Itinerari:

0

0h

0 Km

451 m

41.2556,0.8108Clica per veure'n la ubicació.

Aparcament de la Cartoixa d'Escaladei

Començarem per visitar la cartoixa d'Escaladei. Del 16 de desembre al 28 de febrer l'horari de visita és de 10:00 a 15:30 hores.

1

451 m

41.2567,0.8097Clica per veure'n la ubicació.

Cartoixa d'Escaladei

Està situada al llogaret del mateix nom, Escaladei, al terme municipal de la Morera de Montsant. La seva ubicació al peu del vessant sud de la serra de Montsant li dóna un marc paisatgístic incomparable.
El primer monestir de l'orde cartoixà a la península Ibèrica va ser creat l'any 1194, gràcies a la iniciativa del rei Alfons I, el Cast, en plena època de repoblació de les terres de l'antic valiat de Siurana conquerit als musulmans l'any 1153. Els seus dominis van configurar el territori històric del Priorat, més reduïts que l'actual comarca del Priorat.
La cartoixa, mare de la resta de cartoixes que es van crear a la península Ibèrica, va ser centre de cultura, art i espiritualitat. Centenars de monjos, al llarg de la seva història, hi van viure dedicats a l'oració, a la lectura espiritual i a les feines manuals, en la més estricta pobresa evangèlica tal com dicta la regla de Sant Bru.
La magnitud històrica i espiritual d'Escaladei va ser plasmada en el conjunt arquitectònic, de gran bellesa i riquesa. Va patir les conseqüències dels decrets de la desamortització dels governs liberals de la primera meitat del segle XIX i dels moviments populars anticlericals. Arran d'aquests fets, el 1835, es va produir l'exclaustració dels monjos, la dispersió o desaparició del patrimoni artístic i dels documents de la riquíssima biblioteca, així com la destrucció del monestir.
Avui només en queden les ruïnes, reflex del seu passat. Els murs de pedra de l'exterior, ara deteriorats i enrunats pel pas del temps, protegien el monestir i, a la dreta, la roca nua era suficient per garantir-ne l'aïllament.
El seu manteniment actualment depèn del Museu d'Història de Catalunya.

Un cop donada complida visita a la cartoixa, cal agafar la pista agropecuària que marxa en sentit nord, vorejant el mur que envolta la cartoixa. Si mirem per damunt del mur podrem veure part de l'interior del conjunt monàstic.

375 metres més endavant, en acabar el mur, anem a petar a una ampla pista que ens talla, és el Camí dels Cartoixans. Un pal informatiu ens ajuda a orientar-nos.

L'antic camí dels Cartoixans unia el monestir amb tots els pobles situats a la falda del Montsant. Era la via de comunicació entre el monestir i les poblacions veïnes i estava connectat amb altres senders que permetien als monjos arribar a les ermites i altres possessions que tenien prop dels pobles.

Prendrem el brancal de l'esquerra que puja direcció al Grau de l'Escletxa. Un centenar de metres després, superat el primer revolt, arribem a un coll on defugim un camí que se'n va per l'esquerra al mateix temps que ens tornem a encarar vers el nord, pel camí principal. Davant nostre, a la llunyania, se'ns fan presents les parets de conglomerat que sens dubte van captivar els monjos cartoixans i que continuen admirant els actuals caminants, es tracta de Lo Cingle, també anomenada cinglera del Montsant.

L'extensió de la cinglera s'estén davant nostre.
L'escala de Déu (Scala Dei) que portava els àngels fins al cel és fàcil d'imaginar en aquest paratge. Tot fa pensar que el somni que el pastor va explicar als enviats reials que buscaven un indret per situar la cartoixa té l'origen en els graus que permeten superar el desnivell de les cingleres. En plena cinglera i a prop d'aquest indret es troba el conegut "grau de l'Escletxa" amb uns esglaons tallats a la roca que s'atribueixen als cartoixans i amb una petita cavitat al peu que la tradició coneix com la Pica d'Aigua Beneita.
La vegetació rupícola que colonitza les roques permet el creixement de plantes herbàcies de gran interès per les propietats aromàtiques i medicinals que presenten. Els monjos cartoixans en feien recol·lecció i les integraven en els seus preparats farmacèutics.

Des d'aquest mateix indret podrem veure també les noves plantacions de vinyes.

El conreu en terrasses es va ampliar molt arran de la gran expansió del cultiu de la vinya (segle XIX). La destil·lació d'alcohol a partir dels vins d'alta graduació del Priorat va enriquir encara més el monestir. Part d'aquesta producció anava destinada a la Grande Chartreuse que, prop de Grenoble, elaborava i distribuïa amb finalitats remeieres els coneguts licors. L'arribada de la fil·loxera, però, una plaga que va matar la totalitat dels ceps autòctons al tombant del segle XX, va significar una gran sotragada per a tota la comarca.

Al cap de 300 metres, un cop haguem descrit un revolt d'esquerres, trobarem a mà dreta una bigueta de fusta que ens assenyala la direcció a seguir per anar a la Pietat.

Abandonem doncs el camí principal i trenquem a la dreta per un sender planer que circula en sentit més aviat nord, amb bones vistes de la cartoixa.

Una mica més de 400 metres ens durà a una raconada ombrívola, és la Pietat. Aquí hi trobarem una singular construcció envoltada de grans arbres, basses i dues fonts.

2

25'

1,2 Km

556 m

41.2615,0.8108Clica per veure'n la ubicació.

La Pietat

La Pietat és una casa de dos pisos amb finestres i un balcó emmarcat amb pedra. Als baixos hi ha una profunda entrada sota una volta, al fons de la qual es troba la font principal. A l'oratori hi havia una imatge de la Pietat que va ser l'origen del nom que va rebre el conjunt. Sembla que l'espai va ser transformat al segle XVII per ordre del prior, gràcies a la donació del bisbe de la Seu d'Urgell, Andreu Capella, que havia estat monjo de la cartoixa. L'indret s'anomena la Capella del Bisbe.
En un inici la capella complia la finalitat de servir de casa de repòs i oratori als prelats catalans. Els monjos que estaven malalts eren traslladats a la Pietat per descansar i rebre les atencions sanitàries pertinents.
A la feixa inferior hi ha una gran bassa allargada que s'alimenta del sobrant de les fonts a través d'una formació tosca coberta de molsa. També és interessant observar, a pocs metres a l'esquerra de la bassa, una obertura al mur des d'on es pot veure com circula l'aigua que és canalitzada muntanya avall. A la part superior trobem una curiosa bassa rodona.
Després de la desamortització de l'any 1835, passà a mans privades i es convertí en un mas que tenia una petita ermita. Durant la Guerra Civil espanyola, l'edifici va ser utilitzat com a hospital de campanya. Malauradament, avui dia es troba en força mal estat, però la visita permet gaudir d'un indret que encara conserva moltes traces del seu passat esplendorós.
Les actuals ruïnes de la Pietat estan envoltades d'arbres centenaris que de ben segur deuen el seu origen als cartoixans. Són arbres al·lòctons, plantats pels religiosos, alguns amb la finalitat d'aprofitar els seus fruits, com el pi pinyoner, i d'altres per fruir de la contemplació de la seva bellesa, com la judea o arbre de l'amor, que a la primavera fa una florida de color rosa intens que corprèn tot aquell que la mira. Els castanyers d'índies i els plataners cobreixen d'ombra el recinte en els calorosos dies d'estiu. A la part alta, l'esplendorós xiprer ens dóna la benvinguda i ens mostra que l'indret era lloc d'acollida.

Destaquem dues fonts:

3

556 m

41.2615,0.8108Clica per veure'n la ubicació.

Font de la Pietat 1ª

Aquesta és la font principal, ubicada als baixos de l'edifici de La Pietat, al fons d'una profunda entrada que fa uns sis metres d'amplada per uns deu de fondària, aixoplugada sota una volta bastida amb maons. La paret del fons està obrada amb pedra porosa i al mig hi ha el brollador, el qual s'ha convertit amb el pas dels anys en una formació tosca coberta de molsa. A banda i banda arrenquen dos bancs per seure arrambats a les parets laterals que els hi fan de respatller.
A l'exterior, a la banda esquerra, podem veure com raja aigua a través d'una canalització feta amb teules.

4

556 m

41.2615,0.8111Clica per veure'n la ubicació.

Font de la Pietat 2ª

Localitzem aquesta petita font natural a la dreta de l'edifici de la Pietat, uns deu metres més enllà.
La font està adossada al marge. Es tracta d'una senzilla pica de pedra allargada que recull l'aigua dels degotalls.

El recorregut s'ha de continuar pujant unes escales que surten a l'esquerra de l'edifici.

Tot seguit trobem una bassa rodona que recull les aigües del barranc i que al costat té un xiprer centenari digne de ser admirat.

Continuem per un ample vial que surt per l'esquerra de la bassa, en sentit oest/nord-oest.

El camí és força planer i ens conduirà en menys de 200 metres a la pista principal que hem deixat abans de pujar a la Pietat. Davant nostre, a l'altra banda de la pista, tenim el forn de calç del Rosalí, una construcció mig en ruïnes, testimoni del que havia estat un dels molts forns de calç propietat del monestir.

5

574 m

41.2619,0.8086Clica per veure'n la ubicació.

Forn de calç del Rosalí

Es pot contemplar l'interior del forn i la volta de pedra seca que el cobria. En aquest forn es provocava la descomposició tèrmica de la pedra calcària, un dels materials geològics predominants al Montsant, per a l'obtenció de calç viva. La reacció química necessària perquè la calcària passi a calç viva necessita molta quantitat de calor, que li proporcionaven grans feixos de llenya. La calç viva s'emprava en construcció per a la preparació del morter que enfortia la unió entre les pedres. La pasta de calç morta barrejada amb sorra o grava fina constitueix l'argamassa emprada en construcció. Bona part dels murs estructurals de la cartoixa van ser bastits amb aquesta tècnica constructiva.

Just davant de l'antic forn, a l'altre costat de la pista, només cinc metres més amunt del camí per on hem vingut des de la Pietat, trobem un rètol de fusta que ens assenyala la font Pregona, el nostre immediat objectiu.

Prenem doncs aquest sender en direcció llevant. El camí és aeri al començament i ens permet fruir d'una visió panoràmica del monestir i de les terres del voltant.

Aviat comencem a guanyar alçada alhora que ens endinsem en una bonica pineda.

Mica en mica ens anem adreçant al nord-est. 450 metres des del forn de calç anem a parar a un camí transversal que ens talla, amb un pal informatiu

A la dreta tornaríem a la cartoixa passant per Coves Roges, nosaltres fem a l'esquerra, sempre per dins el bosc. Només 150 metres més endavant sortim del bosc i arribem a un encreuament de camins amb una gran bassa rectangular que serveix de reserva d'aigua per a l'extinció d'incendis forestals. La panoràmica que se'ns brinda és extraordinària.

Deixem la bassa a la dreta i prenem el brancal que arrenca davant nostre, uns 10 metres a l'esquerra. El camí circula en sentit nord-est, resseguint una vinya que ens acompanya a la dreta. Davant nostre s'aixequen majestuoses les parets rocoses del Racó de Missa, de les quals diuen que ressonaven els càntics litúrgics de l'església de Santa Maria d'Escaladei quan el monestir era ple de vida.

300 metres més enllà, a la part posterior de la vinya, envoltada d'arbres fruiters, trobem el broll d'aigua de la font Pregona que proveïa la cartoixa d'aigua abundant.

6

50

2,3 Km

634 m

41.2671,0.8147Clica per veure'n la ubicació.

Font Pregona

La localitzem en una raconada al final de la vinya, als peus del Racó de Missa.
Es tracta d'una cabalosa surgència natural que brolla d'entre les roques. Un enreixat de ferro forjat impedeix entrar a la cova.
L'aigua cau directament al terra, es condueix fins una bassa de reg i després és canalitzada muntanya avall fins al monestir i el poble d'Escaladei.
És una font d'aigua abundant, diuen que no s'esgota mai. Encara avui dia proveeix el poble d'Escaladei i antigament va ser el secret de supervivència dels cartoixans a la falda més àrida del Montsant.
Sembla que en les primeres èpoques de l'existència del monestir aquesta deu d'aigua pertanyia al poble de Montalt. Es diu que la cartoixa va pagar el dot de totes les filles del poble amb la finalitat que es casessin fora de l'indret, de manera que el lloc quedés despoblat i res no torbés el silenci que imposava la regla de Sant Bru. El lloc finalment va passar a ser propietat del monestir.

Desfem els últims 300 metres i ens situem a l'encreuament de camins anterior, ara la bassa ens queda a l'esquerra. Agafem el camí que surt davant nostre i que marxa en sentit sud, el mateix per on hem vingut, per dins el bosc. Al cap de 150 metres obviem el camí que se'n va per la dreta i ens tornaria a la Pietat. Passat el primer bosquet, el camí es torna aeri sobre el barranc de font Pregona i ens ofereix una impressionant perspectiva aèria de les ruïnes d'Escaladei.

La imatge de la grandiositat que el recinte conserva encara ens remet a imaginar la importància històrica i arquitectònica que va adquirir el monestir en els seus anys d'esplendor.

El camí continua planer mig quilòmetre des de l'últim trencall, després la baixada és pronunciada i cal anar en compte de no relliscar. El tram és curt, tan sols 200 metres, fins que anem a petar a un camí transversal que ens talla i que fem a la dreta. Una bigueta de fusta ens recorda que tornem a ser al camí dels Cartoixans. Per aquí hi passa el sender de gran recorregut GR-171.

El traçat d'aquest sender passa per poblacions i monuments de gran interès. Comença a Pinós, continua a Castellfollit de Riubregós, Cervera i la Serra del Tallat, baixa al monestir cistercenc de Poblet i continua a la vila medieval de Montblanc. Després de travessar bells paratges naturals com les Serres de Prades i del Montsant, passa per la cartoixa d'Escaladei i la Fontcalda, i arriba a les estribacions del Caro per Paüls. El tram actual és el número 9, d'Albarca a la cartoixa d'Escaladei.

L'ample vial davalla lleugerament en direcció ponent. Aviat som a l'alçada de les Coves Roges, un gran torm d'arenisques vermelloses que podem admirar a mà dreta.

7

1h 15'

3,6 Km

542 m

41.2595,0.8137Clica per veure'n la ubicació.

Coves Roges

Els primers cartoixans van utilitzar aquest aflorament com a pedrera per construir la primera fase del monestir, al segle XII: les primeres dotze cel·les i la zona monàstica comuna. Es pot observar la diferència entre les roques en estat natural que mostren signes d'erosió alveolar i les que van ser utilitzades per extreure carreus, acabades en cavitats prismàtiques de superfícies rectangulars.
En la reforma de la cartoixa iniciada al segle XVI es va emprar pedra blanca que era transportada amb carros des de la pedrera de Sant Vicenç de Castellet, a la vora de Manresa. La destrucció que va patir el monestir al segle XIX i l'abandonament successiu han fet que en molts punts es tornin a veure les velles parets roges de l'època romànica de la cartoixa.

El contrast vermellós de les Coves Roges envers la blancor de la cinglera del Montsant és espectacular.

Seguint la pista forestal, mig quilòmetre després, travessem el barranc de Font Pregona. Una trentena de metres més endavant trobem a mà dreta una petita caseta de pedra integrada al marge, és l'anomenada font del Manitral.

8

1h 25'

4,1 Km

475 m

41.2592,0.8105Clica per veure'n la ubicació.

Font del Manitral

La mina d'aigua queda a l'interior d'una petita caseta de pedra integrada al marge. Només es veu la façana principal de pedra on hi ha la porta de ferro, malauradament tancada. El soroll de l'aigua ens demostra que brolla generosament.
Si poguéssim entrar, dins hi trobaríem una estança de planta rectangular, de metre i mig d'amplada per tres de llargada amb coberta de mitja volta. Enmig hi ha l'entrada a la galeria de la mina, de no més de metre i mig d'alçada i mig metre d'amplada bastida amb maons i pedra. A banda i banda tenim bancs per seure.
La mina del Manitral recull l'aigua dels costers del barranc de font Pregona. Un complex sistema hidràulic format per diverses basses i canalitzacions assegurava la distribució d'aigua corrent a totes les cel·les i a diverses dependències comunals de la cartoixa. Un sistema de sèquies permetia l'arribada de l'aigua necessària a la Conreria, situada a més d'un quilòmetre i als horts.
Encara avui dia podem veure en bon estat de conservació la gran bassa Llarga, prop de la font, i la bassa de les Tortugues, sota els murs de protecció de l'angle oest de l'edificació. Diu la tradició que en aquest espai és on els monjos feien créixer les tortugues, amb la carn dels quals, preparada en forma de sopa, proporcionaven un aliment reconstituent als monjos més febles.

Deixem la font a mà dreta i caminem 20 metres més per la pista. A mà esquerra i per sota del camí, trobem la primera sortida de l'aigua ja canalitzada.

Es tracta d'una obertura al marge bastida amb maons vistos formant una petita volta. Dins hi ha una arqueta per on es desvia generosament l'aigua que cau directament al terra i alimenta la bassa llarga, situada 20 metres més avall.

Continuem per la pista en sentit oest. Al cap d'un centenar de metres ens tornem a trobar a la part posterior del monestir. Només cal resseguir el mur que l'envolta i serem a l'aparcament on hem engegat aquest interessant recorregut.

F

1h 30'

4,6 Km

451 m

41.2556,0.8108Clica per veure'n la ubicació.

Aparcament de la Cartoixa d'Escaladei

Inici i final del recorregut.