Itinerari:
Mura s'emmarca en un entorn natural de primer ordre, un enclavament
muntanyós als peus del Montcau, en ple Parc Natural de Sant Llorenç del
Munt i Serra de l'Obac. És un poble pintoresc que conserva tot el seu
encant, amb tots els carrers empedrats i fortes ressonàncies medievals.
Carrers, places i cases de pedra assoleixen una harmonia d'aspecte
medieval que copsem tot passejant pel poble. Així descobrirem
l'església romànica de Sant Martí, el passeig de Camil Antonietti, el
Mirador, el carrer Nou o el carrer de la Muntanya.
Entre les activitats que han donat riquesa a Mura destaca el conreu
de la vinya fins al segle XIX, quan la fil·loxera va obligar a
substituir-ho per la producció de carbó vegetal, calç i la indústria
tèxtil, fins l'any 1962 quant va tancar la fàbrica de filats i molts
habitants van abandonar el poble. Durant la Guerra de Successió, el dia
7 de maig de 1713, les forces d'Antoni Desvalls i de Vergós, marqués de
Poal, van derrotar en el combat de Mura, la columna borbònica comanada
per Diego González.
Comencem l'excursió a l'esplanada que queda damunt de l'ajuntament.
Sortim de l'esplanada on estem, deixant l'ajuntament a l'esquerra.
Baixem pel primer carrer cimentat que trobem a l'esquerra. Al primer
revolt, adossada al mur de pedra que sosté l'esplanada superior, trobem
la font de l'Ajuntament (41.7009,1.9770)Clica
per veure'n la ubicació. , la primera de les fonts del dia,
aquesta d'aigua provinent de la xarxa municipal.
L'aigua raja per una aixeta, de maneta i rèplica de les
antigues,
collada a una pedra que sobresurt del mur, i cau a una pica de forma
semicircular de pedra picada que descansa damunt d'un pedestal de
pedra. La maneta de l'aixeta està fixada a la paret per tal que no es
pugui tancar, doncs raja prement un polsador que queda a la dreta. Al
costat del pedestal hi ha disposada una pedra per tal que s'hi enfilin
els més menuts i abastin la font.
Continuem baixant pel carrer cimentat. De seguida ignorem un carrer
que surt per l'esquerra i seguim per l'estret carrer de La Coma que
surt enfront nostre, en baixada. Al capdavall d'aquest carrer, fent
cantonada amb el carrer Faixo ens queda la font de la Guineu.
Es tracta d'una petita construcció de pedra, de base
quadrada i
teulada de teules a una sola vessant, adossada a la cantonada d'una
casa del poble que fa xamfrà amb els tres carrers abans esmentats. A la
paret de la dreta queda el registre de la captació de l'aigua i a la de
l'esquerra l'aixeta de polsador per on raja l'aigua que cau a una pica
d'obra arrebossada amb ciment que descansa en un pedestal de pedres
d'iguals característiques que la resta de construcció. Un tros del
frontal i una part de la paret de la casa estan rematades amb ciment
lliscat. Al capdamunt de la font hi trobem una pedra gravada en relleu
amb el nom de la font, l'escut de Mura i les dates 1930–1973
corresponents a la seva construcció i restauració respectivament.
Deixem la font a l'esquerra i seguim a la dreta pel carrer d'Alfons
Sala els prop de 60 metres que ens separen de les antigues escoles. Un
cop aquí ens desviem a l'esquerra per un camí que baixa a buscar la
riera de Nespres (41.7011,1.9745)Clica
per veure'n la ubicació. que de seguida creuem per sobre
d'un
pont.
La riera de Nespres, o de Mura, normalment moderada de
cabdal, ha
desbocat sovint la força de les seves aigües. L'any 1962, per exemple,
una riuada va arrasar la font de l'Era. Aquesta mateixa riuada va fer
desaparèixer un aqüeducte que portava aigua a la bassa del Molí d'en
Faure, salvant el desnivell de la riera de Nespres. Aquest aqüeducte,
era una construcció important i portava inscrita la data 1430.
Un cop a l'altra banda som en un encreuament de camins amb diferents
opcions per triar, però una bigueta de fusta ens ajuda; rebutgem
l'ample camí que segueix recte cap a Can Bonet, també el que surt per
l'esquerra que puja a la Creu de la Vila i les Coves de Mura, nosaltres
trenquem a la dreta seguint els senyals del Puig de la Bauma i alhora
que també les marques de color verd corresponents als SL-C-66/67
en direcció nord cap a la font de la Mascarosa i el Molí del Faure, el
nostre immediat objectiu (no confondre amb un altre camí un xic
desdibuixat que per sota d'aquest busca la riera, el nostre transita
per sobre).
El viarany circula paral·lel al curs d'aigua que ens queda a baix a
la dreta, força planer i per dins el bosc. Uns 200 metres més endavant
defugim un camí que surt per l'esquerra i a continuació ens trobem amb
la gran bassa i l'antic molí fariner del Faure (41.7021,1.9723)Clica
per veure'n la ubicació. que voregem, just en el punt que
tant el camí com la riera fan un tomb a l'esquerra.
A partir d'aquí s'eixampla el camí, esdevé un passeig arbrat amb la
riera acompanyant-nos a baix a la dreta. Una cinquantena de metres
després d'haver deixat les restes del molí enrere arribem a una
esplanada amb la font de la Noguera a l'esquerra, a l'ombra d'una
Noguera que li dóna el nom.
La font queda en un extrem d'una era quadrada delimitada
per un mur
longitudinal de pedra lligada rematat amb lloses de pedra, d'un metre
d'alçada per uns 5 de longitud, i per dos altres murs d'iguals
característiques però més baixos que el central, que surten dels
extrems d'aquest en angle recte i serveixen de bancs per seure. L'espai
interior està pavimentat amb rajoles vermelloses. Arrambada al mig del
mur central hi trobem una bigueta de ferro disposada en vertical per on
raja l'aigua a través d'una aixeta de polsador collada al capdamunt.
L'aigua cau a un enreixat de ferro quadrat arran de terra per on
desguassa. Una noguera ombreja l'espai i alhora li dóna el nom a la
font. Se'n troben moltes de nogueres per les rodalies de Mura.
Continuem pel passeig amb el mateix sentit que dúiem. Encara no 75
metres després defugim una passera a la dreta que creua la riera i
porta a l'àrea d'esbarjo de la riera de Nespres.
El camí es va estrenyent, veiem a baix a la dreta la riera i
enlairat més enllà el raval de Mura. Al cap d'uns 90 metres trobem una
bigueta informativa; abandonem temporalment el camí que segueix cap a
Cal Miqueló i trenquem a l'esquerra per un corriol que s'enfila
muntanya amunt durant poc més de 30 metres, fins arribar a un replà
situat sota una petita balma on ens espera la bonica font de la
Mascarosa.
La font queda a l'extrem esquerre de la petita
esplanada, en un mur
de pedra que forma angle recte amb la paret de la balma. L'aigua raja
per un tub de ferro encastat a la part baixa del mur i cau a un bassal
rectangular de pedres que queda per sota del nivell del terra. Crida
l'atenció un caneló de pedra que sobresurt just a la meitat del mur.
Davant la font i aixoplugada per la balma disposem d'una bonica taula
rodona envoltada d'un banc fet amb maons.
Vista la font abandonem el sender SL-C-66/67 que segueix
cap a la font de la Coma i baixem els escassos 30 metres que ens
separen del camí per on hem vingut, on hi ha la bigueta informativa.
Aquí el reprenem a l'esquerra, seguint el curs de la riera que portem a
baix a la dreta.
Uns 275 metres més tard baixem al llit de la riera i la creuem per
una palanca de fusta. A la dreta deixem una petita resclosa.
Un cop a l'altra banda de la riera continuem per un curt tram
d'escales que esdevenen un corriol ascendent que en poc més d'una
cinquantena de metres ens aboca a un encreuament d'amples camins, molt
a prop de la carretera de Rocafort.
Rebutgem els dos camins que fugen per la dreta i continuem pel
brancal descendent de l'esquerra. Al cap de 125 metres, un cartell a la
paret de la dreta ens anuncia el Molí del Mig (41.7006,1.9661)Clica
per veure'n la ubicació. que resta a només 50 metres.
Aquest és un mas del segle XI situat al costat de la riera
de Nespres. Es pot visitar el Museu on podrem veure un molí tradicional
on s'havia fet oli, farina vi... fins només fa 50 anys i que encara podrem
veure'l en funcionament.
Fins fa poc més de trenta anys, quan l'agricultura al massís feia els
sospirs darrers abans d'esdevenir-hi una activitat relicta, bona part
de la producció de la pagesia passava encara pel molí del Mig.
Aprofitant la força d'un salt d'aigua, que s'aconseguia mitjançant un
embassament tancat per una resclosa, encara visible riera amunt, i una
canalització adequada, el molí fariner feia farina del blat i el d'oli
esclafava les olives. També hi havia una premsa de vi i fins i tot
s'aprofitava la turbina per produir electricitat. Avui aquestes
activitats han desaparegut i són substituïdes progressivament per
iniciatives turístiques, moltes de les quals tenen per base,
precisament, l'interès que desperten en el visitant les antigues
tradicions del massís.
Creuem la riera per la passera d'obra que hi ha davant del cartell.
Un cop a l'altra banda deixem Cal Miqueló a l'esquerra i continuem per
un caminet que circula en paral·lel amb la riera que portem ara a la
dreta. Descrivim una marrada a l'esquerra, a la sortida de la qual
(això son uns 125 metres des de que hem deixat enrere l'accés a Cal
Miqueló) tornem a travessar la riera a gual i seguim per un corriol que
surt a l'altra costat, en direcció sud i per dins el bosc. El corriol
està indicat amb les marques quadrades de color marró que ens
assenyalen el Puig de la Bauma. El sender presenta una lleugera pujada,
a estones fent ziga-zagues per guanyar alçada més còmodament. Uns 300
metres més amunt sortim a una clariana des d'on se'ns obren bones
vistes.
Continuem pel sender que està ben fressat, mantenint la direcció que
dúiem, sud. Un centenar de metres més endavant trobem uns degotalls al
marge dret del camí, és la font Negra.
És un xic difícil de localitzar, doncs queda amagada darrere d'unes
bardisses. Es tracta d'uns degotalls que ragen pel marge de la muntanya
i s'escolen camí avall.
Continuem en lleugera però constant pujada, serpentejant per dins el
bosc. Un centenar de metres més amunt anem a parar sota una balma,
alhora que podem allargar la vista.
El camí segueix arrambat a la balma que tenim a la dreta. Només 50
metres després passem a frec de La Vila (41.6962,1.9651)Clica
per veure'n la ubicació. que ens queda al damunt.
Després de les epidèmies de pesta negra i les guerres de remença
del segle XV, les famílies que es van mantenir al massís van ampliar,
durant els segles XVI i XVII, les seves propietats amb l'annexió de
terres i construccions abandonades. Aquest és l'origen de grans masies
com aquesta de la Vila, que han gaudit de temps de bonança i han
suportat èpoques adverses, i que es van mantenir actives gairebé fins a
l'actualitat, quan les noves estructures socials han abocat aquests
masos a l'abandonament o a usos innovadors.
El sender ressegueix la tanca de la finca que portem a la dreta. A
sota a l'esquerra veiem un curiós hort de forma arrodonida i a la dreta
ens queda una gran bassa de reg.
De seguida anem a parar a una pista forestal que ens talla, amb una
bigueta informativa que ens diu que hem d'anar a l'esquerra, cap al sud.
Al cap de 75 metres abandonem la pista i trenquem a la dreta per un
corriol que s'enfila força entremig de dos camps de conreu. Abans de
100 metres passem a frec d'un estable ple d'ovelles i tot seguit anem a
petar a una altra pista forestal de terra que ens talla i que fem a
l'esquerra. Ja albirem enfront nostre el Puig de la Bauma que ens resta
a només 175 metres.
El Puig de la Balma és una masia espectacular encastada dins una
gran balma de roca, datada del segle XII, i considerada actualment
Conjunt Històric Cultural d'Agroturisme. A part de la curiositat
pintoresca i visual, en el Puig de la Balma hi ha un Restaurant, una
capella del segle XIV, un Museu d'eines antigues, i també la
possibilitat de reservar allotjament. Aquí s'hi van rodar pel·lícules
com "Pa Negre" o "El Bruc".
Els murs d'aquest mas es troben encabits i penjats en els replans
escarpats d'un cingle, tot aprofitant les cornises naturals. La part
més antiga es podria considerar d'època preromànica, però s'hi han fet
afegits al llarg dels segles. L'ala dreta és del segle XIII i la
finestra geminada que s'obre al pis superior, que és mostra de la
prosperitat del mas, és l'únic element baix-medieval de l'edifici,
mentre que les ales central i esquerra són dels segles X i XVII,
respectivament.
El casal és força irregular en tots els sentits: en alçada,
amplària i profunditat. És destacable el caràcter defensiu i fortificat
que aquesta construcció tindria anteriorment, aspecte que es pot deduir
per la presència d'una espitllera tocant el sostre de la roca, des d'on
es pot vigilar tot el camí d'accés a la casa. A la part més
inaccessible del cingle, hi ha una dependència coneguda amb el nom de
la presó. Al peu del camí, hi ha una altra balma amb un tancament de
pedra seca. El sector més arcaic queda completat per unes arcades de
caràcter medieval.
Els propietaris actuals són descendents directes dels primers
pagesos que habitaren el mas i conserven el cognom Puig. Actualment,
aquesta família viu en una altra casa de construcció més moderna,
situada al costat mateix de l'antiga balma.
Al costat de la casa més moderna hi ha un cartell de fusta que ens
assenyala el Puig de la Bauma a la dreta; hi podem anar i visitar la
casa-museu. També trobem una bigueta de fusta que ens indica la Teuleria. Pugem
doncs per unes escales i una vintena de metres més amunt som a un
primer replà on podrem veure de més a prop el campanar de la capella de
Santa Margarida (41.6937,1.9625)Clica
per veure'n la ubicació. .
Es remunta al 1441, amb un document del mas que en parla. A finals
del segle XVIII, el Bisbat de Vic va donar el permís per la benedicció
de la capella. La decoració és barroca. Fou molt malmesa durant la
Guerra Civil.
Santa Margarida va ser una màrtir del segle II que els croats
portaren d'Orient envoltada d'una llegenda en la qual es parla d'un
Olibrius que la cobejà, d'un drac que la volia engolir i d'un cinturó,
de diferents models, que dóna ànims a les parteres.
Des del primer replà surten dos camins a l'esquerra i un corriol a
la dreta; rebutgem el primer camí a l'esquerra i el corriol a la dreta
que porta a la Teuleria, nosaltres seguim pel segon camí a l'esquerra,
el de més amunt, planer. En poc més de 60 metres serem al costat d'una
gran bassa de reg, som a la font del Puig de la Bauma.
El conjunt està format per una gran bassa de reg, un clàssic
safareig de ciment, un dipòsit cilíndric d'Uralita i una taula
rectangular de pedra. Actualment l'aigua brolla generosament per una
canonada de plàstic que omple la bassa.
L'aigua és captada uns metres més amunt de la font, emmagatzemada
en grans dipòsits i canalitzada a la font i a la masia. Prop de la font
podem veure una canalització d'obra coberta de teules àrabs per on es
condueix l'aigua a la masia.
Desfem el recorregut: baixem al Puig de la Bauma, deixem l'antiga
construcció a l'esquerra i caminem per la pista en sentit contrari al
que hem fet a l'anada, fins al cobert de les ovelles. Aquí abandonem la
pista i trenquem a la dreta pel corriol de forta pendent que ens aboca,
un centenar de metres més avall, a la pista forestal de La Vila que fem
a la dreta. Inicialment marxem en sentit sud, però una mica més d'un
centenar de metres més endavant descrivim un pronunciat revolt a
l'esquerra al mateix temps que travessem a gual la riera dels
Codolosos, adreçant-nos al nord-est. Només 65 metres més tard trobem un
corriol a l'esquerra amb la bigueta informativa i el corresponent
quadrat marró, per on hauríem de seguir nosaltres per tornar al poble,
però no fem cas i continuem per la pista, en direcció a Mura i la font
de la Baga de la Vila, el nostre immediat objectiu. Anem guanyant
alçada poc a poc, fent alguna ziga-zaga, durant uns 550 metres, fins
que trobem a mà dreta del camí i un xic enlairada, la font de la Baga
de la Vila.
Es tracta d'una petita paret de pedres adossada al marge de la
muntanya per on surt un tub de plàstic que aboca l'aigua a un abeurador
allargat de pedra que descansa directament al terra. Uns 10 metres per
sobre de la font es troba la mina d'on es proveeix, molt amagada per la
vegetació. Aquesta és una construcció de planta rectangular, tancada
amb una atrotinada porta de fusta. Dins hi trobem una estança allargada
coberta amb volta catalana i amb les parets arrebossades. L'aigua
brolla generosament del seu interior, s'escola pel terra i omple una
cisterna d'un pam de fondària. L'aigua deu estar canalitzada o la
canonada que va a la font embossada, doncs no raja ni una gota pel broc
de la font.
Vista aquesta font tornem enrere, davallant còmodament per la pista
durant uns 375 metres, fins que siguem a l'entrada d'una corba a
l'esquerra. En aquest punt abandonem la pista i trenquem a la dreta per
un corriol ben fressat que marxa en direcció nord-est. Només 75 metres
després sortim a un espadat des d'on se'ns obren excel·lent vistes del
Puig de la Bauma i La Vila, al mateix temps que enllacem de nou amb la
ruta de les Balmes, Masies i Molins.
Ens endinsem en el bosc seguint de nou les marques marrons. De tant
en tant anirem trobant algun vell tram empedrat.
El camí de Mura a Montserrat enllaça amb el camí Ral de Barcelona a
Manresa, on el bandoler Capablanca estenia el seu capot i enlluernava
les víctimes. El camí Ral, que travessa la serra de l'Obac, fou l'única
via de comunicació entre Barcelona i l'alt Llobregat fins a la
construcció del ferrocarril de Terrassa a Manresa. Els camins havien de
garantir en tot moment el trànsit de persones i animals de càrrega, i
per això alguns trams eren empedrats. Observeu la perfecció d'un
treball que s'ha conservat durant segles. Aquesta història ens revela
l'origen d'alguns topònims, com el del coll del Correu, enforcall de
camins on havien de convergir els vilatans dels contorns si volien
recollir la correspondència.
Anem guanyant alçada poc a poc en direcció nord-est per un sender
ben definit que transcorre per dins el bosc, ben agradable de fer. Al
cap d'uns 200 metres passem per sota d'una línia d'alta tensió i uns
300 metres després assolim un petit puig on hi destaca una creu de
ferro, la Creu de la Vila (41.6978,1.9714)Clica
per veure'n la ubicació. .
La tradició popular atribueix a la Creu de la Vila protecció contra
la pesta que assolava l'Europa medieval. També diu que els pelegrins
feien descalços el camí fins a Montserrat, com a prometença, i, en
passar per la Creu, pregaven el Senyor per conjurar una sequera o per
demanar el guariment d'algun parent malalt.
Rebutgem dos petits corriols a dreta i esquerra i continuem per un
de més evident que surt davant nostre, en baixada i direcció
est/nord-est. 150 metres més avall sortim a un espai obert amb una
bifurcació. Davant nostre ens apareix el bonic poble de Mura en tota la
seva extensió.
Prenem el brancal de la dreta que marxa en sentit més aviat sud, un
xic desdibuixat al començament però de seguida trobem noves biguetes
que ens confirmen el bon sentit. Mica en mica es va fent més evident,
sense pèrdua possible. Uns 125 metres més avall anem a parar a una
bifurcació amb un pal informatiu; defugim el camí que se'n va per la
dreta cap a les coves de Mura i fem a l'esquerra, en baixada. Només 15
metres després tornem a trobar-nos en una altra bifurcació, també amb
pal informatiu.
En aquest punt abandonem definitivament la ruta de les Balmes,
Masies i Molins que segueix el seu camí per l'esquerra i prenem el
brancal de la dreta, en direcció al Forn de Calç i la Blanquera,
seguint les marques verdes corresponents al sender SL-C-66
que ja no deixarem fins entrar al nucli urbà. Una cinquantena de metres
més avall deixem unes escales a l'esquerra que baixen al poble i
continuem planerament per la dreta, en sentit sud. Uns 100 metres més
endavant podem veure les ruïnes del vell forn de calç de la Blanquera (41.6965,1.9744)Clica
per veure'n la ubicació. que ens queden a mà dreta, a peu
de camí.
La calç era indispensable en la construcció, ja que amb ella es
feia el morter de calç que s'utilitzava en totes les construccions.
Generalment es feia un forn de calç quan hi havia necessitat de
producte, i no era comercialitzat, sinó que cada casa se'n feia un i
s'abandonava després de ser utilitzat.
Poc més endavant del forn de calç arribem a una bifurcació que fem a
l'esquerra i de seguida som a la llera del torrent del Reixac, just
sota el salt de la Blanquera, que avui sí podem veure en tot el seu
esplendor.
El Salt d'aigua de la Blanquera, a Mura, igual que tots els de Sant
Llorenç del Munt i l'Obac, només poden ser gaudits uns pocs dies a
l'any, coincidint amb fortes pluges.
Deixem el salt a la dreta i continuem pel camí marcat, en direcció
més aviat nord-est i lleugera baixada. Al cap d'uns 100 metres obviem
un caminet per la dreta que mena a un camp i només 40 metres més avall
trenquem a l'esquerra per unes escales de pedra que baixen. A partir
d'aquí transitem per un caminet ben fresat de terra alternant-lo amb
trams de graons de pedra durant uns 75 metres, fins que som en una
petita esplanada allargada. Des d'aquest punt se'ns obre una bona
panoràmica del poble de Mura als nostres peus.
Aquí abandonem temporalment el camí que segueix baixant per
l'esquerra i fem planerament a la dreta la cinquantena de metres que
ens separen de l'espectacular font del Foradot.
La font queda a l'interior de la gruta, dins un forat en una de les
seves parets, d'això li ve el nom. Es tracta d'un broc de ferro
encastat a la paret, cobert de vegetació, per on raja l'aigua que cau
en un bassal de pedres. La gruta on està ubicada la font és oberta per
dos costats. Malauradament ha perdut part de la seva bellesa degut a
que se li han arrencat les seves estalactites. De totes maneres el lloc
mereix la pena i si coincidim en un episodi plujós podrem gaudir d'un
salt d'aigua just al davant de l'entrada de la cova. El marge dret és
ple de degotalls que alimenten una bassa que hi ha uns metres a la
dreta.
Desfem els prop de 50 metres que ens separen del camí que dúiem fa
una estona i el reprenem a la dreta, en sentit nord i suau pendent.
Davallem serpentejant durant uns 75 metres fins que una fita ben
marcada ens indica que a la dreta ens queda la font del Formatget.
La font està emplaçada en un bell indret, tot cobert d'heures, a
l'ombra d'un gran plàtan que l'aixopluga i en el que les seves arrels
fan de banc per poder-s'hi asseure una estona. En un racó, sota el
marge del camí que passa pel damunt, trobem la sortida d'aigües per
mitjà d'un tub de plàstic encastat a la part baixa del marge. L'aigua
cau directament al terra i s'escola fins trobar un petit torrent que
passa a prop. Si ens fixem bé, veurem a tres o quatre pams a l'esquerra
del broc, una escletxa dins el marge per on a vegades també hi brolla
aigua.
De la font estant escoltarem un soroll d'aigua; és tracta d'una
bonica, estreta i revirada sèquia que circula prop de la font, a uns
cinc metres a l'esquerra del gran plàtan. L'aigua d'aquest rec ve de la
font del Foradot que ens queda uns 125 metres per damunt i que poc més
avall s'ajunta amb el torrent del Reixac.
Seguim pel mateix camí i sense deixar de perdre alçada. Uns 40
metres mes avall creuem el torrent del Reixac (41.6980,1.9753)Clica
per veure'n la ubicació. .
En aquest punt s'ajunten les aigües del torrent del Reixac que
baixa per l'esquerra i les de la sèquia que provinent de la font del
Foradot passa per la font del Formatget. Una petita presa les regula.
Continuem davallant, resseguint vells bancals de cultius al mateix
temps que seguim el curs de l'aigua del torrent del Reixac que ens
acompanya a la dreta. Només uns 75 metres més avall travessem la riera
de Nespres, creuem el camí riberenc que ens talla i entrem al nucli
urbà per la plaça de Mossèn Lluís Costa. Enlairada a la dreta ens queda
l'església parroquial de Sant Martí.
Tal i com avui la veiem, l'església romànica de Mura és el resultat
de successives ampliacions i remodelatges que n'han variat sensiblement
la fesomia. Poc abans del segle XI existia una petita església
preromànica d'una sola nau. D'aquesta església es conserva el capçal i
una paret exterior. Ben aviat, aquesta església fou remodelada
allargant cap a ponent la nau primitiva i afegint-hi un portal de pedra
tosca. Al segle XII es bastí una església nova de proporcions més grans
que es va unir a l'anterior amb arcs. La nova nau fou engrandida a
llevant i acabada amb un absis semicircular. La coberta es feu amb
volta de mig punt. A final del s. XII s'hi col·locà una magnífica
portalada que constitueix un dels elements més valuosos i artístics de
l'edifici. Al 1437 un terratrèmol somogué tot l'edifici. En la
restauració forçada se suprimiren els arcs que unien les dues naus i
construïren una sola arcada feta amb dovelles de pedra ben treballada.
Igualment construïren un contrafort, es cobrí la nau primitiva amb
volta apuntada i referen la nau central amb volta de mig punt feta de
pedra. Al segle XVII s'afegí una tercera nau a l'edificació i
l'església quedà estructuralment com la trobem ara. Es basteix a
migjorn una nau paral·lela a les altres dues que s'integra a l'edifici
amb una gran arcada. Es trasllada el carener al centre resultant-ne
dues vessants simètriques a la teulada. Es construeix un campanar de
torre aixecat sobre l'antic d'espadanya. Una inscripció commemorativa
dalt la portalada d'entrada revela la finalització de les obres a l'any
1697.
Cal destacar la importància del timpà situat a la portalada d'accés
al temple. Aquest, en algun temps, degué ser policromat, per les restes
que s'hi veuen. El timpà plasma l'adoració del Reis a l'Infant Jesús.
Al mig hi apareix una Mare de Déu romànica asseguda en un tron amb el
Fill a la falda, totes dues imatges amb corona. Acompanyen la Verge,
Sant Josep i la llevadora. Els tres Reis li presenten les seves
ofrenes. El conjunt és rematat amb dos àngels que encensen la Mare i el
Fill. El timpà es troba molt ben conservat.
Des de l'església anirem passejant per aquest bonic poble, badant
pels seus carrers empedrats amb fortes ressonàncies medievals fins
l'ajuntament on hi tenim estacionat el vehicle i on donarem per
finalitzada l'agradable excursió d'avui.
Inici i final del recorregut.