La font de la Blada s'amaga en un dels racons més frescals i ombrívols del terme de Castellterçol, a uns 2,5 km a l'oest/nord-oest del nucli, arran del marge esquerre del torrent de Vilanova o de l'Argemira, segons la cartografia. El paratge forma part d'un mosaic de boscos mixtos, fondalades humides i petits replans modelats per l'aigua, un paisatge típic del Moianès més silenciós. L'excursió fins a la font és una passejada de 2,3 km d'anada que, a mesura que avança, va deixant enrere els camps oberts i s'endinsa en un bosc cada vegada més dens, on la llum es filtra esmorteïda i el soroll del torrent acompanya el caminant fins al bucòlic racó on brolla l'aigua.

S'hi accedeix entrant al poble per la C'59 i prenent la carretera de Granera en direcció ponent. Uns 750 metres més enllà girem a la dreta pel carrer Sant Francesc, ja als afores, on podem estacionar.

Al final del carrer trobem un conjunt de cartells de fusta que indiquen diversos indrets; un d'ells assenyala la font. A partir d'aquí seguim una pista de terra cap a l'oest. Rebutgem un primer trencall a la dreta (font del Viver) i, 225 metres més enllà, un altre a l'esquerra que mena als dipòsits municipals. Uns 375 metres després arribem al collet de Sant Fruitós, conegut com la Creueta. Baixem de la creu en direcció ponent fins a una trifurcació i prenem el camí de més a la dreta, que avança cap al nord-oest.

Uns 80 metres més endavant deixem la pista principal i girem a l'esquerra per un vial ample i descendent. Després d'una marrada dreta'esquerra, el camí torna a orientar-se a l'oest. Uns 400 metres més enllà creuem el torrent i, 185 metres després, trobem una bifurcació: el camí de la dreta porta al mas la Codina; nosaltres prenem el brancal de l'esquerra, més estret. Després de 375 metres abandonem aquest camí i trenquem a la dreta per un corriol descendent que s'endinsa al bosc, indicat per un vell cartell de fusta. Uns 125 metres més avall creuem el torrent de l'Argemira i avancem paral·lels al curs d'aigua. Al cap de 150 metres un altre cartell ens fa girar a la dreta. Uns 175 metres més endavant, en un petit revolt, apareix a la paret sempre verda la imatge de la Mare de Déu de Montserrat: és el senyal inequívoc que som al lloc.

En aquest punt, l'ambient canvia de manera sobtada. El bosc s'estreny, la llum s'esmorteeix i el sòl es cobreix de fullaraca. El torrent hi aporta un murmuri constant i la paret rocosa, sempre verda, crea un ambient fresc i humit que recorda un petit santuari natural.

La paret rocallosa que tanca el fons del paratge fa uns trenta metres d'amplada i uns cinc metres d'alçada -en algun punt forma una balma-, coberta de molsa d'un verd intens, falgueres que pengen en feixos i petites plantes que arrelen en qualsevol esquerda. Les formes arrodonides de la pedra, sempre humida, creen un relleu suau i orgànic, gairebé escultòric. A la tardor, la catifa de fulles hi afegeix un contrast càlid que ressalta encara més el verd persistent.

La font de la Blada no té un únic brollador, sinó un conjunt de regalims que s'escolen entre les roques. Amb el temps, l'aigua ha anat formant una paret de pedra tosca i ha excavat piques arrodonides on l'aigua queda embassada. El punt central és una concavitat natural recoberta de molsa, on l'aigua cau en degoteig constant. Aquest degoteig, persistent fins i tot en èpoques seques, ha modelat les formes toves i arrodonides de la roca. A l'hivern, si fa prou fred, els degotalls es gelen i formen caramells que recorden un petit orgue d'estalactites. Sovint hi ha un got deixat pels visitants per beure'n.

A l'esquerra de la font, lleugerament enlairat, hi ha un espai de repòs format per una taula de pedra i un banc, col·locats sobre un terra cobert de fulles. És un racó íntim, protegit per la paret rocosa, ideal per seure i escoltar el degoteig. A la paret sempre verda hi destaca un mosaic ceràmic rectangular amb la imatge de la Mare de Déu de Montserrat. Sota el mosaic hi ha una petita lleixa de pedra, que reforça la sensació d'oratori natural i de devoció popular.

El topònim prové de la blada, un arbre caducifoli de la família de les aceràcies, present a l'entorn immediat de la font.

La font de la Blada ha estat, des de fa dècades, un petit punt de pas i de repòs per a caminants, pagesos i carboners que travessaven el bosc en direcció a la Codina o al collet de Sant Fruitós. Era habitual que algú hi deixés un got, una tassa o una petita ampolla perquè tothom pogués beure'n. El detall curiós és que, segons expliquen diversos veïns, el got "sempre tornava": si un dia desapareixia, al cap de poc n'apareixia un altre. Aquesta tradició espontània va acabar convertint-se en una norma no escrita del lloc.

Un altre record que ha quedat fixat en la memòria local és el de l'hivern en què una forta glaçada va transformar la paret de la font en un orgue de gel espectacular. Els degotalls, congelats en forma de caramells llargs i translúcids, donaven al racó un aire gairebé màgic. Aquell hivern va impressionar tant que, poc després, uns excursionistes locals van col·locar el mosaic ceràmic de la Mare de Déu de Montserrat que encara avui presideix el lloc.

Hi ha qui diu també que, en dies de pluja fina, la font 'canta'. Els degotalls, en caure sobre les piques naturals de pedra tosca, produeixen un so rítmic i metàl·lic, com petites campanes d'aigua. És una d'aquelles sorpreses que fan que el visitant recordi el racó amb un somriure.

Recull de dades:
- Diputació de Barcelona. Mapes de Patrimoni Cultural: Fitxa 'Font de la Blada-Castellterçol'.
- Centre d'Estudis del Moianès (CEMO). Quaderns del Moianès. Fonts, camins i paratges naturals de Castellterçol.
- Ajuntament de Castellterçol. Itineraris naturals i culturals del municipi. Publicacions locals.
- Josep M. Gasol. Castellterçol: història, patrimoni i paisatge. Edició local.
- Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC).