigua brolla per un broc de pedra en forma de teula disposat a mitja
alçada i cau a un bassal rodó de pedra arran del terra. Al costat
esquerre disposem d'un banc de pedra per seure que ens permet reposar
una estona abans de reprendre el camí cap a Núria.
Continuem pel camí, empedrat i molt bonic. A baix a la dreta ens
queda part del camí dels Enginyers i la via del cremallera.
De seguida creuem un petit xaragall i a continuació travessem el
torrent de la Ruïra, al mateix temps que ens adrecem al nord-est i
comencem a guanyar alçada. Uns 550 metres més amunt passem a frec d'una
balma on hi ha un banc de pedra per seure.
150 metres més endavant arribem a un encreuament on un rètol ens
indica que estem a la tartera del Corbell (42.3628,2.1679)Clica
per veure'n la ubicació. .
Tartera de grans blocs formada per l'acumulació de roques
(gneis)
caigudes dels cingles superiors, on ha calgut condicionar el camí per a
facilitar el pas. Estan cobertes de líquens, cosa que indica que són
inactives des de fa temps. La roca anomenada gneis és característica de
tot l'entorn de les gorges de Núria.
Des d'aquest punt podem seguir recte i anar pel pont del Cremal
(Camí Vell clàssic) o bé girar a la nostra esquerra i anar per la
variant del Roc de Dui, nosaltres ens decidim per la segona opció,
girem envers l'esquerra en direcció al Roc de Dui. El camí pel que
pugem es troba a un nivell més alt que el Camí Vell i per tant menys
enclotat i més assolellat. Pugem doncs pel camí empedrat que surt per
l'esquerra, un xic tapat per la vegetació al començament però que de
seguida s'obre.
Només uns 175 metres més endavant arribem a l'oratori del Corbell (42.3636,2.1679)Clica
per veure'n la ubicació. des d'on podem divisar part del
camí dels Enginyers i una magnífica vista de la vall.
Modesta edificació amb coberta de llosa, edificada en un
indret amb
gran vista cap a la vall de Ribes i les gorges del Freser. L'interior
té un oratori dedicat a la Mare de Déu de Núria i dos bancs que
conviden al descans, la meditació i la contemplació de les
espectaculars vistes de les roques de Totlomón. També és un preuat
aixopluc en cas de mal temps.
75 metres més enllà som al costat de la font de l'Oratori.
Es tracta d'una senzilla però alhora simpàtica font
boscana,
formada per un broc metàl·lic encastat al marge per on brolla l'aigua i
cau a un bassal rectangular de pedra lligada i d'un pam d'alçada.
Uns 20 metres més enllà entrem en un bosc de bedolls. Just a
l'entrada del bosc hi ha un rètol que ens indica que a la nostra dreta
tenim un corriol descendent que enllaça amb el Camí Vell. És un corriol
amb esgraons i forta pendent, construït arrel de les obres del túnel
del Roc de Dui ja que fins a la finalització d'aquestes obres, un curt
tram del Camí Vell a partir de la desviació fou barrat al pas. Podem
prendre aquesta desviació si la nostra intenció en seguir el camí del
Roc de Dui ha estat únicament la de visitar la font o l'oratori.
Nosaltres la rebutgem i continuem d'enfront, planerament pel mig del
bosc.
Segons la informació recollida, uns 50 metres més endavant hauríem
de trobar la font del Assots, però només vam ser capaços de reconèixer
alguna de les tantes surgències naturals d'aigua, cap que pogués
assegurar que fos la font en qüestió.
En poca estona sortim del bosc de bedolls, moment en que se'ns
apareix davant nostre el Roc del Dui a l'esquerra i les roques de
Totlomón a la dreta.
Emprenem la baixada per un camí empedrat i arranjat recentment
(potser massa arranjat i tot) que ens aboca, 200 metres després, a una
pista transversal que ens talla i que fem a l'esquerra.
Aquesta pista és l'antiga via del cremallera, ara
reconvertida en
un camí net de rails que presenta una pujada molt suau i totalment
llisa, d'uns tres metres d'amplada i una barana de protecció a la
nostra dreta.
És fa còmode de caminar, malgrat ser una zona força exposada als
elements ja que no trobem cap mena d'ombra. Passem a frec de la paret
del Roc de Dui (42.3678,2.1652)Clica
per veure'n la ubicació. que ens queda a l'esquerra. Al
cap d'uns 200 metres ens alleugem de l'aclaparadora calor al
passar per sota del curt túnel dels Descasadors o del Fènec (42.3692,2.1643)Clica
per veure'n la ubicació. , segons quin mapa es miri.
Sortim del curt túnel. De tant en tant trobem a mà esquerra portes
de servei que donen accés al nou túnel del Roc del Dui. A baix a la
dreta podem veure el riu Núria al seu pas per les gorges de Núria i
també el tram clàssic del Camí Vell. Passem per les gorges de Núria on
veiem petits salts d'aigua.
Aquest congost fa uns 3 Km de llargada i 600 metres de
desnivell.
Estret i abrupte, és un espai molt característic format per grans
parets de roca amb esperons. El Cremallera i el Camí Vell n'ofereixen
bones vistes.
Al costat del camí anem trobant els antics rètols que es veien des
del Cremallera quan passava per aquí; indiquen l'alçada a la que ens
trobem i donen el nom de cims, colls i refugis que estan a la mateixa
alçada. Mig quilòmetre més amunt, la pista finalitza al túnel de
Fontalba (42.3730,2.1608)Clica
per veure'n la ubicació. on una reixa ens impedeix el pas
(pocs metres més endavant ja enllaça amb el traçat de les vies actual).
En aquest punt deixem l'antiga via i l'entrada del túnel a l'esquerra i
comencem a baixar per un camí amb escales situat a la nostra dreta, amb
un rètol que ens assenyala Núria. Davallant per les escales trobem, a
mà esquerra, el refugi de Fontalba (42.3731,2.1608)Clica
per veure'n la ubicació. , que en cas de necessitat pot
servir d'aixopluc.
Petita construcció al peu d'una roca sobre l'aiguabarreig
del
torrent de Fontalba amb el riu de Núria. Els sòlids murs de pedra eren
part d'una forja que hi va funcionar durant la construcció del
Cremallera entre els anys 1928 i 1931.
A partir del refugi engega un corriol descendent que zigzagueja. Al
cap de només 75 metres creuem el torrent de Fontalba per una passera de
ferro, poc abans que aquest torrent formi aiguabarreig amb el riu Núria.
La curta baixada finalitza 25 metres més avall, en un petit pont de
pedra que ens permet travessar el riu Núria (42.3737,2.1611)Clica
per veure'n la ubicació. .
Sembla ser un pont erigit durant la construcció del
cremallera que
travessa el riu Núria, just al final d'uns salts d'aigua, el que ens
permet gaudir una estona de l'entorn.
Un cop a l'altra banda del pont de pedra, el camí segueix en
lleugera pujada i direcció est durant uns 75 metres, fins que anem a
petar a una cruïlla de camins (42.3736,2.1621)Clica
per veure'n la ubicació. ; aquí s'acaba la variant que hem
fet pel Roc del Dui i enllaça amb el clàssic Camí Vell que ens ve per
la dreta provinent del pont del Cremal. Un rètol ens ho indica, alhora
que ens anuncia que pel brancal de l'esquerra encetem la pujada per les
Marrades del Salt del Sastre.
Prenem doncs el brancal de l'esquerra i comencem a pujar per les
anomenades Marrades del Salt del Sastre tot continuant pel Camí Vell,
el qual ja no deixarem fins arribar a Núria. Només començar veiem un
escorrim d'aigua que s'escola pel camí; podria ser el desguàs de la
font de la Balma que sembla ser queda un xic més amunt, però ja us
avanço que no la vam saber localitzar.
Hem retrobat les marques vermelles i blanques del GR-11
(el sender que travessa els Pirineus pel seu vessant sud des del
Cantàbric fins la Mediterrània), també els senyals grocs d'Itinerannia.
Sense deixar de zigzaguejar, uns 300 metres més amunt, un pal indicador
ens recorda que estem pujant per les Marrades del Salt del Sastre al
mateix temps que rebutgem un caminet que se'n va per la dreta. Al cap
d'uns 75 metres passem per damunt d'una conducció d'aigua coberta per
taulons de fusta; és el canal del Freser. Amb molt de compte!, si ens
desviem una cinquantena de metres a l'esquerra del camí passant per
damunt dels taulons, veurem com l'aigua del canal surt amb força d'una
cavitat de la roca.
El canal del Freser és una conducció d'aigua feta amb
pedres
lligades amb ciment i coberta per taulons de fusta per poder-hi caminar
per sobre. El camí fa un metre d'ample i per un costat va ben arran de
la roca i per l'altre hi ha precipici la majoria de les vegades.
Arrenca de la banda dreta de la resclosa del Freser superior i, després
de recórrer uns 4 km, connecta amb el riu Núria, per alimentar la
central de Daió.
Tornem al camí i el reprenem tal com l'havíem deixat. De seguida
descrivim l'última de les giragonses a l'esquerra, encarant-nos a
ponent al temps que el camí es converteix en aeri i molt maco, empedrat
i amb una sòlida barana a l'esquerra que ens protegeix del penya-segat.
Al fons veiem el túnel de Fontalba i al seu damunt la caiguda a plom
del torrent homònim.
La forta pujada d'aquest últim tram finalitza pocs metres més enllà,
al mirador del Salt del Sastre.
Replà al cim d'un esperó de roca de
vessants verticals. Té molt
bona vista sobre les gorges de Núria, el pont de Cremal, el Roc del
Dui, el tram final del torrent de Fontalba i el pas del Cremallera. El
nom li ve d'una curiosa llegenda relacionada amb un sastre de Ribes.
Podem admirar els salts que fa el torrent de Fontalba en la seva
vertiginosa caiguda des de la Dou de Fontalba on neix fins el riu Núria.
Aquí, el camí cap a Núria esdevé més planer i s'adreça clarament en
direcció nord, continua enmig d'un bosc de pi negre. A baix a
l'esquerra ens queda el riu Núria i per damunt hi passa el Cremallera.
Quan fa uns 200 metres que hem deixat enrere el mirador, creuem un
petit torrent. Exemple de tants d'altres i que aprofitem per
refrescar-nos una mica.
Una cinquantena de metres després travessem una tartera.
Continuem amb la constant però suau pujada durant uns 500 metres
més, fins arribar al salt de la Cua de Cavall i a la Balma de Sant
Pere, on disposem d'un refugi natural en cas d'inclemències del temps.
Petita balma situada davant del salt anomenat Cua de
Cavall, amb un
banc de pedra corregut que ens permet reposar i també és un preuat
aixopluc en cas canvi de temps sobtat. S'anomena refugi de Sant Pere,
tal com ho assenyala una placa collada a la roca.
El saltant d'aigua que hi ha al davant forma una cascada semblant a
una cua de cavall. A les fissures de la roca hi trobem plantes
rupícoles pròpies dels substrats silicis.
Un cop gaudit d'aquest bell i refrescant indret, continuem en
direcció nord pel camí que està ben marcat, impossible de perdre'ns.
Mica en mica ens apropem al riu que ens acompanya a l'esquerra.
Encara no 250 metres des de la Cua de Cavall, creuem el riu per un
pont penjat de fusta passant a la vegada per sota de les vies del
Cremallera. Un cop a l'altra costat, un cartell ens anuncia que som al
Pla de Sallent (42.3828,2.1586)Clica
per veure'n la ubicació. .
Pla situat al fons de la vall del riu Núria. És cobert
per una bona
mostra de la vegetació d'alta muntanya; bosquets de gatsaules i
herbassars de megafòrbies, vora el riu, pinedes de pi negre i matollars
de neret i de bàlec, als vessants, i prats de pastura i de dall, al
fons del pla.
Ara el riu ens acompanyarà a la nostra dreta durant una estona.
Caminem per un bosc de pins al mateix temps que poc a poc anem
guanyant alçada. Uns 350 metres més amunt travessem la coma de Gombrèn
i a continuació descrivim una curta marrada esquerra-dreta. 350 metres
després sortim del bosc i aviat, a baix a la dreta, podem veure el pont
dels Tres Molins (42.3886,2.1563)Clica
per veure'n la ubicació. , actualment en desús.
Aquest pont travessava l'antic camí pujant per la vorera
oposada
del riu fins al turó de la creu d'en Riba. Avui segueix per la mateixa
vora esquerra, deixant el pont al costat i passant-se per l'aspre i
engorgat congost pel camí entallat en la pròpia terra.
Avancem amb suau però constant pujada per un camí empedrat en alguns
punts i desprotegit de vegetació.
Aviat veiem a la llunyania l'Agulla de l'Estany, un petit turonet
que està a tocar de la creu d'en Riba, dalt del qual hi ha un
excel·lent mirador amb vistes de la vall. També a la dreta se'ns
apareix el túnel del Pal Tort, un dels darrers del Cremallera abans
d'entrar a la vall.
Uns 400 metres des de que hem deixat enrere el pont dels Tres Molins
creuem la coma de les Perdius per una passera de fusta (42.3910,2.1536)Clica
per veure'n la ubicació. .
Veiem passar un tren.
El camí ja s'està acabant. Enfilem els últims metres de pujada per
unes escales de pedra. Albirem ja el mirador.
Uns 175 metres més amunt anem a parar a un encreuament de camins; el
brancal de l'esquerra se'n va cap a Fontalba, nosaltres fem a la dreta,
en sentit nord. De seguida arribem a la Creu d'en Riba. Des d'aquí ja
veiem el Santuari de Núria amb la capella de Sant Gil a l'esquerra, al
costat de la presa.
Creu erigida al collet que dóna entrada al pla de Núria,
al costat
d'un turó rocós amb un excel·lent mirador al cim des d'on podem tenir
una millor vista dels voltants. La creu actual substitueix l'antiga
situada al peu d'un pont sobre el riu a l'entrada del pla. Magnífica
vista del santuari de Núria, del llac i de l'antiga cubeta excavada per
les geleres que s'ajuntaven aquí i omplien el fons de la vall fins a
Daió.
A la nostra dreta arrenca la rampa que puja al mirador (42.3925,2.1533)Clica
per veure'n la ubicació. . Val la pena pujar-hi i gaudir de
la panoràmica abans de baixar a la vall.
Deixem la creu a l'esquerra i davallem per un camí ben fressat.
Uns
metres més avall defugim un caminet que per la dreta baixa a la presa i
entrem definitivament a la Vall de Núria. Només entrar a la vall ens
queda el llac a la dreta, i entre aquest i el camí que portem, la
bonica font de Sant Gil.
Passa per ser una de les millors i més boniques fonts
del Pirineu.
La seva aigua és de neu del Puigmal, enriquida a les entranyes de la
terra. Diuen també que la féu brollar el mateix Sant Gil, per tal
d'apagar la set en les seves dures penitències.
És una construcció en forma de petita caseta, tota ella de pedra,
amb teulada de lloses a dues aigües i culminada amb una creu de ferro.
La font és protegida sota una volta que esdevé un preuat abric en cas
d'un canvi de temps sobtat. A la part baixa de la paret del fons,
l'aigua brolla alegrement per un broc de ferro i cau en un petit bassal
quadrat situat per sota del nivell del terra que està empedrat. A la
part de dalt del frontal hi podem veure tres gravats en terrissa; als
extrems la campana i l'olla característiques de Núria i al mig una
representació de Sant Gil. A banda i banda, dos bancs de pedra adossats
a les parets laterals que li fan de respatller ens conviden a reposar
una estona escoltant l'agradable xiuxiueig de l'aigua.
A escassos 25 metres, en una raconada a l'esquerra del camí, tenim
una petita zona d'esbarjo presidida per la font del Dr. Bassols.
La font està adossada a un llarg mur de pedra que reté
les terres
de la muntanya, emmarcada per tres pedres allargades i de grans
dimensions. Al mig del frontal i a un metre d'alçada brolla
generosament l'aigua per un broc de ferro i cau en un bassal
rectangular gairebé arran de terra. Al lateral esquerra hi trobem els
símbols característics de Núria; la creu, l'olla i la campana, tots de
ferro. Al capdamunt hi podem veure gravat el nom de la font. El sòl
immediat a la font està empedrat amb lloses quadrades de color
vermellós. La font fou construïda l'any 1962 en homenatge al Dr. Ramon
Bassols i Genís (Sabadell 1919 – Badalona 1959), metge i fundador dels
Amics de Núria i de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Núria, tal
com ens ho recorda una placa collada al mig del frontal.
Només uns 50 metres més enllà entrem al recinte de la capella de
Sant Gil, on hi trobem, a més de la pròpia capella, les fonts de Núria
i del Dr. Tarrés.
La trobem davant la façana sud de la capella de Sant
Gil, inserida
dins el mur de pedra que acull l'entorn de la capella. La font està
totalment feta amb marbre. Al mig del frontal, que queda endarrerit
respecte el mur, hi ha un forat per on rajava l'aigua i queia en una
pica plana disposada a la part baixa. Al capdamunt hi trobem els
símbols de Núria; l'olla, la creu i la campana, esculpits en una llosa
de marbre, juntament amb la data de construcció de la font, 1855.
En el mateix pla del santuari de Núria, a uns 150 metres
al
sud-oest de la seva façana, es troba la capella dedicada a Sant Gil. La
construcció actual és una ampliació de l'edifici construït el 1615. A
l'interior, en una fornícula que conté un reliquiari, es pot veure una
relíquia de Sant Gil. Aquestes restes del Sant, una falangeta d'un dit,
van arribar a Núria el 8 de maig de l'any 2003 provinents de l'abadia
que va fundar, a Saint Gilles du Gard de Nimes (França), on té la
tomba. El 1951 es va refer i el 1999 es féu l'última restauració.
El primer dia de Setembre, la vall de Núria s'omple de festa, és
l'aplec dels Pastors. Es recorda la data en què, antigament, amb els
ramats s'iniciava el descens des dels pasturatges d'alta muntanya, pels
camins ramaders, cap a terres més planeres on passar l'hivern. Aquest
dia és, precisament, la festivitat de Sant Gil, el patró de pastors.
Joan Amades explica la biografia de Sant Gil, que "era fill
d'Atenes, i, desitjós de fugir de la vanitat mundana i de fer vida de
penitència, va retirar-se a una cova del Pirineu a fer oració. La cova
que serví de sopluig al penitent s'obria a la vall de Núria. De fusta
de noguera va fer una imatge de la Mare de Déu i una creu". Continua
dient el folklorista que "tot l'utillatge d'aquest Sant ermità
consistia en la imatge i la creu, que, ambdues, ell mateix va fer-se;
una olla, per coure's la trista minestra que menjava i una campana, amb
la qual convocava els pastors i la gent bosquerola que rondava per
aquells afraus, als quals presidia en llurs oracions i pràctiques
religioses". Reclamat per missions més elevades, l'ermità va amagar els
seus elements més propis i preuats en una cova on van restar oblidats
durant alguns segles. Aquest tresor va ser descobert, segueix Amades,
"passat molt temps" (algunes fonts diuen que va ser el 1072) per un
pastor anomenat Amadeu que va tenir una revelació: "que en una cova del
Pirineu hi havia, enterrades, una imatge de Maria, una olla i una
campana, les quals havien pertangut a un Sant, i aquest, des del cel,
desitjava que la imatge obra seva fos tornada a la veneració." Va ser
així com, arribat a Núria, va trobar la cova i els objectes de Sant
Gil. La imatge mariana va rebre, a partir d'aleshores, la devoció
merescuda en el santuari que presideix la seva vall.
Al costat de la façana nord de la capella de Sant Gil se
situa la
font dedicada al Dr. Pere Tarrés (Manresa 1905 - Barcelona 1950), que
portà a terme una gran tasca en els tres camps importants de la seva
vida; la medicina, el lideratge de joves i el sacerdoci. És una font
mural, tota de pedra, amb un mur a dues alçades; el de la dreta, el més
baix, serveix de respatller d'un banc que hi té adossat, mentre que el
de l'esquerra és el principal, fa uns 2,5 metres d'alçada i està
culminat amb una teuladeta de lloses a dues aigües. Inserit al mig del
frontal i en forma de volta de canó, hi ha un bonic mural representant
al Dr. Tarrés en primer pla, reposant a la muntanya i gaudint de la
vista que li ofereix la vall de Núria al fons. A la part baixa queda la
sortida d'aigües per mitjà d'un broc de pedra en forma de caneló per on
raja l'aigua i cau en un petit enreixat de ferro arran de terra per on
desguassa. El sòl immediat a la font està empedrat, amb una gran llosa
de pedra al començament. Aquesta font va ser construïda a iniciativa
del personal encarregat del servei del santuari l'any 1951 per
l'artista Pere Queraltó i Nou i fou beneïda per Mn. Subirà el dia 9 de
setembre del mateix any.
Finalment, després de creuar el torrent de Finestrelles per un petit
pont, arribem al Santuari de la Mare de Déu de Núria i la resta
d'edificis, recentment renovats i modernitzats.
Durant l'edat mitjana es va construir un hospital o
alberg per
allotjar als pelegrins. D'això en dóna constància la butlla de l'any
1162, del papa Alexandre III, documentació on apareix per primer cop el
nom Annuria, situada al costat de la capella i també el mateix papa
institueix el dia 8 de Setembre com a dia de la Mare de Déu. El
terratrèmol de 1428 va destruir l'hospital i la capella. Es va fer una
primera reconstrucció l'any 1449 i es va reconstruir per complert entre
1640 i 1648. L'any 1889 fou posada la primera pedra de l'actual
santuari, obra de l'arquitecte Calixte Freixa. Durant l'any 1911
s'enderrocà l'església vella del segle XVII i s'inaugurà l'església
actual. Poc després es va afegir l'hotel i es va iniciar la construcció
del Via Crucis entre els anys 1915–1918 que culmina al puig de la coma
del Clot, on s'erigeix un Sant Crist de gran vàlua artística i
religiosa, obra que no s'acabaria fins a 1963 amb la inauguració de la
XIV estació. Després d'esclatar la Guerra Civil Espanyola, el rector de
la parròquia va fugir cap a França emportant-se la imatge de la Verge
per salvar-la de la crema d'objectes religiosos que alguns milicians
estaven fent. La imatge va acabar a Suïssa on va estar amagada fins el
1941, any en què va retornar a la vall. Durant segles el santuari ha
estat un important centre de pelegrinatge, i es conserva molt bé el
famós i atractiu camí dels pelegrins, que hi mena des de Ribes de
Fresser.
L'any 1931, a l'habitació número 202 de l'hotel, es va redactar el
que seria l'Estatut d'Autonomia de Catalunya que va quedar ratificat a
les urnes el 2 d'Agost de 1931 i aprovat per les Corts Generals el 9 de
Setembre de 1932.
Dins l'espai destinat a picnic que queda entre la via del cremallera
i el torrent de Coma d'Eina hi trobem la font de l'Esquirol. Hi accedim
fàcilment des del santuari per un petit pont que creua el torrent.
Trobem aquesta acollidora font dins una zona de picnic
amb taules i
bancs de fusta, situada a un centenar de metres al sud de l'estació del
cremallera de Núria, per sota de la via, entre aquesta i el torrent de
Coma d'Eina, tot just uns 60 metres abans que aboqui les seves aigües a
l'estany. S'hi accedeix fàcilment per un caminet indicat que surt de la
mateixa estació del cremallera o bé des de l'edifici del santuari
creuant el torrent per un petit pont de fusta.
La font queda adossada al marge que sosté la via del cremallera,
tota ella feta amb travesses de fusta i amb dos petits bancals a banda
i banda. Un bonic broc de ferro amb el nom de la font gravat deixa anar
l'aigua que cau en un petit bassal rectangular arran del terra que està
empedrat, per desguassar per sota el caminet directament al torrent.
Una mica més d'un centenar de metres al nord ens queda l'estació del
cremallera de Núria, el qual agafem i ens baixarà de tornada a Queralbs.
Final de la caminada.