La localitzem aproximadament a la meitat d'una línia imaginària entre els cims del turó de l'Home i les Agudes, a un quilòmetre a ponent de la font de Passavets.

Una manera d'atansar-s'hi és des de Santa Fe: Ens situem a l'aparcament que hi ha al punt quilomètric 22 de la carretera BV-5114 que porta de Sant Celoni a Viladrau, a pocs metres al sud de la riera de Santa Fe, des d'on prenem una pista ampla i barrada amb una cadena que surt en direcció nord-oest tot seguint les indicacions que ens assenyalen el Turó de l'Home. Només uns 75 metres més enllà deixem la bonica font de Passavets a mà esquerra i uns altres 75 metres més endavant trobem una bifurcació; ambdós camins menen al turó de l'Home, obviem el camí de l'esquerra i fem pel de la dreta que tot seguit creua la riera. A partir d'aquí cal anar seguint les indicacions del PR-C-208 durant uns 1,5 quilòmetres, sempre per dins el bosc i en pujada constant, fins arribar a una petita esplanada on ens espera aquesta bonica font.

Construcció tota de pedra, formada per un mur adossat a la muntanya que alhora reté les terres i dos murets perpendiculars al central i més baixos que aquest que fan de respatller a dos bancals. Al mig hi trobem la sortida d'aigua per mitjà d'un gruixut broc de ferro encastat al frontal, que queda endarrerit mig pam respecte el mur. L'aigua cau en un bassal triangular arran de terra i desguassa per una canal oberta a través del sòl que està empedrat.

Fou restaurada per la coral de Briançó.

Fa uns quants anys es va obrir una pista de desembosc que va malmetre part de l'estructura de la font i de l'antic camí, fet que va produir el seu abandó.

Aquesta font havia estat una de les fonts més concorregudes pels excursionistes que des de Santa Fe i el pla de l'Espinal pujaven a Les Agudes. La seva situació era immillorable; a meitat de la pujada i en el punt on se separaven els camins que acabaven d'enfilar-se als dos cims esmentats. Per aquest motiu era tradició entre els excursionistes parar-hi a esmorzar i a dinar. I és que, la font del Briançó rajava com el brac, l'aigua era bona i mai no feia mal. Durant uns anys hi hagué, davant la font, un cóm de faig entallat.